Jardí botànic de l'Universitat de Valéncia
El Jardí Botànic de l'Universitat de Valéncia (en valencià: Jardí Botànic de la Universitat de Valéncia), és un jardí botànic ubicat en la ciutat de Valéncia, dins de la Comunitat Valenciana, Espanya.
Este jardí botànic depén administrativamente de l'Universitat de Valéncia. És membre del Botanic Gardens Conservation International (BGCI), de l'Associació Ibero-Macaronésica de Jardins Botànics i presenta treballs per a l'Agenda Internacional per a la Conservació en els Jardins Botànics.
El còdic de reconeiximent internacional de el "Jardí Botànic de la Universitat de Valéncia" com a institució botànica (en el Botanical Gardens Conservation International BGCI), aixina com les sigles de la seua herbario és VAL.[1]
Localisació
Es troba situat en el carrer Quart, junt a l'antic caixer del riu Turia. Situat en l'interior del caixco urbà de la ciutat de Valéncia.
Jardí Botànic de l'Universitat de Valéncia barri del Botànic, districte de Extramuros 46008 Valéncia, Espanya.
Plans i vistes satelitales. </noinclude>
Visites: obri tots els dies, llevat el 25 de decembre i l'1 de giner. Obri a les 10:00AM i tanca a la posada del sol, entre les 18:00 i les 21:00, segons l'época de l'any.
Història
Es té notícia d'horts de plantes medicinals que es remonten a el XVI, primer en estreta dependència en l'ensenyança de la medicina en l'Universitat que es practicava des de 1462. La referència més antiga és de l'any 1499, quan es va planificar l'estructura de la càtedra de "simples" o "herbes" nomenant-se professors per a ella en 1501. Va estar sempre lligada a la medicina tractant-se les "herbes" en el seu alvertent medicinal. En 1548 es crea una càtedra de "pràctiques" i poc despuix (en 1560) se separen definitivament les ensenyances d'anatomia i la de "simples o Herbes" en càtedra independents. Posteriorment, en 1631, es té notícia de varis episodis i localisacions dels horts d'herbes medicinals i els seus doctors i catedràtics responsables, pero sense continuïtat assegurada.
En 1733 es parla des de l'Universitat d'un recint que deu facilitar la ciutat, pero no serà fins a 1757 quan el rector Lores proponga directament la creació d'un Jardí Botànic integral i complet (hort, museu, espai de docència i de conferències, anexos de servicis, etc.) en una ubicació pròxima a la Alameda. En 1778 la ciutat aprova estes previsions, pero encara passaran vint anys en fer-se realitat.
Resulta evident que esta concepció d'un Jardí Botànic de mires més àmplies i sistemàtiques, pren cos en paralel al desenroll de l'estudi de la Botànica com a ciència independent de la Medicina, que es consolida en el XVIII, de la mà del reformisme ilustrat, interessat per la riquea de la terra i la millora dels cultius. En 1767 Gregorio Mayans reclama un jardí que siga responsabilitat del catedràtic de botànica pero que no descuide les plantacions d'interés per a la medicina i en 1786, l'Universitat de Valéncia aprova la reforma del pla d'estudis en la Càtedra de Botànica independent de la Càtedra de Medicina, i per lo tant, dona major urgència a la necessitat d'un Jardí Botànic.
La Real Societat Econòmica Valenciana d'Amics del País, interessada en les millores dels cultius, també volia concórrer en l'Ajuntament a fer realitat esta dotació científica aportant terrenys per a l'ubicació de la Alameda, mentres apuntava que als aspectes instructivos i utilitaris s'havia d'afegir l'aspecte lúdic, que poguera servir al mateix temps, «per al decore, hermosura i recree de la passejada pública».
Pero esta conjunció no seria tan fàcil, puix les dos parts volien remarcar les seues respectives prioritats, la científica i docent centrada en un repertori sistemàtic representatiu del món botànic, per part de l'Universitat i la més utilitària d'aplicació a l'agricultura, per part de la Societat Econòmica. La ciutat, postreramente en 1798, li cedix a l'Universitat els terrenys promesos, pero be pronte se suspenen les plantacions, segons sembla per la mala calitat del sol i les molèsties produïdes a la veïna passejada de la Alameda. Com a nova i definitiva ubicació, la ciutat oferix en 1802 un hort que permetia ser regat a la manera tradicional, «a manta», directament per la séquia de Rovella, cridat de Tramoyeres, situat en el carrer Quart, front al convent de Mínims de Sant Sebastià i prop del Turia, que va donar orige a l'actual Jardí Botànic.
.JPG)
L'Universitat posa al célebre botànic Vicente Alfonso Lorente al càrrec de la nova instalació i ho dota de mijos per a desenrollar-la. El terreny trapezoidal d'unes quatre hectàrees acollirà sobre un sistema de quadros –sistema de Linneo– els planters, sense descuidar el recapte d'herbarios, locals per a la càtedra de Botànica, cambra per als jardiners i atres dependències. El nivell del resultat obtingut li permetria conseguir, en seguida, gran renom entre els de més prestigi, establint relacions particularment en el de Madrit. Este prometedor inici rebria be pronte l'envestiment de l'invasió napoleònica, especialment destructiva en l'arraval de Quart. Lorente també va participar en els acontenyiments, va ser fet presoner i condenat a mort, salvant-se per intervenció al seu favor del botànic francés Léon Dufour.
