Anar al contingut

Grans presolars

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
L'eixida Boeing Delta II en la nau espacial Stardust a l'espera del seu llançament. Stardust va tindre una trobada propenca en el cometa Wild 2 en giner de 2004 i també va recolectar pols interestelar que contenia grans interestelares pre-solars.

Els grans presolars són matèria sòlida interestelar en forma de diminuts grans sòlits que es varen originar en un moment anterior a la formació del Sol (presolar: abans del Sol). Els estudiosos dels meteorits a sovint usen el terme per a denominar al pols còsmica, grans que es varen originar dins d'una sola estrela i que s'extrauen dels meteorits per al seu estudi. No obstant, degut a que la majoria dels grans interestelares no són pols estelar d'una sola estrela, en procedir de la matèria de núvols interestelares acumulada a partir de partícules més chicotetes de diferents procedències, la majoria dels grans presolars tampoc són pols d'estrela pròpiament dit. Llògicament, tota la pols d'estrela correspon a grans presolars; pero no tots els grans presolars estan formats per la pols d'una única estrela. No obstant, esta terminologia confusa està molt arraïlada entre els meteoritistas de el XXI, que preferixen usar els térmens indistintament, per lo que és millor viure en abdós usos o escriure grans de pols d'estrela presolar per a designar en propietat a la pols d'estrela.

Els grans de pols estelar presolars es formen dins dels gasos d'eixida i refredat de cada estrela presolar primerenca. La nucleosíntesis estelar que va tindre lloc dins de cada estrela presolar dona als seus grànuls una composició isotòpica exclusiva d'eixa estrela mare, que diferix de la composició isotòpica de la matèria del nostre sistema solar, aixina com del promig galàctic. Estes firmes isotòpiques, a sovint identifiquen (com si anaren una huella dactilar) processos nuclears astrofísics molt específics que varen tindre lloc dins de l'estrela mare, i demostren el seu orige presolar.[1][2][3]

Història

En la década de 1960, es va descobrir que els gasos nobles neó[4] i xenón[5] presenten proporcions isotòpiques inusuals en els meteorits primitius. El seu orige i el tipo de matèria que els contenia era un misteri. Estos descobriments es varen fer vaporizando una mostra massiva d'un meteorit dins d'un espectrómetro de masses, un instrument que és capaç de medir les abundància relatives dels isòtops de gasos nobles que estan atrapats en una mostra meteorítica. Durant la década de 1970, els espectrómetros de masses similars varen descobrir més components dels isòtops de xenón atrapats en les mostres.[6] Es va alvançar en especulacions sobre els orígens dels components isotòpics del xenón, tot dins del paradigma existent de que les variacions varen ser creades per processos dins d'un núvol de gas solar inicialment homogénea.


Un nou marc teòric per a l'interpretació va ser alvançat durant la década de 1970 quan Donald D. Clayton va introduir la pols d'estreles en la ciència planetària. Al mateix temps, va rebujar la creència, popular entre els meteoritistas, de que el sistema solar va escomençar com un gas calent uniforme.[7] En canvi, va predir que es trobarien composicions isotòpiques inusuals pero predibles dins dels grans interestelares condensados tèrmicament que s'havien format durant la pèrdua de massa d'estreles de diferents tipos. Va argumentar que tals grans existixen en tot el mig interestelar.[7][8] Els primers artículs de Clayton que varen usar eixa idea en 1975 varen representar un mig interestelar poblat de grans de supernova que són rics en els isòtops radiogénicos de Ne i Xe que havien definit les radiactivitats extintes.[9] Clayton va definir varis tipos diferents de grans presolars de pols d'estrela que provablement es descobriran: pols d'estreles d'estreles jagantes roges, sunocons (acrònim de SUperNOva condensados) de supernovas, nebcons de condensació nebular per acumulació d'àtoms i molècules gaseoses de núvols frets, i novacons de condensació d'una nova.[7] A pesar del vigoroso i continu desenroll actiu d'esta image, les sugerències de Clayton no varen ser recolzades per atres científics durant una década, fins que es varen descobrir tals grans dins dels meteorits.

