Anar al contingut

Ernestina de Champourcín

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ernestina de Champourcín
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Poeta i traductora
Naiximent: 10 de juliol de 1905
Lloc de naiximent: Vitòria, Espanya
Defunció: 27 de març de 1999 (als 93 anys)
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Ernestina Michels de Champourcin i Morán de Loredo, coneguda per Ernestina de Champourcín (Vitòria, 10 de juliol de 1905-Madrit, 27 de març de 1999) va ser una poeta espanyola de la Generació del 27.[1] Va formar part del grup de les Sinsombrero.[2]

Trayectòria vital i lliterària

Primers anys i formació

Ernestina Michels de Champourcin i Morán de Loredo va nàixer en el carrer del Passeig de Sant Francesc en Vitòria[3] el 10 de juliol de 1905, en una família catòlica i tradicionalista,[1] que li va oferir una esmerada educació (en la que es reforça el coneiximent i us de diferents llengües) en un ambient familiar, cult i aristocràtic, junt als seus germans.[4]

El seu pare era l'advocat d'idees monàrquiques, d'inclinament lliberal-conservador, Antonio Michels de Champourcin i Tafarrell. Posseïa el títul de baró de Champourcin, lo que atestava que la família paterna provenia de la Provença francesa. Per la seua banda, Ernestina Morán de Loredo i Castellanos, com es dia la seua mare, va nàixer en Montevideo, i era l'única filla d'un militar, asturià d'ascendència, en qui va viajar freqüentment a Europa.

Al voltant dels dèu anys, es va traslladar, junt en la resta de la família a Madrit, a on va ser matriculada en el Colege del Sagrat Cor, i va rebre preparació per professors particulars; es va examinar com a alumna lliure de bachillerat en l'Institut Cardenal Cisneros. El seu desig d'estudiar en l'Universitat es va vore truncat degut en part a l'oposició del seu pare, pese al respal de la seua mare, disposta a acompanyar-la a les classes, per a complir en la norma existent per a les dones menors d'edat.[1]

El seu coneiximent del francés i de l'anglés, i la seua creativitat, la varen dur a començar des de molt jove a escriure poesia en francés, que ella mateixa va destruir en plantejar-se sériament una vocació lliterària. El seu amor a la llectura i l'ambient cult familiar la varen posar en contacte en els grans de la lliteratura universal des de molt menuda, creixent en els llibres de Víctor Hugo, Lamartine, Musset, Alfred de Vigny, Maurice Maeterlinck, Verlaine i de grans místics castellans, com Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús. Més tart va llegir a Valle-Inclán, Rubén Darío, Concha Espina, Amado Nervo i, sobretot, Juan Ramón Jiménez. La figura de Juan Ramón Jiménez té una importància vital en el desenroll de Ernestina com poetisa, i de fet, ella sempre ho va considerar com el seu mestre.[5]

Pertinença a les Vanguàrdies

Com la gran majoria de representants de la seua generació, els primers testimonis de la seua obra poètica són poemes solts publicats a partir de 1923 en diverses revistes de l'época, tals com Manantial, Cartagena Ilustrada o La Libertad. En 1926 María de Maeztu i Concha Méndez varen fundar el Lyceum Club Femení, proponent-se en això conscienciar a l'unitat entre les dones, a fin de que s'ajudaren en la lluita per intervindre en els problemes culturals i socials del seu temps. Este proyecte va interessar a Champourcín, que es va involucrar en ell, encarregant-se de tot lo relatiu a la lliteratura.[5]

En eixe mateix any Ernestina va publicar en Madrit la seua obra En silenci i li va enviar a Juan Ramón un eixemplar esperant el juí i la crítica del poeta a la seua primera obra. Pese a no rebre cap contestació, el seu camí es va creuar en el de l'admirat poeta i la seua dona, Zenobia Camprubí, en La Granja de Sant Ildefons. A partir d'esta casual trobada va sorgir entre abdós una amistat que la va dur a considerar-ho el seu mentor, de la mateixa manera que els va succeir als seus companyers de generació.[6] Va ser aixina com va entrar en contacte en alguns dels integrants de la Generació del 27: Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Pedro Salines i Vicente Aleixandre. I ademés, deu al seu mentor conéixer la poesia anglesa clàssica i moderna: Keats, Shelley, Blake, Yeats.[5]