Despuix del desastre i de la mort de Lorente en 1813, el jardí no es recupera fins a la dilatada direcció entre 1829 i 1867 de José Pizcueta, catedràtic de Medicina, que va acometre la seua reforma i actualisació com el primer d'Espanya. Responent a la petició de la Societat Econòmica s'innova en experiències d'aclimatació de plantes originals d'Amèrica, mentres es constituïx la Càtedra d'Agricultura, dirigida per Joaquín Carrascosa. I en un procés de convergència que seria sancionat per l'Orde Real de 1834, es va manar reunir en el Jardí Botànic les dos ensenyances d'Agricultura i Botànica, que generaria l'ampliació del terreny del Jardí Botànic.
En 1843, Pizcueta, auxiliat per Félix Robillard, substituïx a l'organisació de Linneo pel método natural d'Endlicher i, despuix de la reforma d'estudis de 1845, rep importants recursos per a plantacions i també per a construccions d'aclimatació, com un extens hivernàcul de fusta proyectat per l'arquitecte Timoteo Calvo, un umbráculo i chicotetes estufes que, en conjunt, accelerarien espectacularment l'èxit i creiximent d'aquelles. En 1856 es va publicar el catàlec del jardí, en més de 6.000 espècies vivents i el herbario.
D'este impuls és frut perdurable la construcció entre 1860 i 1862, de l'estufa de ferro i vidre, proyectada en 1859 pel prestigiós arquitecte Sebastián Monleón, autèntica vanguarda constructiva i llingüística sobre els referits materials, costosa tant en tecnologia com en economia i en eixecució. De 24 m de llongitut, 8,25 m de llum i 9 m d'altura, és una coberta acristalada de 465 m², orientada a migdia, que seguix la traça d'un quarto de circumferència, des del sol fins a un mur vertical generant un espai adossat a ell. Les seues dimensions podien donar acolliment a certs vegetals com el Astarapea, Aralia, Chorisia speciosa o el Ficus rebuig que aplegava a créixer més de 5 m i no tenia cabuda en les atres estufes.
En buscar finançació l'Universitat argumentava la necessitat inexcusable, científica, per al manteniment correcte del centenar d'eixemplars exòtics que ya té implantats, pero també el prestigi, puix «pel número de plantes que conté, per la seua lozana vegetació, pugues ya competir en els primers d'Europa», i esta construcció era presentada com a exponent d'estar al dia en les conquistes del progrés i de la ciència.
Al mur de l'estufa se li afegiria més alvance una edificació adossada, arrematada en una torrecilla, a modo de miramar, per a dependències de direcció i d'investigació, fins a constituir un afortunat immoble que encara perdura. Llamentablement no ha aplegat fins als nostres dies atres elements d'interés com les mencionades construccions de fusta, els primitius umbráculos i hivernàcul, a pesar de que este últim va ser reconstruït, segons proyecte de 1867 de l'arquitecte Ildefons Fernández Galvache, del que tenim constància gràfica. Segurament serien substituïts pels actuals de ferro, durant l'últim quarto de el XIX.
Posteriorment cap a final de sigle, baix la direcció de José Arévalo Baca, es varen construir les chicotetes estufes situades al costat del planter de llavors, i es varen concloure les obres, en 1888, de l'estufa de major dimensió, cridada també «de la bassa» per la proximitat dels dos elements, concebuda segons el model de la ya descrita de 1861.
En l'any 1900, sent director Eduardo Boscá, es va inaugurar l'actual umbráculo, també de ferro, sobre un cos de rajola, obra inspirada en les marquesinas ferroviàries, proyectada en 1897 pel polifacètic arquitecte madrileny Arturo Mélida Alinar que vindria a completar la dotació del recint i oferir-li un dels espais més atractius per al seu fruïment.
Atres moments històrics d'interés varen ser l'incorporació del Jardí Botànic a la facultat de Ciències, mentres que, baix la direcció de Rafael Cisternes i Fonseret (1867-1876) i, més tart, de José Arévalo Baca (1876-1888) s'incrementaran les activitats de l'Escola Botànica del recint i el caràcter pràctic i experimental de les seues plantacions, impulsades per l'auge agrícola del moment.
En 1878 es produïx l'extensió septentrional que va a configurar el recint que ara coneixem, mentres que la relació urbana respecte dels carrers Beato Gaspar Bono i Quart no canvia fins al present XXI. Entre 1879 i 1880 es produïx l'implantació del recint colegial de Sant Josep o dels Pares Jesuïtes.
A partir de la riada de 1957 i gràcies a la tenacitat del director Ignacio Docavo, es produïx el rescat del jardí i la reconstrucció de diverses construccions degradades, entre 1962 i 1968, procurant incorporar atres elements d'interés sobre les ciències naturals.
Posteriorment, sent director el també catedràtic Manuel Costa, es procedix a la rehabilitació integral del jardí (sanejament de les plantacions, alternatives de irrigación, el conte dels seus quadros, etc.) i els elements arquitectònics més característics (prop del recint, hivernàculs, estufes, umbráculo, pabelló). També es construïx el cridat edifici d'investigació sobre les edificacions adquirides per l'Universitat de Valéncia recayentes al carrer Quart.
En l'actualitat, ademés de la preservació del jardí històric, es treballa en la seua continuïtat com a centre d'estudi, busca, desenroll i divulgació de la cultura botànica. Investiga sobre flora, biosistemas i vegetació i participa en proyectes internacionals relacionats en la biodiversitat vegetal i l'estudi de plantes autòctones. Dispon de biblioteca, herbario i germoplasma. Promou congressos d'especialistes i jornades, trobades i exposicions divulgatives.
En este moment el Jardí Botànic de la Universitat constituïx un espai docent, vegetal, arquitectònic i històric, i ademés caracterisador del paisage urbà.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Jardín botánico de la Universidad de Valencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.