La primera conseqüència inequívoca de l'existència de pols d'estreles en els meteorits va provindre del laboratori d'Edward Anders en Chicago,[10] qui va descobrir, per mig de l'us de l'espectrometria de masses tradicional, que les abundància isotòpiques del xenón contingut en un residu carbonoso insoluble en àcit que quedava en acabant de que el gros del meteorit s'haguera dissolt, varen coincidir casi exactament en les prediccions efectuades per al xenón isotòpic en la pols d'una estrela jaganta roja.[8] Llavors semblava segur que els grans de pols d'estreles estaven continguts dins del residu insoluble en àcit de Anders. Trobar els grans de pols d'estrela reals i documentar-los va ser un desafiu molt més difícil, que requeria ubicar els grans i demostrar que els seus isòtops coincidien en els de l'estrela roja jaganta. Va seguir una década d'intensa busca experimental en l'intent d'aïllar grans individuals d'eixos portadors de xenón. Pero lo que realment es necessitava per a descobrir la pols d'estreles era un nou tipo d'espectrómetro de masses que poguera medir el chicotet número d'àtoms present en un sol gra. Varis laboratoris varen desenrollar sondes de ions de pulverisació catódica en l'intent de dispondre de tal instrument. Pero les sondes de ions contemporànees devien ser tecnològicament molt millors.


En 1987, es va trobar que els grans de diamant i carbur de silici existixen abundantment en eixos mateixos residus insolubles en àcit, i també que contenen grans concentracions de gasos nobles.[11][12] Les anomalies isotòpiques significatives es varen medir a la seua volta per mig de millores en l'espectrometria de masses de ions secundaris dins dels elements químics estructurals d'estos grans.[13] Els experiments SIMS millorats varen mostrar que els isòtops de silici dins de cada gra de SiC no tenien relacions isotòpiques solars, sino les esperades en certes estreles roges jagantes. La troballa de pols d'estreles està datat en 1987.[12] Per a medir les relacions d'abundància isotòpica dels elements estructurals (per eixemple, silici en un gra de SiC) en els grans microscòpics de pols d'estreles es varen requerir dos passos científics i tecnològics difícils: 1) L'ubicació dels grans de pols d'estreles del tamany d'una micra dins de la massa molt major del meteorit; 2) El desenroll de la tecnologia SIMS a un nivell suficientment alt com per a medir les relacions d'abundància isotòpica dins dels grans del tamany d'una micra. Ernst Zinner es va convertir en el líder indiscutible de les aplicacions SIMS per a grans microscòpics, lo que li va valdre un reconeiximent històric.[14][15]

En meteorits

Vista microscòpica d'un meteorit

Els grans presolars són la matèria sòlida que estava continguda en el gas interestelar ans que es formara el Sol. El component de pols d'estreles es pot identificar en el laboratori per les seues abundància isotòpiques anormals presents en minerals refractarios que varen sobreviure al colapse de la nebulosa solar i a la posterior formació de planetesimals.[16]


Per als investigadors de meteorits, el terme grans presolars ha aplegat a significar grans presolars que es troben en els meteorits, que consistixen abrumadoramente en pols d'estreles. Per un atre costat, no s'han detectat en els meteorits molts atres tipos de pols còsmica. Els grans de pols d'estrela presolars solament representen aproximadament el 0,1 per cent de la massa total de la matèria de les partícules trobades en els meteorits. Tals grans són materials isotópicamente distints dels que es troben en la matriu de gra fi dels meteorits, com les condrites primitives. Les seues diferències isotòpiques sobre el meteorit envolvente impliquen que poden ser anteriors al sistema solar. El grau de cristalisació d'estos grups varia, des de cristals de carbur de silici de tamany micrométrico (més de 1013 àtoms), fins a diamants de tamany nanométrico (al voltant de 1000 àtoms) i cristals de grafeno sense capes de menys de 100 àtoms. Els grans refractaris varen conformar les seues estructures minerals per mig de la condensació tèrmica dins dels gasos en expansió que es gelaven llentament, procedents de les supernovas i de les estreles jagantes roges.