A partir de 1927, Ernestina comença una etapa en la que publica en els periòdics (en especial en l'Heraldo de Madrid i L'Época) casi exclusivament crítica lliterària. En estos artículs publicats abans de la Guerra Civil tracta qüestions com la naturalea de la poesia pura i l'estètica de «la «poesia nova» que treballaven els jóvens del 27, grup del que ella se sentia integrant en compartir la mateixa concepció de la poesia.[6] Publica els seus primers llibres en Madrit: En silencio (1926), Ahora (1928), La voz en el viento (1931), Cántico inútil (1936), lo que la fa coneguda en el món lliterari de la capital. Es pot descobrir una evolució en la seua obra des d'un Modernisme inicial a l'ombra de Juan Ramón Jiménez a una poesia més personal marcada per la temàtica amorosa envolta en una rica sensualitat. Va ser seleccionada per Gerardo Diego per a la seua Antologia de 1934, junt a Josefina de la Torre, sent les úniques dones.[6][4]

Va mantindre una intensa correspondència en la poeta Carmen Conde, pràcticament ininterrompuda des de giner de 1928 fins a 1930. A partir d'eixe any, les cartes es varen ser distanciant encara que la varen mantindre fins als anys huitanta. No obstant, per circumstàncies diverses, es conserven sobretot les cartes de Champourcín a Comte.[7]

En 1930, mentres realisa activitats en el Lyceum Femení, de la mateixa manera que atres intelectuals de la República, coneix a Juan José Domenchina, poeta i secretari personal de Manuel Azaña, en qui contraurà matrimoni el 6 de novembre de 1936.[1]

Poc abans del colp d'Estat de 1936 Ernestina va publicar la que seria la seua única novela, La casa de enfrente, ya que aparte d'esta solament va escriure fragments d'una novela inconclusa, Mientras allí se muere, en la que narra les vivències experimentades en el seu treball d'enfermera durant la guerra civil.[1] Els acontenyiments polítics que varen succeir justifiquen que la seua difusió quedara eclipsada. No obstant, esta obra representa una important fita en la lliteratura escrita per dones, puix en ella l'autora realisa, a través d'una narradora-protagonista, una anàlisi sobre la criança, educació i socialisació de les chiquetes burgueses en les primeres décades del passat sigle XX. Esta obra permet considerar a Ernestina de Champourcin com moderadament feminista.[8]

Guerra civil i exili

Durant la Guerra Civil, Juan Ramón i la seua esposa, Zenobia, preocupats pels chiquets òrfens o abandonats, varen fundar una espècie de comité denominat "Protecció de Menors". Ernestina se'ls va unir en calitat d'enfermera, pero per certs problemes en alguns milicians va tindre que deixar-ho i entrar com a auxiliar d'enfermera en l'hospital regentat per Dolores Azaña.[1]

Una de les conseqüències del treball del seu marit Juan José, com a secretari polític de Azaña, va anar que el matrimoni va tindre que abandonar Madrit, iniciant un periple que els va dur a Valéncia, Barcelona i França, a on varen estar en Toulouse i París, fins que, finalment, en 1939, varen ser invitats pel diplomàtic i escritor mexicà Alfonso Reyes Ochoa, fundador i director de la Casa d'Espanya en Mèxic, convertint este país en el lloc definitiu del seu exili.[1][9]

Pese a que en un primer moment Ernestina va escriure numerosos versos per a revistes com Romance i Rueca, la seua activitat creativa es va reduir davant les necessitats econòmiques que li varen fer centrar la seua activitat en el seu treball de traductora per al Fondo de Cultura Econòmica i d'intérpret per a l'Associació de Personal Tècnic de Conferències Internacionals.[10]

La seua etapa en Mèxic és una de les més fecundes; va publicar Presencia a oscuras (1952), Cárcel de los sentidos (1960) i El nombre que me diste... (1960).[1] En els anys 50 coneix el Opus Dei[11] i colabora en activitats de promoció social en un barri marginal; poc despuix va solicitar l'admissió en eixa institució de l'Iglésia.[12]

