Gregori XVI
Gregori XVI (en castellà Gregorio XVI, en llatí: Gregorius PP. XVI ), de nom secular Bartolomeo Alberto Cappellari Pagani Gesa (Belluno, Itàlia, 18 de setembre de 1765 - † Roma, Itàlia, 1 de juny de 1846) fon un religiós camaldulense, elegit el 254.º Papa de l'Iglésia Catòlica, entre els anys 1831 i 1846.
Biografia
Orígens
Va ser batejat com a Bartolomeo Alberto Cappellari agani Gesa, pero va substituir els seus noms pel de Mauro en professar en l'Orde de la Camáldula. Era fill de Giovanni Battista Cappellari i de la seua esposa Giulia Pagani Cessa-Pagani, abdós membres de la noblea menor.
Estudis i activitats prèvies
Quan va complir díhuit anys va donar mostres de vocació religiosa i, despuix d'una certa oposició familiar, en l'any 1783 va entrar en el noviciat del monasteri camaldulense de Sant Miguel de Murano (prop de Venècia), de la Regla de Sant Benito, prenent el nom de Mauro. Pronte es va distinguir per les seues aptituts per a la teologia i la llingüística. Tres anys despuix va emetre els vots solemnes i en 1787 va ser ordenat sacerdot, dedicant gran part de la seua activitat a l'ensenyança de la teologia.
Va obtindre gran notorietat en l'any 1799 en la publicació d'una obra contra els jansenistes italians titulada Il trionfo della Santa Sèu i della Chiesa contro gli assalti de novatori, respinti i combattuti colle stesse loro armi (dedicada al Papa Pío VI quan este es trobava captiu dels francesos), treball que va ser traduït a vàries llengües europees. Dos voltes li va ser oferida l'ordenació episcopal, pero ell la va rebujar. En l'any 1805 va ser elegit abat del monasteri romà de Sant Gregorio al Celio i en 1807 va ser nomenat procurador general de la seua Orde, pero l'ocupació de Roma per les tropes napoleòniques li va obligar a retornar al de Sant Michele di Murano, prop de Venècia, precisament el cenobi camaldulense a on havia professat de jove.
Va retornar a Roma en 1814 para, sense deixar la seua abadia, en ser nomenat consultor de la Congregació per a Assunts Extraordinaris de la Santa Sèu i, dos anys despuix, del Sant Ofici. En l'any 1818 va ser nomenat examinador general de teologia de la Congregació dels Bisbes, en 1820 consultor de la Congregació de Propaganda Fide, en 1823 va ser elegit general de la seua Orde, i en l'any 1826 prefecto d'eixa Congregació; des d'eixa congregació es va gestionar en èxit un concordat en Guillermo d'Holanda, que va proporcionar un marc de llibertat als catòlics belgues, i en l'Imperi Otomà, lo que va favorir als catòlics armenis.
En l'any 1821 li va ser encomanada la revisió dels Llibres Sagrats de les Iglésies Orientals. També en eixe any li varen encomanar la visita apostòlica a les universitats de Perugia, Camerino, Macerata i Fermo.
Cardenalato
En l'any 1825 va ser nomenat cardenal “in pectore” i el seu nomenament va ser fet públic a l'any següent, rebent el títul de Sant Calixto. En 1826 va ser nomenat prefecte de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide. Va participar en el cónclau de 1829 que va elegir al Papa Pío VIII.
Elecció papal
A la mort de Pío VIII hi havia un candidat que contava en el respal majoritari, fins al punt de que la seua elecció es donava per feta i que el cónclau seria de pur tràmit. Es tractava de Giacomo Giustiniani, cardenal del títul de Ss. Pietro i Marcellino i arquebisbe-bisbe de Imola. No obstant, el cardenal Juan Francisco Marco i Català, diácono de S. Agata alla Suburra, camarlengo i vicegovernador de Roma, es va encarregar de presentar als cardenals reunits el vet interpost pel rei Fernando VII d'Espanya contra l'elecció de Giustiniani, que havia segut nuncio en Madrit i al com aquell rei imputava séries responsabilitats en els fets revolucionaris ocorreguts en Espanya en la década anterior. Este vet va complicar molt l'elecció, per lo que varen tindre que transcórrer cinquanta dies de discussions i trentahuit votacions en el cónclau per a que es formara una majoria a favor de Mauro Cappellari.
Va ser elegit Papa el 2 de febrer de 1831, i ya que no era bisbe (l'últim dels papes que no ho era en el moment de la seua elecció), va tindre que ser immediatament consagrat pel cardenal Bartolomeo Pacca, decà del Colege cardenalicio. El mateix dia va ser coronat sum pontífex pel cardenal Giuseppe Albani, protodiácono de Santa Maria in Via Llanda.
