Penó de la Conquista
El Penó de la Conquista o Penó de la Conquesta (nomenat d'esta manera pel pancatalanisme) és una bandera de llenç que es conserva en una vitrina en l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.
Tradició
La tradició diu que el Penó de la Conquista és la mateixa bandera que els musulmans valencians hissaren en la Torre d'Ali Bufat en l'any 1238, per a simbolisar la rendició de la ciutat de Valéncia davant Jaume I. En efecte, el propi monarca, en el seu Llibre dels Feyts, ho relata de la següent manera:
No cal dir que esta costum era habitual i natural si es tractava de la conquista de ciutats, i es tornà a repetir, per eixemple, en la conquista de la ciutat de Múrcia pel mateix Jaume I:
Composició
La bandera està formada per tres bandes de tela blanca (engroguida pel pas del temps), cosides en vertical. Les dos costures són perfectament perceptibles si es contempla la bandera de prop.
La tela central coincidix en les dos franges roges i la blanca-groga del centre, i en la seua part inferior se prolonga respecte de les teles dels costats uns quants centímetros en recte. Les dos teles laterals, que abarquen el restant de barres, estan retallades irregularment i esgarrades en la seua part baixa, conformant en conjunt un extrem inferior aproximadament bocellat.
Les quatre barres roges estan simplement pintades sobre la tela de llenç, per a donar-li un aspecte de senyal real d'Aragó. Presenta també en la seua part alta una inscripció en castellà Año 1238 a la qual s'atribuïx un orige modern.
Mides
El Marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna (1876) dona unes mides del Penó de 2,27 cm d'ample i 2,40 cm de llargària, lo que la fa un poc més curta i un poc més ampla que la Real Senyera, que es conserva en una atra vitrina, just davant del Penó.
Història
Este Penó ha segut objecte de valoracions certament desiguals a lo llarc de la seua història. Com és sabut, en l'actualitat, és objecte de veneració patriòtica i casi sagrada per cert sector valencià de tendència catalanista. Sector que simultàneament sol negar qualsevol llegitimitat històrica i simbòlica a la Real Senyera coronada, bandera oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana des de 1982.
La sacralisació del Penó arriba, en estos rogles d'opinió, fins al punt de representar-lo gràficament de forma exacta, en els seus retalls irregulars de la seua part inferior (pero sense l'inscripció en castellà de la part superior...).
Alguns investigadors pertanyents ad esta corrent d'opinió (Pere Maria Orts o Pau Viciano) afirmen també insistentment (i prou erròneament) que l'actual Real Senyera, que acaba en forma bipartida, tenia també originàriament forma bocellada com el Penó... en el provable objectiu de donar-li al Penó de la Conquesta una miqueta més de llegitimitat històrica (i de llevar-li-la de pas a la Senyera, clar).
L'història del Penó, efectivament, és bonica, pero té un problema important: no hi ha cap constància escrita que parle de l'existència del Penó de la Conquista, ans del sigle XVI. És dir, trescents anys despuix de la seua teòrica confecció.
Esta primera alusió la fa, de forma certament novelesca, Pere Antoni Beuter en el seu Libro segundo de la crónica de España, publicat en l'any 1551:
El problema és que res se diu en el Llibre dels Feyts, ni en cap atre lloc, ans de la descripció de Beuter en el sigle XVI, sobre eixa suposta orde del Rei En Jaume de fer-lo penjar de la bòveda de Sant Vicent de la Roqueta.
Tampoc és menester dir que en ninguna de les processons del 9 d'octubre que es celebraven des de l'any 1338, ni en les festes dels successius Centenaris de la conquista, ni en ningun acte civil o religiós de la ciutat, se menciona l'existència del Penó de la Conquista, ni la seua presència en l'iglésia de Sant Vicent de la Roqueta. L'únic objecte de veneració en totes elles, en totes les époques, que es trau sense inclinar-se des de la finestra de la Casa de la Ciutat, i és escoltat per totes les institucions de la Ciutat i Regne, tal com se fa hui en dia, és, casualment, la famosa Real Senyera de Lo Rat Penat.
S'ha de dir que, per estos i atres assunts, Beuter s'ha guanyat una reputació d'historiador fantasiós. Fon ell, precisament, el primer en parlar del supost orige de les quatre barres en els famosos dits banyats en sanc del comte barceloní Guifré el Pilós (més conegut en castellà com a Wifredo el Velloso) allà pel sigle IX. Est orige llegendari feu furor entre certs historiadors catalans (i no pocs valencians), i encara en el present trobarem fàcilment gent que crega esta llegenda com a paraula revelada.
No cal dir que no hi ha cap font històrica que l'acredite, pero la llegenda, i el debat subsegüent sobre si l'orige inicial de les barres és català o aragonés, ha fet omplir també de forma apassionada moltes pàgines. Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent.