El seu mentor Juan Ramón Jiménez treballava com agregat cultural en l'embaixada espanyola en Estats Units i atres components del grup del 27 es varen exiliar també a Amèrica com va ser el cas, entre uns atres, d'Emilio Prados i Luis Cernuda.[10] Pese a tot el canvi no va ser fàcil. El matrimoni no va tindre fills, i varen sobreportar de forma molt distinta el desgajament de les seues raïls. Mentres Juan José Domenchina no va dur be la seua nova vida com a exiliat i va morir en 1959,[13] ella va aplegar a tindre forts sentiments d'arraïlada en esta la seua nova “pàtria”.[10] És en este moment quan la religiositat vixcuda durant la seua infància s'agudisa, donant a la seua obra un misticisme desconegut fins al moment. Publica Hai-kais espirituales (1967), Cartas cerradas (1968) i Poemas del ser y del estar (1972).[10]

Retorn i «segon exili»

En 1972 Ernestina va retornar a Espanya. El regrés no va ser fàcil i va tindre que viure un nou periodo d'adaptació al seu propi país, experiència que va fer sorgir en ella sentiments que va reflectir en obres com a Primer exilio (1978). Els sentiments de soletat i de vellea i una invasió de recorts dels llocs en els que havia estat i les persones en les que havia vixcut varen ser inundant cada u dels seus posteriors poemaris: La pared transparente (1984), Huyeron todas las islas (1988), Los encuentros frustrados (1991), Del vacío y sus dones (1993) i Presencia del pasado (1996).[14]

L'obra titulada La ardilla y la rosa (Juan Ramón en mi memoria) (1981) és una selecció comentada de la seua correspondència en Zenobia, realisada per Ernestina i publicada per l'editorial de la Fundació Zenobia-Juan Ramón Jiménez que la va titular Els llibres de Fausto; Zenobia a la seua volta, va publicar un menut i revelador llibre, titulat Vivir con Juan Ramón que condensa pàgines de el seu Diario de 1916 i el seu text Juan Ramón y yo.[15]

Va morir en Madrit el 27 de març de 1999.[10]

Obra

Poesia

  • En silencio. Madrid, Espasa-Calpe, 1926.
  • Ahora. Madrid, Imprenta Brass, 1928.
  • La voz en el viento. Madrid, Compañía Ibero-Americana de Publicaciones, 1931.
  • Cántico inútil. Madrid, Aguilar, 1936.
  • Presencia a oscuras. Madrid, Rialp, 1952.
  • El nombre que me diste.... Mèxic, Finisterre, 1960.
  • Cárcel de los sentidos. Mèxic, Finisterre, 1964.
  • Hai-kais espirituales. Mèxic, Finisterre, 1967.
  • Cartas cerradas. Mèxic, Finisterre, 1968.
  • Poemas del ser y del estar. Madrid, Alfaguara, 1972.
  • Primer exilio. Madrid, Rialp, 1978.
  • Poemillas navideños. Mèxic, 1983.
  • La pared transparente. Madrid, Los Libros de Fausto, 1984.
  • Huyeron todas las islas. Madrid, Caballo Griego para la Poesía, 1988.
  • Antología poética (pròlec de Luz María Jiménez Faro). Madrid, Torremozas, 1988.
  • Ernestina de Champourcín. Màlaga, Centro Cultural de la Generación del 27, 1991.
  • Los encuentros frustrados. Màlaga, El Manatí Dorado, 1991.
  • Poesía a través del tiempo. Barcelona, Anthropos, 1991.
  • Del vacío y sus dones. Madrid, Torremozas, 1993.
  • Presencia del pasado (1994-1995). Màlaga, Poesía circulante, núm. 7, 1996.
  • Cántico inútil, Cartas cerradas, Primer exilio, Huyeron todas las islas. Màlaga, Centro Cultural de la Generación del 27, 1997.
  • Poesía esencial (2008). Fundación Banco Santander. Colección Obra Fundamental. ISBN 978-89913-90-5.
  • Cántico inútil (2022). Torremozas, Madrid. Introducció: María Cristina C. Mabrey. ISBN: 978-84-7839-876-8.