Papat
Sobirà dels Estats Pontificis
Pocs dies despuix d'iniciar el seu pontificat, el 4 de febrer de 1831, esclatava en Bolonya una insurrecció que va donar pas a un govern provisional que, en poc temps, va rebujar la sobirania del Papa sobre eixa ciutat i la seua província. L'insurrecció es va propagar a atres províncies dels Estats Pontificis i el Papa va tindre que recórrer a l'ajuda de l'Imperi austríac per a reestablir la situació. Les tropes austríaques varen prendre Bolonya el 25 de febrer, el Govern provisional va fugir a Ancona; el 5 d'abril el Papa va poder afirmar que s'hi havia reestablit l'orde.
En eixe mateix més d'abril es va reunir en Roma representants de les cinc potències: Àustria, Rússia, França, Prussia i Anglaterra. Baix la mirada del Papa, pero sense la seua participació en la conferència, es va alcançar un acort plasmat en un memoràndum per a “Reforma dels Estats Pontificis”; moltes d'elles, pero no totes, varen ser acceptades pel Papa, especialment les que reorganisaven el govern local en tres nivells (llegació, províncies i municipalitat) i el poder judicial. No obstant, totes estes reformes, a pesar de la seua extensió, estaven llunt de satisfer els objectius del partit revolucionari. Les tropes austríaques varen ser retirades el 15 de juliol de 1831, pero en decembre gran part dels Estats Pontificis es varen rebelar novament i la sumissió dels rebels va exigir de nou l'intevenció de tropes austríaques, i com a protesta França va prendre i va retindre Ancona -pertanyent als Estats Pontificis- en violació del dret internacional.
Relacions internacionals
El 29 de novembre de 1830 es va produir en Polonía un alçament contra el sar de Rússia (Nicolás I) per a fer respectar la seua fe i les seues llibertats; esclafada la sublevació, Rússia va amenaçar en una forta repressió si el poble no respectava a les autoritats, i va fer aplegar al Papa una petició formal per a que cridara als polacs a l'obediència. El Papa va escriure en este sentit l'encíclica “Cum primum”; el govern rus va abusar alterant el seu sentit i va extremar la persecució dels polacs. Davant eixos fets
Durant el seu pontificat va tindre lloc la ruptura de relacions diplomàtiques de la Santa Sèu en Espanya i Portugal (1835-1840), aixina com en Prusia per causa dels matrimonis mixts i en Rússia per la persecució zarista dels catòlics rutenos.
En l'any 1841 i en el breu “Afflictas in Hispania”, Gregorio XVI protestava de l'ingerència del govern de Madrit en els nomenaments de la jerarquia eclesiàstica i de la recent supressió de les órdens religioses; les autoritats espanyoles quedaven advertides de les penes canòniques que les seues decisions comportaven. La caiguda d'Espartero i l'ascens al tro d'Isabel II (1833) va permetre que es recomençaren les relacions de la Santa Sèu en Espanya.
A través del Patronat Regio, la Monarquia Hispànica havia mediat i controlat les relacions de la Santa Sèu en l'Iglésia en l'Amèrica espanyola. En Isabel II en el tro, Espanya va reconéixer les independències americanes i el Patronat regio va quedar sense efecte o es va replantejar, per lo que El Vaticà va poder establir relacions diplomàtiques directes en les repúbliques hispanoamericanes en Mèxic, en l'any 1836, en Colòmbia en 1835 o Chile, el 13 d'abril de l’any 1840.
Defensa de la doctrina i propagació de la fe
_%E2%80%93_Museo_Civico_delle_Cappuccine,_Bagnacavallo.jpg)
Les revolucions en França i els Països Baixos varen fer que el Papa, des del mateix començ del seu pontificat, tinguera que enfrontar-se a les pressions que, des d'una i una atra part, li demanaven que condenara o aprovara el canvi; en agost de l'any 1831, va emetre l'Informe “Sollicitudo Ecclesiarum”, en el que va reiterar les declaracions dels antics pontífexos sobre l'independència de l'Iglésia i la seua negativa a enredrar-se en la política dinàstica. D'acort en estos principis va actuar quan la situació en alguns països va exigir la seua intervenció, mogut solament per la defensa de la fe i la disciplina eclesiàstica.