Despuix de l'alusió de Beuter, no es troba cap atra menció del Penó de la Conquista fins a l'any 1640. Marc Antoni Ortí, en la descripció de les festes del Quart Centenari de la conquista, se referix al Penó com:
És dir, Ortí creu que el Penó és el mateix que el de Jaume I, simplement, perque ho digué Beuter en l'any 1538, i també, perque el Racional averiguó por antigüedad y hechura que era el mismo... Autèntic método científic... Llàstima que el voluntarisme i la credulitat romàntica d'alguns estudiosos en este sentit (Pere Maria Orts o Pau Viciano) no els tinguen igualment desenrollats quan de la Real Senyera coronada es tracta... per molt que d'esta última bandera es conserven fins les factures de la seua elaboració.
El seu net Josep Vicent Ortí, en la descripció de les festes del centenari de l'any 1738 (en que es tragué, com a excepció, la Senyera de l'arca en la qual l'havien tancada despuix de la Guerra de Successió, com a símbol perillós de les llibertats perdudes (les noves autoritats borbòniques), no fa sino repetir les referències del seu yayo, sense afegir res més.
De les diverses descripcions de les banderes presents en la Casa de la Ciutat en el sigle XIX, sabem que el Penó de la Conquista ya es trobava entre elles. És el Marqués de Cruïlles qui dona l'explicació ad este fet, en la seua Guía de l'any 1876. Despuix de repetir les asseveracions de Beuter i els dos Ortins, i d'afirmar, com a indiscutible prova de la seua autenticitat, que "jamás se ha contradicho la identidad de este apreciable lienzo" (un atre a qui li agradava el método científic), diu que:
En paraules de l'historiador Antoni Atienza en La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians (Valéncia, 2001), diu:
Tant el Penó com la Real Senyera reaparegueren definitivament en les festes del centenari de 1838, i va ser habitual a partir de finals del sigle XIX representar-los junts en diversos gravats.
Eixa és l'història del Penó, sense entrar en époques més modernes que requeririen un tractament més ampli.
Ha de dir-se que, davant la falta de testimonis concloents que acrediten l'antiguetat del Penó, se sol recórrer com a justificació històrica, al material rudimentari en que està confeccionat el Penó (llenç o estamenya, sobre el qual simplement se pintaren les barres) com a prova de que podria ser perfectament el mateix que es va fabricar ràpidament, en els primers materials que es trobaren, per a hissar-lo en la Torre del Temple.
Igualment, solen enarborar-se les pintures gòtiques del castell d'Alcanyís (pintades en el sigle XIV, un sigle més tart de la conquista de Valéncia) com a prova de que el Penó de la Conquista té el mateix disseny abocellat que les banderes que es veuen en una de les pintures, hissades en una fortalea que teòricament representa la ciutat de Valéncia conquistada per Jaume I.
El primer problema és que no són una, sino dos, les banderes barrades que onegen sobre la ciutat de Valéncia. El segon, que les banderes representades en les pintures tenen a soles tres barres (no quatre), i ademés, l'estandart que acompanya a Jaume I només ne té dos (hi ha, com és sabut, una polèmica secundària sobre el número de barres que tenia originàriament la Senyera del Regne de Valéncia.
En definitiva, una història molt bonica, la del Penó.
Falsetat del Penó
Com diu l'investigador valencià, Joan Ignaci Culla, en el seu artícul El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia (Las Provincias, 9.10.2008):
L'investigador castellonenc, Domingo Gimeno Peña, en el seu artícul El Peno de la Conquista, publicat en la revista Renou (nº 53 de l'associació Cardona Vives, entre atres coses, diu lo següent:
1º Les fantasies de Beuter ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral de Malaga, Francisco Padilla, s'escandalisava per les histories contades per Beuter. (Historia Eclesiástica de España. Málaga 1605).
Joan Fuster en, Comentarios sobre la Historia de Valencia de Beuter diu: Beuter solía dejarse llevar por la imaginación: unas veces por la de los autores precedentes, y otras, !ay¡, por la propia. Le faltaba sentido crítico, en la selección de las fuentes.
2º És del tot increible que una cosa tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera trescents anys en l'anonimat, sense cap referència en documents i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el Penó la que va presidir la celebració d'eixe any i dels posteriors fins a hui.
3º Alfons X el Savi, casat en 1244 en Violant d'Aragó, filla d'En Jaume diu: Los pendones, anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres de las órdenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien junt al rei.
4º En absolutament tots els gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros històrics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentació real, anterior a 1377 (Pere el Ceremonios), les barres o pals són dos i no quatre com du el Penó, lo que nos demostra clarament, l'impossibilitat de pertànyer a l'época de la conquista.
5º La tela i la pintura no són les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que explica que passats sèt sigles i mig, tres d'ells en absolut abandó, el seu estat de conservació siga acceptable, al contrari que alguns portularis que sent alguns sigles posteriors i sempre conservats en archius en condicions òptimes, han perdut practicament tot el color com a conseqüencia del pas del temps.
En el sigle XXI, disponem d'investigació i mijos técnics suficients per a demostrar sense dubtes la verdadera història de la Corona d'Aragó i de tots els estats que la formaven, pero des de la renaixença, el catalanisme ha pres més en sério les faules creades per cronistes o historiadors romàntics i creadors de falses relíquies que les fonts séries i documentades, perque estes negen absolutament les seues teories, deixant-los en total evidència