Primera República Espanyola
 |
No s'ha inclòs la data. Instruccions de la plantilla. |
La Primera República Espanyola (Primera República Española en castellà) fon el règim polític que hi hagué en Espanya des de la seua proclamació per les Corts, el 11 de febrer de 1873, fins al 29 de decembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar començament a la Restauració borbònica en Espanya.
El primer intent republicà en l'Història d'Espanya fon una experiència curta, caracterisada per la profunda inestabilitat política i social i la violència. La República fon governada per quatre presidents distints fins que, tan sols onze mesos després de la seua proclamació, es va produir el colp d'Estat del general Pavía i l'instauració d'una república unitària dominada pel Duc de la Torre.
El periodo estigué marcat per tres guerres civils simultànees: la Tercera Guerra Carlista, la sublevació cantonal en la península Ibèrica i la Guerra dels Deu Anys en Cuba. Els problemes més greus per a la consolidació del règim varen ser la falta de verdaders republicans, la divisió d'estos entre federalistes i unitaris i la falta de recolzament popular.
Proclamació de la Primera República
El rei Amadeu I renuncià al tro d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Esta renúncia estigué motivada per les dificultats a les que hagué d'enfrontar-se durant el seu curt regnat, com la guerra en Cuba, l'esclafit de la Tercera Guerra Carlista, l'oposició dels monàrquics alfonsins, que aspiraven a la restauració borbònica en la figura d'Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, les diverses insurreccions republicanes i la divisió entre els seus propis partidaris.
El Congrés, en inclusió del Senat, estava reunit en sessió conjunta i permanent, i, mentres esperava alguna comunicació final del rei, es va erigir en Assamblea Nacional. Imperava en esta una amplissima majoria de parlamentaris monàrquics, pertanyents als dos partits monàrquics i dinàstics que fins llavors s'havien turnat en el govern: el partit radical de Manuel Ruiz Zorilla i el partit constitucional de Práxedes Mateo Sagasta. Junt a l'abrumadora majoria monàrquica s'assentava en l'Assamblea Nacional una minoria republicana, molt dividida entre federals i unitaris. Un d'ells, el federaliste Francisco Pi y Margall, va presentar a l'Assamblea la següent proposició:
"L'Assamblea Nacional assumix els poders i declara com a forma de govern la República, deixant a les Corts Constituents l'organisació d'esta forma de govern."
Pi y Margall, en la seua defensa de la proposta -de la que era firmant junt en Figueras, Salmerón i atres diputats-, encara que se reafirmava com a federaliste, renunciava en eixe moment a impondre com a forma de govern la República federal en l'esperança de que foren les Corts Constituents que devien convocar-se quines la declararen, i anunciava el seu acatament a atra decisió distinta si aixina s'adoptava democràticament. Emilio Castelar va pujar al estrat i va pronunciar este discurs:
"Senyors, en Ferran VII muigué la monarquia tradicional; en la fugida d'Isabel II, la monarquia parlamentària, en la renúncia de'n Amadeo de Saboya, la manoraquia democràtica; ningú ha acabat en ella, ha mort per si mateixa; ningú porta la República, la porten totes les circumstàncies, la porta una conjuració de la societat, de la naturalea i de l'Història. Senyors, saludem-la com el sol que s'alça per la seua pròpia força en el cel de la nostra pàtria."
Després de l'eloqüent discurs de Castelar, entre encesos aplaudiments, fon proclamada la República Espanyola, en la resignació dels monàrquics, per 258 vots a favor i només 32 en contra:
"L'Asamblea Nacional resumix tots els poders i declara la República com a forma de govern d'Espanya, deixant a les Corts Constituyents l'organisació d'esta forma de govern. Es triarà per nomenament directe de les Corts un poder eixecutiu, que serà amovible i responsable front a les mateixes Corts."
