Cartell en contra de l'Unió Europea. Atenes, 2005.

L'euroescepticisme és un moviment polític i social que es basa en el rebuig, en major o menor mesura, de l'Unió Europea per part dels ciutadans europeus.

Es distinguixen dos tipos de euroescepticisme:

  • Euroescepticisme fort: exigix la retirada del propi país de l'Unió Europea o la dissolució d'esta, considerant a l'institució com un ent no democràtic, burocràtic i opressor en els seus estats membres.[1][2]

Quan es parla de euroescepticisme a seques, és per a referir-se a este tipo. Els partits euroescèptics del Parlament Europeu estan en el grup d'Europa de la Llibertat i la Democràcia, el portaveu de la qual és Nigel Farage del Partit de l'Independència del Regne Unit. En Espanya l'esquerra abertzale i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), per un costat, i la gran majoria de l'ultradreta, per un atre, han mostrat la seua oposició a l'Unió Europea.

  • Euroescepticisme suau o moderat: defén l'existència de l'Unió Europea i la pertinença del país propi a esta, pero rebuja polítiques comunitàries específiques (econòmiques, de migració...) i la construcció d'una Europa federal. També cridat altereuropeísme.[3].

En el Parlament Europeu, els partits euroescèptics suaus d'esquerra se senten en el grup de l'Esquerra Unitària, al que pertany la formació espanyola Esquerra Unida (Espanya). Els euroescèptics suaus de dreta, liderats pel Partit Conservador britànic, pertanyen al grup dels Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, una escissió del Partit Popular Europeu.

Existixen quatre motius principals que causen l'euroescepticisme:

  • La defensa de la sobirania estatal per damunt de l'europea. Açò impedix la cessió de majors competències a l'Unió Europea, lo que frena el procés d'integració. Este motiu ha pogut portar a casos tals com el rebuig de la Constitució Europea per part d'estats com França i els Països Baixos en 2005, i el No irlandés al Tractat europeu de Lisboa en 2008.
  • La defensa dels interessos econòmics nacionals per damunt dels comunitaris. Per este motiu, països que per les seues característiques aporten més a l'Unió Europea de lo que reben, en ocasions han posat traves a l'ampliació del presupost de l'Unió. El cas emblemàtic seria el del Regne Unit i el chèc britànic.
  • El rebuig per les postures imperialistes de l'Unió Europea i de l'OTAN.
  • El rebuig de la política econòmica de l'Unió Europea que alguns designen com neolliberal, i la promoció d'una política econòmica que tinga una orientació més social. Este tipo de euroescepticisme no és, llavors, un rebuig absolut del sistema europeu o de les seues institucions, sino un rebuig de cóm estes són utilisades pels partits polítics en el poder. Els que defenen esta postura formen part generalment de partits polítics d'esquerra o extrema esquerra, o de grups socials propencs al altermundialisme.

Vore també

Referències

  1. Plantilla:Citation.
  2. Hannan, Daniel. «Why aren't we shocked by a corrupt EU?», The Daily Telegraph, 14 de noviembre de 2007. Consultat el 2 de mayo de 2010.
  3. Contra Europa. Antieuropeismo, euroescepticismo y altereuropeismo - Universidad de Valencia

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Categoría:Societat