Noveles

  • La casa de enfrente (1936). Edició de Carmen Urioste-Azcorra en el títul de La casa de enfrente seguit de dos capítuls de la novela Mientras allí se muere. Sevilla: Renacimiento Biblioteca de Rescate, 2013. ISBN 977-8-84847-283-3-7.
  • María de Magdala (1943). 2.ª ed. 2015. Ariccia: Aracne editrice. Edició a càrrec de Magdalena Aguinaga Alfonso. ISBN 978-88-548-7767-2.

Atres

  • Epistolario (1927-1995) (2007). Correspondència en Carmen Conde. Edició a càrrec de Rosa Fernández Urtasun. ISBN 978-84-9740-235-4.

Traduccions

  • Sonetos del portugués (1942), d'Elizabeth Barrett Browning.
  • El dios escorpión: Tres novelas cortas (1973), de William Golding.
  • Obra escogida de Emily Dickinson (1946).
  • La poética del espacio (1965), del filòsof francés Gaston Bachelard.
  • Cuentos de Edgar Allan Poe (1971).
  • Diario V: 1947-1955 (1985), d'Anaïs Nin.
  • El aire y los sueños (1958), del filòsof francés Gaston Bachelard.
  • El chamanismo y las técnicas arcaicas del éxtasis (1951), de l'historiador i pensador romanés Mircea Eliade.[9]
  • Escritores norteamericanos y británicos en México, 1566-1973, de Drewey Wayne Gunn.

Anàlisi de la seua obra

La poesia de Ernestina de Champourcín és profunda i llaugera, suau i contundent: melodiosa. Els versos de Ernestina, són de fàcil i agradable llectura, i en ells va saber expressar certerament l'intensa hondura de la seua ànima. Açò fa que la seua temàtica siga molt distinta a la d'alguns dels seus contemporàneus.[16][6]

En part de la seua obra es rememora la poesia dels grans místics espanyols: Santa Teresa i Sant Joan de la Creu; aixina com l'obra de Juan Ramón Jiménez.[13] De fet, en Presencia a oscuras (1952) utilisa sonets, dècimes, romançades i atres estrofes tradicionals de la poesia barroca.[6]

És molt habitual en parlar de Ernestina de Champourcin com a poeta de la Generació del 27, fer recaure l'atenció sobretot en la seua obra anterior a la guerra. Lo que du immediatament a comentar, la radicalitat del canvi, que es va produir en l'autora durant l'exili, que la du cap a la poesia religiosa. Pero, en canvi, poques voltes es parla de la seua última poesia, de la que va escriure en retornar a Espanya en la que, per a alguns autors, està lo millor de la seua obra, ya que es tracta d'una poesia en la que es conjuga la contemplació retrospectiva, la memòria, sense deixar de tindre una mirada cap al futur afrontat en la lucidea i la valentia de qui s'acosta a la mort.[6]

Etapes en la seua poesia

Primera etapa: poesia de l'amor humà

Els experts consideren que en l'obra de Ernestina es poden vore tres etapes, dos d'elles molt clares. Una primera etapa, la de la poesia de l'amor humà, que comprén els quatre llibres publicats en anterioritat a la guerra civil: des d'En silencio (1926) fins a Cántico inútil (1936), en els que l'autora evoluciona passant d'uns orígens que podrien calificar-se de tardorromàntics i modernistes a “una “poesia pura” molt pròxima a la de Juan Ramón Jiménez.[17]

Segona etapa: poesia de l'amor diví

Esta etapa, que se separaria de l'anterior per un periodo de nula producció poètica en els primers moments de l'exili en Mèxic, deguts a la necessitat de mantindre una activitat remunerada econòmicament, podria denominar-se la de la poesia de l'amor diví (1936-1974). S'inicia en Presencia a oscuras (1952) obra que supon un nou temps en la seua poesia. La temàtica passa a centrar-se de l'amor humà a l'amor diví. Es pot vore que la protagonista d'obres com El nombre que me diste... (1960), Cárcel de los sentidos (1964), Hai-kais espirituales (1967), Cartas cerradas (1968) i Poemas del ser y del estar (1972), té una profunda inquietut religiosa.[9]

