Alfarería en Àlaba

Dos tipos de gerra per a chacolí, va vindre o aigua, en escurada blanca del Nort d'Espanya. Eixemplars del Museu de Ceràmica de Chinchilla de Mont-Aragó (Albacete, Espanya). Orige: Vila-real d'Àlaba (Elosu), barri de Ollerieta, (País Vasc espanyol). Fabricats cap a 1970.

Gerres fabricades cap a 1950.

l'alfarería en Àlaba (Espanya), documentada des de el IX, ha funcionat com a indústria artesanal de tipo familiar sense a penes tecnologia, per a la producció de vaixelles d'us quotidià destinades a atendre les necessitats de les faenes diàries. En el seu conjunt arreplega les influències comunes a la cacharrería del sur del País Vasc, que penetrant pel vall de l'Ebre, varen dur l'obra alfarera aragonesa, castellà i lleonesa, rioixana i llevantina. Entre les peces més populars pot destacar-se la gerra para txacolí i les aguabenditeras.

També va tindre importància durant el XIX la fabricació d'escurada fina en la capital d'esta província, a on es varen aplegar a instalar fins a tres fàbriques.

Història

Un document de l'any 871, guardat en el monasteri de Sant Millán de la Cogolla, menciona l'existència d'un núcleu d'artesans alfareros que varis autors han ubicat al llogaret de Ullibarri dels Olleros, al sur de la capital d'Àlaba.. No obstant, atres investigacions senyalen la possible ubicació del mateix en algun lloc dels municipis de Cigoitia o Vila-real d'Àlaba, potser, com insinua el historiadora M. Portilla en l'actual terme de Ollerías del barri de Elosu.

Per la seua banda, Sebastián Miñano i Tomás López de Vargas Machuca, en el suplement de 1829 del seu Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal, mencionen onze fàbriques d'escurada ordinària (dos en Vitòria, dos en Eguileta, una en Zalduendo, Hijona, Galarreta, Erenchun, Aspárrena, Sant Millán i Amézaga). Anys despuix, en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz apareix registrada l'existència de alfares en Vitòria, Eguileta, Erenchun (en el concejo d'Iruráiz), Hijona, Ullíbarri dels Olleros i Zuya.

Seseña explica que la lluenta blancor de les peces alaveses –característica de la cacharrería del País Vasc– es conseguia mesclant en arena de Bernedo (en les valls formades pels rius Ega i Ajuda), l'estany dut de Bilbao i el plom proveït per hojalateros i ferrovellers (despuix del seu calcinació en els forns).

Atres precedents per a l'investigació procedixen del material arqueològic de restants de ceràmica trobats en esta zona, en mostres de vasijas decorades, del model campaniforme del Bronze Inicial.

Alfares més importants

Ademés de la producció en chicotets núcleus com els d'Oci, Eguino o Payueta, influïts per l'important foc de Marañón en la veïna Ribera Navarra, cal destacar l'activitat alfarera de les següents poblacions:

Narvaja

En Narvaja ha quedat notícia sobre l'activitat de la família Boie, original de França, que varen deixar de treballar cap a 1850. Despuix de la guerra civil espanyola i la casi total destrucció de tots els alfares de la localitat, va aplegar, procedent de Elosu, Fructuoso Fernández de Larrinoa, que va fundar junt en el seu fill l'Alfarería Larrinoa i Garmendia, potser l'última ollería important del País Vasc, i activa entre 1942 i 1976. D'entre les seues peces més característiques: els gerros de vi (pitxarra) i els tarros per a brullo (koipe-eta), associats en atres fonts a la quesera o l'herrada per a la quallada ("mamilla"). Part d'estos models s'han conservat en els productius alfares de Navarrete.

Ullibarri-Gamboa

Llibrell (lebrillo) de quatre torres. Model original de Ullibarri dels Olleros, al sur de la capital d'Àlaba. País Vasc espanyol.

En tres forns documentats entre els XVIII i XIX, el foc de Ullibarri dels Olleros va ser un emplaçament de llarga tradició alfarera, en especial desenroll en la primera mitat de el XX. La seua última activitat es registra abans de la construcció en 1957 del pantà que anegó la zona. Varen ser famosos, pel seu tamany i capacitat (nou pisos per a unes 80.000 peces), els forns de la família Aguirrebeitía. Entre els seus últims artesans, Seseña parla d'un alfarero procedent d'Arraval de Portillo (Valladolit).

De les peces en més personalitat en este foc, cal recordar els "tarros de botons" (aixina cridats per la forma de les seues torres), les mantequeres (gantz-eltzea) per a conservar la matança, les escudilles (erretilua), les botelles per a calfar el llit (berogailua), gerres en peana, botiges (similars als txongila de Cegama), joguets i les chicotetes piles devocionales o aguabenditeras. Cobrien un mercat entre Azcoitia, Éibar, Escoriaza i Vergara. La seua producció, a diferència de la del restant del País Vasc, es feya en argila en vidriados encarnats (i en ocasions verdes i grocs).

Vista del Museu de Ollerías. A l'esquerra, el forn de 1711

Elosu

Elosu, concejo del municipi de Vila-real d'Àlaba, que inclou el barri de Ollerieta (ollerías), va tindre alfares actius fins a l'inici de la primera mitat de el XX, en peces tradicionals vidriadas en blanc. En el Museu de ceràmica de Chinchilla de Montearagón es conserven peces del alfarero José Ortiz de Zárate, i en atres fonts apareixen les famílies Garmendia i Fernández de Larrinoa, que després es varen traslladar a Narvaja. En el barri de Ollerías es troba el Museu de Alfarería Vasca dirigit per Blanka Gómez de Segura.

Vitòria

La capital alavesa va tindre una rica indústria alfarera en diversos tallers presumiblement situats en Alt del Prat, el Portal de França, el carrer Castella, la passejada de Urbina, la baixada al Cantón de Santa María i en el carreró de l'Alfarería, junt a la Plazuela del Príncip, a on es documenta un alfar en tres forns. Vitòria, com a capital, convocava el comerç dels alfares dels pobles veïns, en especial per a vendre per barat els cridats "reuses" o peces defectuoses, i per a fer reparacions en alambrado o grapado de les peces (el primitiu reciclage de l'escurada domèstica). Els més populars "reuses" tenien lloc durant la fira de Vitòria o en romeria o festes, com la de La nostra Senyora d'Angost.

Vore també

• Forn del caseriu Ollerías

Bibliografia

• «Àlaba: arts i costums populars».Narria.Museu d'Arts i Tradicions Populars.(53-54)

2 artículs.Consultat el 14 de giner de 2016.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález-Hontoria1998">González-Hontoria (1998). Les Artesania d'Espanya I. Zona septentrional, Barcelona: Edicions del Serbal. ISBN 8476282184.

• Ibabe, Enrique (1995). Ceràmica popular vasca, Bilbao. ISBN 978-84-894-7609-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez Vidal1983">Pérez Vidal (1983). La ceràmica popular espanyola. Zona Nort, Cadernos de Olaria, Barcelos.

• Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 107-108. ISBN 84-206-4255-X.

• Silván, Leandro (1982). Ceràmica del País Vasc, Caixa d'Aforros Provincial de Guipúscoa. ISBN 84-7231-621-1.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional, p. 24-25.

• (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 73. ISBN 84-609-5626-1.