Referències

  1. ↑ Ernst Zinner (1998) Nucleosíntesis estelar i composició isotòpica presolar de grans de meteorits primitius, Annual Review of Earth and Planetary Sciences 26:147-188.
  2. ↑ T. J. Bernatowicz i R. M Walker (1997) Antiga pols d'estreles en el laboratori, Physics Today 50:1212, 26-32
  3. ↑ D.D. Clayton i L.R. Nittler, Astrofísica en presolar stardust, Revisió anual d'Astronomia i Astrofísica 42, 39-78 (2004)
  4. ↑ D. C. Black i R. O. Pepin (1969) Neó atrapat en meteorits. II., Earth Planet. Sci. Lett. 36, 377-394
  5. ↑ J. H. Reynolds i G. Turner (1964) Gasos rars en les condritas, Renazzo, J. Geo. Phys. Res. 69, 3263-3281
  6. ↑ El xenón té nou isòtops estables que posseïxen números diferents de neutrons en els seus núcleus atòmics, la concentració dels quals pot diferir en funció del seu orige. L'espectrómetro de masses registra el número d'àtoms de xenón detectats segons els seus pesos atòmics A=124, 126, 128, 129, 130, 131, 132, 134 i 136. Medint en varis passos de temperatura les concentracions de gasos en la mostra, es pot comprovar que el xenón atrapat posseïx proporcions isotòpiques particulars. S'ha especulat que alguna d'estes composicions correspon al xenón creat quan es fisionó un núcleu atòmic superpesado desconegut, que va poder haver existit en el primitiu Sistema Solar.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 D. D. Clayton, Precondensed Assunt: Claus del Sistema Solar Primerenc, Astrophys. H. 199, 765 (1975). Lluna i Planetes 19, 109-137 (1978)
  8. ↑ 8,0 8,1 D.D. Clayton i R.A. Ward, Estudis de procés: abundància isotòpiques de xenón i criptón, Astrophys. J. 224, 1000-1006 (1978). Este artícul es va entregar en 1975 a les Geochim. et Cosmochim Acta, pero per llavors es va concloure que no era un assunt geoquímico. Es va remetre llavors al Astrophys J en 1978, en acabant de que Edward Anders declarara que havia descobert gas xenón pur format per un procés de radiació per neutrons llents (denominat processe-s) en una massa residual carbónica d'un meteorit
  9. ↑ DD Clayton, Radiactivitats extintes: grans en residus presolars atrapats, Astrophys. J. 199, 765 (1975); DD Clayton, 22Na, Ne-I, anomalies radioactivas extintes i absència de 40Ar, Nature 257, 36 (1975)
  10. ↑ B. Srinivasan i E. Anders, Science 201, 51-56 (1978)
  11. ↑ Lewis R.S., Tang M., Wacker J.F., Anders E. i Steel E. (1987) Diamants interestelares en meteorits, Nature 326, 160-162
  12. ↑ 12,0 12,1 Bernatowicz, T., Fraundorf, G., Ming, T., Anders, E., Wopenka, B., Zinner, E., i Fraundorf, P. (1987) Evidència de SiC interestelar en el meteorit carbónico Murray, Nature 330, 728.
  13. ↑ Ernst Zinner (1996) Pols d'estreles en el laboratori, Ciència 271:5245, 41-42
  14. ↑ Un assunt especial de Meteoritics and Planetary Science 42, Núm. 7/8 (2007) documenta la tasca de Zinner en honor del seu 70 natalici, especialment l'artícul introductori escrit per Kevin McKeegan.
  15. ↑ Zinner Va morir en 2015 als 78 anys d'edat. La seua necrologia es va publicar en febrer de 2016 en Physics Today firmada per Donald Clayton, qui explica la relació de Zinner en els descobriments sobre l'espectrometria SIMS.
  16. ↑ Maria Lugaro (2005) Pols estelar de meteorits: Una introducció als grans presolars (World Scientific, NY) ISBN 981-256-099-8