Tercera etapa: poesia de l'amor sentit

Esta pot cridar-se la de la poesia de l'amor sentit (1974-1991): És la que s'inicia en el regrés de l'exili, moment en el que sorgixen noves inquietuts en Champourcín: ser capaç de tornar a adaptar-se a la seua nova situació, retrobar-se en llocs al temps coneguts i irreconeixibles, que es caracterisa per l'evocació de temps i llocs. Els llibres finals, com Huyeron todas las islas (1988), són una recapitulació i un epílec d'una poesia que és al mateix temps intimista i transcendent.[9]

Reconeiximent

Per a Emilio Lamo de Espinosa (catedràtic de Sociologia de l'Universitat Complutense i nebot de Ernestina de Champourcin) una de les raons del silenci sobre l'obra d'esta gran lliterata espanyola és per la seua mística. Per a este autor, l'intimisme de la seua obra i el creixent pes de la poesia religiosa va fer que no se li tinguera en conte ni la seua gran llabor social, ni el seu compromís a la causa republicana, ni les seues activitats en pro del reconeiximent dels drets de les dones a ser tractades de la mateixa manera que els seus companyers hòmens.[6] I aixina ho va fer constar en un homenage que se li va fer a la poeta en la Residència d'Estudiants en 2005, any del centenari del naiximent de Ernestina.

Podria afirmar-se que Ernestina ha patit la mala sort de les «terceres vies», al no acabar d'estar clarament ni en la dreta ni en l'esquerra, una miqueta com li ocorre, salvant les distàncies, al propi Ortega i Gasset, rebujat per uns per ateu i pels atres perque era elitiste, acusat al temps de ser de dretes i de ser d'esquerres. També considera Emilio Lamo de Espinosa que la posició de Ernestina es deu fonamentalment al caràcter de la pròpia autora, de la seua independència de criteri total i rotunda, salvage, casi asocial, i al temps de la seua voluntat de no ser tipificada, categorizada, cosificada.[6]

Pese a poder considerar a Ernestina de Champourcin com l'única dona que realment va estar en una situació d'igualtat en la resta dels poetes hui nomenats de 27,[6] el seu reconeiximent en Espanya no es va produir fins a 1989 en que se li va concedir el Premi Euskadi de Lliteratura en castellà en la seua modalitat de Poesia.

Premis

  • Premi Euskadi de Lliteratura en castellà en la seua modalitat de Poesia (1989)
  • Premi Dones Progressistes (1991)
  • Nominació al Premi Príncip d'Astúries de les Lletres en 1992
  • Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Madrit en 1997.[1][14]

Ernestina de Champourcín i el feminisme

El Grup d'Investigació en història recent de l'Universitat de Navarra (GIHRE) convoca el Premi Ernestina de Champourcin per a promoure estudis sobre la dona.[18]

Podria calificar-se a Ernestina de Champourcín com a feminista, entenent com tal la persona que viu una constant preocupació per que es reconeguera el valor de la dona en el món cultural i intelectual. És per això per lo que la seua llabor a favor del feminisme aixina entés va ser constant des de molt jove i fins al final de les seues forces.[6]

Per a autors com José Ángel Ascunce, Ernestina de Champourcín va lluitar en tot moment per la dignitat de la dona, i esta opinió la reflectix en el seu llibre Poesia a través del temps.[4]

De tots modos, la pròpia autora en una entrevista que li va realisar Edith Checa (periodista, locutora i redactora departament de ràdio UNED) en 1997 nega rotundament que li la puga calificar com a feminista en el sentit general que es dona a este terme. Ella solament es considerava una poeta.[4]

Va tindre un interés propi per escriure poesia de la mateixa categoria que la dels hòmens, ademés va colaborar en periòdics buscant explícitament que no fòra en pàgines dedicades en exclusiva a dones (secció en la que se solien publicar les colaboracions de les dones), i va demostrar gran audàcia a l'hora de resenyar els treballs dels poetes. De fet, la visió de la dona que reflectix en els seus poemes és cridanera, en dones actives, que prenen iniciativa, que no es deixen dur, que tracten de ser ames de les seues vides.[6]