En esta mateixa sessió, es va triar el primer govern de la República. El republicà federal Estanislao Figueras resultà triat "President del Poder Eixecutiu" (cap d'estat i Govern) i no "President de la República" puix mai es va arribar a aprovar la nova Constitució que creava eixe càrrec; en el seu discurs, va dir que l'arribada de la República era "com l'iris de pau i de concòrdia de tots els espanyols de bona voluntat".
L'aprovació d'eixes resolucions va sorprendre i desconcertar a tota Espanya, ya que en les Corts, triades pocs messos abans, els republicans eren una minoria. Ruiz Zorrilla afirmava en plena Asamblea:
"Proteste i protestaré, encara que me quede a soles, contra aquells diputats que havent vingut al Congrés com a monàrquics constitucionals es creuen autorisats a prendre una determinació que de la nit al matí puga fer passar a la nació de monàrquica a republicana."
Per a molts, donava l'impossibilitat de restaurar a Isabel II i la joventut del futur Alfons XII, la República és l'única eixida possible, encara que només siga com a mida porivisonal, en raó del fracàs invetibale que l'aguarda.
La república federal
El 1 de juny de 1873 es va obrir la primera sessió de les Corts Constituyents i va començar la presentació de propostes. El 7 de juny es va debatir la primera d'elles, subscrita per set diputats, que dia:
"Artícul únic. La forma de govern de la Nació espanyola és la República democràtica federal."
El President, fent complir lo que ordenava el Reglament de les Corts per a l'aprovació definitiva de les propostes de llei, va dispondre celebrar una votació nominal al dia següent. El dia 8 de juny es va aprovar la proposta en el vot favorable de 219 diputats i només 2 en contra, proclamant-se eixe dia la República federal. Al mateix temps, els federalistes apostaven per un model confederal de tipo helvètic, constituïnt-se directament en cantons independents.
Aixina narrava Benito Pérez Galdós el clima parlamentari de la Primera República:
"Les sessions de les Constituyents m'atraïen, i les més de les vesprades les passava en la tribuna de la prensa, entretingut en l'espectàcul d'indescriptible confussió que donaven els pares de la Pàtria. L'individualisme sense fre, el fluix i refluix d'opinions, des de les més sesudes a les més extravagants, i la funesta espontaneitat de tants oradors, enbojaven al espectador i impossibilitaven les funcions històriques. Dies i nits varen transcórrer sense que les Corts dilucidaren en quina forma s'havia de nomenar Ministeri: si els ministres devien ser triats separadament pel vot de cada diputat, o si era més convenent autorisar a Figueras o a Pi per a presentar la llista del nou Govern. Acordats i rebujats varen ser tots els sistemes. Era un joc pueril, que causaria rialla si no nos moguera a grandíssima pena."
Presidint un Consell de Ministres, fart de debats estèrils, arribà Estanislao Figueras a cridar en català: "Senyors, ya no aguante més. Vaig a ser-los franc: ¡estic fins els collons de tots nosatros!" Tan fart que el 10 de juny deixà disimuladament la seua dimissió en el seu despaig en la Presidència se'n anà a donar un passeig pel parc del Retiro i, sense dir una paraula a ningú, va prendre el primer tren que ixqué de l'estació d'Atocha. No es va baixar fins arribar a París.
Govern de Francisco Pi y Margall
Després de la fugida a França de Figueras, al advertir el buït de poder ya anava a pronunciar-se el general Manuel Sodas quan un coronel de la Guàrdia Civil, José de la Iglesia, es va presentar en un piquet en l'edifici del Congrés i va anunciar als diptuats que allí no eixia ningú fins que triaren a un nou President. Varen triar el dia 11 de juny al també federaliste Francisco Pi y Margall, que al presentar al seu govern front a l'Asamblea declarà que no tenia programa i que no sabia qué fer. L'esforç principal del nou govern seria l'elaboració entre arrendataris, colons i aparcers, el restabliment de l'eixèrcit regular, en lleves obligatòries, la separació de l'Iglésia i l'Estat, l'abolició de l'esclavitut, l'ensenyament obligatori i debades, la llimitació del treball infantil, la creació de jurats mixtos d'emrpesaris i treballadors, el dreta a la sindicació obrera i la jornada de treball de 8 hores.
