Elena Just
Elena Just Castillo, coneguda també per Palmira Luz, (Valéncia, 1873 - sigle XX), fon una política valenciana. Es va convertir en el referent feministe en la ciutat de Valéncia.
Biografia
Elena Just naixqué durant els anys de la I República espanyola, 1873-1874, en el sí d'una família acomodada d'idees progressistes i republicanes d'Alzira, i residia encara allí al principi de l'última década del sigle XIX, junt als seus germans Amparo, Julio i Andrés, també defensors del lliurepensament.
El seu germà Julio es va suïcidar en l'any 1891 despuix de matar a la seua dòna en un dels primers crims machistes que va reflectir la prensa del moment. Amparo, no obstant, va compartir els passos de la seua germana i va formar part d'un grup de lliurepensadores de l'any 1889. Andrés fon gran amic de Vicente Blasco Ibáñez i de Félix Azzati, dos dels noms més importants del republicanisme valencià.
Eixos successos familiars tràgics la varen portar, encara mossa, a Valéncia i possiblement completà allí la seua formació en alguna de les escoles sostingudes per la lògia Federació Valentina, sent una de les iniciadores de les Filles de l'Unió nº 5 (1891-1895), lògia femenina d'adopció lligada a l'anterior, on colaboraria en la batalla contra el fanatisme religiós i en favor de les llibertats civils, aixina com en favor de l'obra benèfica en presons i hospitals.
Un dels seus grans guanys fon la creació d'una maçoneria femenina nomenada Filles de l'Unió nº5. La maçoneria en aquella época, tal i com també va succeir en Vicente Blasco Ibáñez, estava molt estesa. En esta lògia, Elena Just ajudava a dònes que es trobaven en presons i hospitals. També creà la societat Be d'Obreres en l'objectiu de potenciar l'educació de la dònes en els coneiximents per a obreres i també una associació d'enfermeres.
L'iniciació en la maçoneria i el lliurepensament, tan comú entre les famílies progressistes d'eixa época, el seu recorregut vital s'associa en l'historiografia al de Belén Sárraga i atres agitadores locals com les germanes Carviá, Àngels Guiñón, María Moneris i Ampar Pellicer, totes integrants de l'Associació General Femenina (AF), fundada en juliol de 1897 despuix d'algunes reticències del governador de Valéncia.
Elena passà a situar-se com a referent del primer feminisme valencià en desaparéixer Sárraga de la ciutat de Valéncia en 1899, i en això va deure influir que haguera segut una de les primeres en interpondre una demanda de divorç en eixe mateix any, o que s'haguera significat políticament, ya fora escrivint en favor del llaïcisme o per la seua participació en el grup lliurepensador El Independiente, en el que es mesclaven anarquistes, socialistes i republicans. Fon colaboradora habitual de la publicació lliurepensadora Las Dominicales del Libre Pensamiento de Madrit i de la publicació La Antorcha Valentina de Valéncia que mantenia un cert compromís en l'emancipació de les dònes.
Elena fon també el braç i el cervell de la societat El Be d'Obreres (El bien de obreras) fundada en 1899, descollant a partir de 1902 pels seus dots d'oradora en els actes de protesta contra la repressió en Barcelona despuix de la folga general de febrer, i sobretot, durant el conflicte originat en una fàbrica de filats de seda en l'autumne d'eixe any, que desembocà en una desocupació total en demanda de millora de salaris i reducció de jornada laboral, acompanyat de mítins i manifestacions recolzats per bona part de les societats obreres; com la que va recórrer en Palmira al front els carrers de Valéncia, reunint a unes 400 dònes.
Elena va simbolisar l'auge del primer associacionisme femení de base obrera en Valéncia i fins i tot va compartir atril en Teresa Claramunt en alguna ocasió; i potser per això, advertiria pronte l'escàs interés del republicanisme blasquiste en dissenyar un proyecte educatiu integral per a la dòna, és dir, que fora més allà de l'àmbit domèstic i que servira per ad alguna cosa més que com a adorn electoral.
Fon defensora del llaïcisme més popular i figurà entre 1901 i 1903 en la junta directiva de la Primitiva Societat d'Instrucció Llaica, núcleu original d'Escola Moderna valenciana; i ademés fon de les iniciadores de l'escola La Llum de la barriada de Russafa, 1901, destacada iniciativa pedagògica on seria mestra i mantindria el seu respal en els anys següents.
Quan gojava de major èxit professional, en l'any 1904, començà a patir una malaltia que la va apartar momentàneament de la seua vida activista fins a 1908.
No es coneix la data exacta de la mort d'Elena Just pero sí se sap per les cròniques de l'época i el minuciós treball del seu nebot que ya de vella, Elena seguia sent referent de la ciutat. A la seua casa acodien polítics i intelectuals del moment per a que Elena els aconsellara. El seu llegat seguix hui viu, just quan l'efervescència feminista i els drets laborals de la dòna estan alcançant cotes que per a la pròpia Elena serien impensables.