El 15 d'agost de 1832 el Papa publica l'encíclica “Mirari vós”; es tractava de l'encíclica inaugural del seu pontificat, encara que els destorbament lliberals en els Estats Pontificis l'havien retardat més d'un any. En ella reprovava, encara que no li les nomenara expressament, les fòrmules que el periòdic L'Avenir i Lamennais proponien per a la realisació des del camp catòlic de la república en França: la llibertat de prensa i la separació de l'Iglésia i l'Estat. Sobre este últim plantejament el Papa escrivia:
Encara que l'encíclica suponia una clara condena doctrinal del lliberalisme polític com a ideologia, no es dirigia directa i exclusivament contra ell sino més be contra l’indiferentismo religiós, el galicanismo i, per tant, contra el regalisme en qualsevol de les seues formes. Pero, en llínees generals, durant la seua gestió eclesiàstica va mostrar un talant conservador. La seua posició «tradicionalista i excloent» contra la modernitat es va plasmar en el vet impost durant el seu papat al ferrocarril i a l'allumenat de gas en els Estats Pontificis.
El Congrés de Viena havia assignat a Prusia les províncies renanas catòliques, el govern de Berlín va tractar de que els sacerdots catòlics participaren en la celebració de matrimonis mixts, els ritos dels quals i condicions havien segut determinats pel Comte de Bunsen, qui aspirava a una iglésia nacional prusiana. Gregorio XVI, seguint els criteris que hi havia marcat Pio VIII, va rebujar en fermea eixa possibilitat; i va protestar davant l'enpressonament de dos bisbes fidels al Papa. El govern prusià va buscar el respal en uns catòlics dissidents, seguidors de Georg Hermes, professor de Dogmàtica en Bonn que havia intentat a partir del kantisme una síntesis de la filosofia i el dogma; encara que Hermes va morir en 1831, en el sí de l'Iglésia, les seues doctrines varen ser condenades pel papa, en el breu “Dum acerbisimas”. L'intent de que la facultat de teologia de Bonn, d'orientació hermesiana, substituïra a la catòlica de Colónia, no va alcançar el seu objectiu.
Este Papa, que havia segut Prefecte de la Congregació de Propaganda Fide, va atendre especialment l'obra de les missions, va ser sumament crític en l'esclavitut, la qual seguia practicant-se en molts països, especialment en Amèrica; sempre que va poder va aprofitar l'actitut més o menys benevolent dels governs americans per a estendre l'Iglésia en aquells països, resultant un dels màxims responsables del progrés catòlic en Amèrica. Va fundar l'Obra de la Santa Infància, per mig de la qual va poder arreplegar fondos procedents de les més modestes bojaques.
La Cúria romana i la ciutat de Roma
En iniciar el seu pontificat Gregorio XVI va nomenar prosecretari d'Estat a Tommaso Bernetii, al que uns mesos despuix va designar com a Secretari d'Estat. En l'any 1836 va ser rellevat en el seu càrrec per Luigi Lambruschini que va ser Secretari d'Estat fins a l'any 1845.
En els seus quinze anys de pontificat Gregorio XVI va crear 75 cardenals, dels quals 29 lo varen ser “in pectore”. En tot, sis noms d'estos últims mai varen ser revelats. Tenint en conte que en el cónclau que li va elegir varen participar 45 cardenals, és considerable el número dels seus nomenaments. Aixina a la seua mort hi havia 69 cardenals, encara que en el cónclau que va elegir al seu successor, Pío IX, solament varen participar 54.
El món de les arts li deu la restauració de la Basílica de Sant Pablo Extramurs, destruïda per un incendi en l'any 1830, i la creació del Museu Etrusc, Egipcíac i Cristià. En l'any 1839, Gregorio XVI va promoure l'adquisició, per a la Calcografia Camerale, de numeroses planches gravades del famós Piranesi que es conservaven (i seguien imprimint) en el taller Firmin-Didot de París. La Calcografia, junt en dites matrius, subsistix en Roma baixe la tutela de l'Istituto Nazionale per la Grafica.
Mort
En començar l'any 1846, el Papa va tindre un presentiment del seu fi pròxim i va escriure en el seu testament:
El 20 de maig de 1846 el Papa es va sentir mal; el dia 16 de maig se li va declarar una erisipela en la cara. Al principi, no es va pensar que l'atac fora sério, pero el 31 de maig les seues forces varen fallar sobtadament i es va vore que el final estava prop. Va morir enjorn l'1 de juny, en sol dos assistents prop d'ell; les seues últimes paraules, quan li recordaven les grans obres del seu pontificat, varen ser: vullc morir com un monge, no com un Sobirà.