El 16 de juny es va tirar una comissió de 25 membres que devia elaborar la nova Constitució, presentant-se el proyecte de Constitució Federal de la República Espanyola, del qui la seua redacció s'atribuïx principalment a Castelar, al dia següent per al seu debat.
El 28 de juny, Pi y Margall va renovar la composició del seu govern, pero degut a la lentitut i les constants demores durant els debats sobre la nova Constitució, els acontenyiments es varen precipitar en una celeritat asombrosa. El 30 de juny l'ajuntament de Sevilla va acordar transformar-se en República Social, i al dia següent els diputats federals intransigents abandoaren les Corts. Una semana més tart, el 9 de juliol, Alcoy es declara independent: des del 7 de juliol estaven tenint lloc una ona d'assessinats i ajusts de contes al ampar d'una folga revolucionària (la dita Revolució del petròleu dirigida per elements locals de la selecció espanyola de l'AIT). Era només el començament. Poc després, comença la sublevació cantonalista en folgues generals en tota Espanya, soldats assessinant a oficials, alcaldes agredits, i un centenar de morts.
Els focs federals del país no varen esclatar en forma d'Estats autònoms, sino en una constelació de cantons independents. Els alçaments es varen succeïr per diverses localitats de Valéncia, Múrcia i Andalusia fonamentalment. Els hi hagué d'àmbit provincial com Valéncia i Màlaga, atres més localisats com Alcoy, Cartagena, Sevilla, Càdis, Almansa, Torrevella, Castelló de la Plana, Granada, Salamanca, Bailen, Andújar, Tarifa i Algeciras, i els hi hagué inclús com tan chicotets com el poble manchec de Camuñas i el murcià de Jumilla. Segons s'afirma éste últim proclamà un manifest que es faria famós:
"La nació jumillana desija viure en pau en totes les nacions veïnes i, sobre tot en la nació murciana, la seua veïna; pero si lanació murciana, la seua veïna, s'atrevix a desconéixer la seua autonomia i a traspasar les seues fronteres, Jumilla es defendrà, com els héroes del Dos de Maig, i triumfarà en la demanda, resolta completament al arribar, en els seus justíssims desquits, fins Múrcia, i a no deixar en Múrcia pedra sobre pedra."
No obstant, no existix constància en l'archiu municipal de la localitat ni de tal manifest ni de proclamació alguna, discurrint al paréixer les sessions del periodo dins dels cauces normals. Tal circunstància ha dut a alguns historiadors a negar l'autenticitat de tal manifest i la pròpia existència del Cantó de Jumilla, de la qual la seua invenció atribuïen a mera propaganda antirrepublicana.
El més conegut i actiu de tots els cantons fon el de Cartagena, que va esclatar el 12 de juliol en aquella basse militar i naval, baix l'inspiració del diputat federal hortà Antonio Gálvez Arce, conegut com Antonete.
La primera gesta dels cantonals cartageners fon apoderar-se del Castell de San Julián, lo que va motivar un curiós telegrama del capità general del departament al ministre de Marina: "Castell San Julián enarbola bandera turca". Eixa "bandera turca" era en realitat la bandera roja de la República Federal, la primera bandera roja en l'història d'Espanya. Gálvez apasionà a la marineria en la seua inflamada oratòria i es va apoderar de l'esquadra fonejada en el port, que en eixe moment es componia de lo millor de l'Armada. En la flota en el seu poder va sembrar el terror en la costa mediterrànea pròxima, i fon declarat pirata i bona presa per decret del govern de Madrit. Ya en terra, va dirigir una marcah sobre Madrit que va ser desbaratada en Chinchilla. El cantó de Cartagena va acunyar la seua moneda pròpia, el "duro cantonal", i va resistir sis messos de guerra i independència.