El seu activisme la va dur a colaborar des de 1926 en el Lyceum Club Femení que va impulsar María de Maeztu, la primera associació femenina espanyola el fi de la qual era, segons els seus estatuts, «defendre els interessos morals i materials de la dona, admetent, canalisant i desenrollant totes aquelles iniciatives i activitats d'índole exclusivament econòmica, benèfica, artística, científica i lliterària que redunden en el seu benefici». Més tart, durant la seua época en l'exili en Mèxic, va promoure les activitats culturals i formatives entre les dones indígenes que vivien en el D.F., i va animar a algunes dones intelectuals d'allí a posar en marcha les seues pròpies associacions i revistes lliteràries. Va prestar gran respal i consell, des de finals dels anys 20 fins al final de la seua vida, a totes aquelles dones que acodien ad ella en voler dedicar-se a la poesia. Ernestina les invitava no només a escriure, sino també a donar-se a conéixer, involucrar-se en la vida cultural, etc.[6]

L'atenció casi exclusiva que li va dedicar al seu marit en els últims anys de la seua vida, i el gir cap a una religiositat més profunda en la seua madurea, va fer que alguns autors ho consideraren com una reculada sobre els ideals pels que havia lluitat fins a llavors. Per a Ernestina, en canvi, tot açò era el frut llògic de la seua capacitat de decisió com a dona i de la seua entrega cap a allò en lo que creïa. Aixina, el profunt amor que sentia pel seu marit la va dur a cuidar d'ell quan la necessitava, en uns anys en els que l'angoixa per la situació política espanyola i la pena de no poder tornar a la seua pàtria varen ancorar a Juan José en una profunda desesperança. Per la seua banda, en la poesia religiosa, Ernestina planteja el seu redescobriment de Deu com alguna cosa alliberadora, que ompli de sentit i de plenitut la seua vida quotidiana i que li fa sentir necessitat d'escriure novament despuix d'uns anys de silenci poètic.[6]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Ernestina de Champourcín». Consultat el 18 de novembre de 2026.
  2. ↑ Balló, Tania (2016). Las Sinsombrero, Espasa. ISBN 978-84-670-4603-8.
  3. ↑ Casa de las Jaquecas. Curiosidades de Vitoria-Gasteiz
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Checa, Edith. «Entrevista a Ernestina de Champourcín».
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Fernández Urtasun, Rosa. «Ernestina de Champourcín: una voz diferente en la Generación del 27». Consultat el 18 de novembre de 2026.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 «Retrato literario de Ernestina de Champourcín». Consultat el 18 de novembre de 2026.
  7. ↑ Champourcín, Ernestina (2007). Epistolario (1927-1995), Castalia. ISBN 978-84-9740-235-4.
  8. ↑ «La casa de enfrente - Ernestina de Champourcin».
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 «Ernestina de Champourcin, traductora». Centro Virtual Cervantes.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 «Ernestina de Champourcin en México». Consultat el 18 de novembre de 2026.
  11. ↑ (2025).«La correspondencia postal entre Josemaría Escrivá de Balaguer y Ernestina de Champourcin (1959-1974)».Studia et Documenta.
  12. ↑ «Del exilio a Dios: nueva biografía de Ernestina de Champourcin». Opus Dei.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Ernestina de Champourcin, poetisa de la Generación del 27». Revista Istmo.
  14. ↑ 14,0 14,1 «Ernestina de Champourcín: poética y trayectoria». Consultat el 18 de novembre de 2026.
  15. ↑ «La ardilla y la rosa (Juan Ramón en mi memoria)». Mi Siglo.
  16. ↑ «La estética poética de Ernestina de Champourcín». Revista Istmo.
  17. ↑ «Poetas del novecientos». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
  18. ↑ «Premio Ernestina de Champourcin a estudios sobre la mujer». Universidad de Navarra.

Fonts archivístiques

L'archiu personal de Ernestina de Champourcin es troba en l'Archiu General de l'Universitat de Navarra i és d'accés lliure.


Enllaços externs