Està sepultat en la Basílica de Sant Pedro del Vaticà, en un mausoleu, que va ser sufragat pels cardenals que havien segut creats per ell. L'obra, realisada per l'escultor Luigi Amici, va ser iniciada en l'any 1848 i va quedar conclosa en 1857. Està situada en l'inici de la girola, l'image del Papa es recolza en una base en un bajorrelieu que representa l'institució de les Missions pel Pontífex. Dos figures alegóriques als costats de la base representen el saber i la prudència. El mausoleu està situat sobre la porta que dona accés a la capella del Santíssim Sacrament.
Les profecies de Sant Malaquías es referixen a este Papa com De “balnes Etruriæ (Dels banys d’Etruria)”, cita que segons pareix fa referència a que era membre de l'Orde Camaldulense, fundada en un lloc cridat Balneum (banys) i despuix Balni (mateix significat), en Etruria.
Documents pontificis de Gregorio XVI
Bula
- Constitució apostólica Benedictus Deus (17 de juny de 1834), per mig de la que s'establixen i delimiten les diòcesis en els Estats Units d'Amèrica
Breves
| Ex debito pastoralis I (1831) | Inter gravissimas I (1832) | Summo iugiter (1832) | Pastorale officium I (1832) | Plura post (1832) |
| Quo graviora (1833) | Quod litteris (1833) | Maiori certo (1833) | Editam nuper (1833) | Superabundavimus (1833) |
| Perlatae dudum (1835) | Melchitarum Catholicorum (1835) | Dum acerbissimas (1835) | Ad beatissimi (1836) | Universi Dominici I (1837) |
| Universi Dominici (1837) | Universi Dominici Nashville (1837) | Ex debito pastoralis China (1838) | Ex debito pastoralis (1838) | Pastorale officium II (1838) |
| Quae nuncia (1839) | In supremo (1839) | In supremo Apostolatus fastigio (1839) | Pastorale officium III (1840) | Probe nostis (1840) |
| De Cochinchinae (1841) | Quas vestro (1841) | Ex literis (1841) | Catholicae Religionis (1842) | Apostolici ministerii (1842) |
| Inter maximas (1843) | Ex debito pastoralis III (1846) |
Encícliques
| Quel Dio (1831) | Le armi valorose (1831) | Cum primum (1832) | Mirari vos (1832) | Singulari Nos (1834) |
| Commissum divinitus (1835) | Augustissimam beatissimi (1840) | Inter ea (1842) | Inter praecipuas machinationes (1844) |
Cartes
| Chiamati dalla Divina(1831) | Litteras accepimus (1833) | Quid de tua (1833) | La moltiplicità (1836) | Hanno sempre (1838) |
| Dolorem quo (1839) | È lungo tempo (1841) | Ad gravissimas (1843) | Ubi novam (1843) | Cum maxima (1844) |
| Maximis angustiis (1844) | Summa quidem (1845) | Libentissime fraternitatis (1845) | Inter gravissimas II (1845) |
Alocucions
| Cum pro pastorali (1834) | Sextus iam (1836) | Dum intima (1837) | Afflictas in Tunquino (1840) |
| Afflictas in Hispania (1841) | Haerentem diu (1842) |
Quirógrafs
| Ci è stato (1832) | Avendoci Ella (1833) | L'evidente diminuzione (1834) |
Referències
- Breve Dum acerbisimas, del 26 de septiembre de 1835
- Diego Miranda (ed.), "Conclave of June 14 to 16, 1848"
- Encíclica Cum primum, del 9 de junio de 1832
- Encíclica Quel Dio, 5 de abril de 1931
- Gómez Robledo, Antonio (1963). «Iniciación de las relaciones de México con El Vaticano». Historia Mexicana
- Martínez, Ignacio (enero-abril 2010). «De la monarquía católica a la nación republicana y federal. Soberanía y patronato en el Río de la Plata. 1753-1853». Secuencia.
Bibliografia
- Castella, Gaston (1970), Historia de los papas, tomo II, Espasa-Calpe, Madrid: ISBN 84-239-4883-8
- Montalban, Francisco J. (1953), Historia de la Iglesia Católica, tomo IV, Edad Moderna¨: (1648-1951), Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid
- O'Malley, SJ, John W. (2011), Historia de los papas. Desde Pedro hasta hoy, Ed. Sal Terrae, Santander: ISBN 978-84-293-1900-2, pp. 269-272
- Redondo, Gonzalo (1979). La Iglesia en el mundo contemporáneo, tomo II. Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra. p. 152. ISBN 8431305495. OCLC
- Toke, L. (1910). "Pope Gregory XVI", en The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gregori XVI.
| Predecessor: Pio VIII |
 Papa 2 de febrer de 1831 - 1 de juny de 1846 |
Successor: Pio IX |