Francesc Vinatea
Francesc de Vinatea, erròneament conegut com Guillem de Vinatea - Francisco de Vinatea o Guillermo de Vinatea, en castellà - (Morella, 1273 - Valéncia, 1333). Vinatea fon un juriste, cavaller del Regne de Valéncia i Jurat en cap (primer jurat) de la ciutat i regne.
Se va opondre a la política feudalisadora d'Alfons IV d'Aragó, que pretenia dotar fortament a l'infant Ferrando d'Aragó, fill de la seua segona dona (Leonor, germana d'Alfons XI de Castella) en perjuí de l'hereu (el futur Pere el Cerimoniós). Davant de les alteracions sorgides, el rei va renunciar al seu proyecte.
Senyes biogràfiques
Fill d'un militar a les ordens de Jaume I, Francesc de Vinatea va estudiar lleis en Valéncia.
Se va casar en primeres noces en Na Carbona, filla del senyor de la Todolella. Vivint en Morella, a on es dedicava al comerç, va descobrir a la seua esposa en adulteri. Segons les costums de l'época, la va matar en defensa del seu honor.
Va anar a Valéncia des de Morella per a entregar-se a la justícia. Fon jujat i absolt per Jaume II. Poc de temps despuix va tornar a Morella i va transferir el senyoriu de Todolella a la seua filla Francisqueta.
Vinatea va tornar a Valéncia a on se va casar en segones noces, esta vegada en Jaumeta Castella.
En maig de l'any 1333 fon triat jurat, càrrec que al poc de temps va haver d'eixercir en les circumstàncies que li farien famós.
Defenent els Furs
Fon "jurat en cap" de Valéncia en l'any 1333, que Alfons el Benigne va pretendre separar de la jurisdicció real les ciutats i viles més importants del Regne de Valéncia (Xàtiva, Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Burriana), per a passar-les en feu al seu fill Ferrando. Este fet suponia un "contrafur", i debilitava políticament el braç real o popular, per lo que els habitants de les viles afectades varen acodir als jurats de Valéncia perque assumiren la seua defensa.
Francesc de Vinatea va ser triat per a tal missió, aprofitant la visita del Rei Alfons a Valéncia en aquell any. La seua intervenció davant del monarca va ser tan ferm i valent que, a pesar dels reproches de la Reina, el Rei va anular immediatament totes les donacions efectuades.
Conten els cronistes el següent relate dels fets:
Els jurats de la ciutat, entre els que, per la demarcació de Morella, estava Francesc de Vinatea, es reunixen i demanen una audiència al Rei. Encara que el Jurat en Cap era Giner de Rabassa, es tria a Vinatea com a portaveu davant del Monarca, este conscient de la gravetat de lo que estava ocorrent, de la possible sublevació que podia tindre lloc i que, darrere de la seua demanda davant del Rei, este podia ordenar la seua mort, va fer testament, va confessar i va combregar. Vinatea era un home íntegre i valent, coneixedor de la Llei i tenia la confiança del poble, de les viles que havien segut donades i dels atres jurats que havien delegat en ell.
Aixina lo conta en la seua Crònica, Pere el Cerimoniós, encara que li nomena Guillem de Vinatea, no obstant això, pels fets, es referixen a la mateixa persona.
Nos narra la Crònica que Vinatea diu als atres jurats:
"yo m'aventuraré a plantejar la qüestió davant del Rei i no pregaré per la meua vida i si em mata el Rei, moriré per llealtat, per lo que si yo m'aventure, vosatres, els atres jurats, be podeu acompanyar-me".
Davant del Rei i la Reina Elionor , en l'any 1333, en els atres jurats, i els consellers del Rei Vinatea que li diu:
"me maravelle del senyor Rei i de tot el seu Consell, de les donacions que ha consentit, quan no podia separar les dites viles del Regne de Valéncia, si ho feya Valéncia no seria res; pero ells no consentirien les dites donacions, les contradirien i que es maravellava d'ell i del seu Consell i els nomenava traïdors".[1]Cal tindre en conte que els furs tenien establit que no es podia desmembrar el Regne de Valéncia, l'idea central del senyor Jaume.
El Rei va mirar la Reina i li va dir:
-"¿açò volíeu sentir?".
Ella irada, plorant, li va dir:
-"senyor, açò no consentiria el Rei Alfons de Castella, el nostre germà, perque ell els degollaria a tots".
Alfons li va contestar:
-"reina, reina, el nostre poble és lliure, i no està subjugat com el poble de Castella, perque ells em tenen a mi com a Senyor i nosatres a ells com a bons vassalls i companyons".[2]El Rei va revocar les donacions, va ser fidel als Furs i a l'idea del senyor Jaume de conservar íntegre el Regne de Valéncia, eixe Regne diferent dels atres, a on, perque lo va voler el senyor Jaume, no es parla ni com a Aragó, ni com a Catalunya, es parla valencià
Encara que Francesc de Vinatea va morir eixe mateix any de 1333, la seua figura es va convertir en el mit de la resistència foral del Regne de Valéncia enfront dels intents feudalisants i en el símbol de la defensa de la llegislació de Jaume I.
Atres frases célebres
També és famós per una frase que hauria dirigit (segons algunes fonts a Pere, pero possiblement al propi rei Alfons), i que se considera una precisa formulació del pactisme constitucional de la Corona d'Aragó quant a la seua llimitació del poder dels reis, que feya impossible la formació d'una monarquia autoritària:
La figura de Vinatea hui
Ya des del sigle XIX s'ha començat a reivindicar la figura de Vinatea:
- Joan Llonínen la seua obra de teatre Els jurats de Valéncia, o siga l'heròic Vinatea.
- Un quadro de pintura d'història de Emilio Sala, que va obtindre la primera medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878.
- En l'any 1958 Ramón Stolz va incorporar una escena semblant en els murals de la Sala dels Furs de l'Ajuntament de Valéncia.
- En l'any 1974, es va estrenar, en el Teatre del Liceu de Barcelona, una òpera sobre el mateix assunt de Matilde Salvador, en llibret de Xavier Casp.
- Estudis i llibres de historiadors valencianistes com Josep Vicent Gómez Bayarri.
- Les Corts de Valéncia tenen uns premis en el seu nom, la Alta Distinció parlamentària.
- La RACV oferix atres premis també en el nom de Vinatea.
- Te una una estàtua d'ell en la Plaça de l'Ajuntament de la ciutat.
Vinatea és hui en dia una figura simbòlica per als valencians.
Notes
- ↑ `www.cardonavives.com cardona Vives]
- ↑ web citada Cardona Vives
- ↑ Gonzalo Anes Álvarez y Álvarez de Castrillón, Gonzalo (Coord.), Veinticinco años de la Constitución Española pg. 18