José Luis Sampedro
| José Luis Sampedro Sáez | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor, humaniste, economiste i polític. | ||
| Naiximent: | 1 de febrer de 1917 | ||
| Lloc de naiximent: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
| Defunció: | 8 d'abril de 2013 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrer de 1917 - † Madrit, 8 d'abril de 2013) fon un escritor, humaniste, economiste i polític espanyol que va advocar per una economia «més humana, més solidària, capaç de contribuir a desenrollar la dignitat dels pobles». En l'any 2010 el Consell de Ministres li va otorgar l'Orde de les Arts i les Lletres d'Espanya per «la seua sobreixent trayectòria lliterària i pel seu pensament compromés en els problemes del seu temps». En 2011 se li va concedir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.
Biografia
Fill d'un mege militar, a l'any de nàixer en Barcelona la seua família es va traslladar a Tànger (protectorat espanyol de Marroc), ciutat cosmopolita a on es va aficionar a la llectura i a on va viure feliçment fins als dotze anys. Despuix va marchar a educar-se a Cihuela (Sòria) en una tia seua, que ho manà durant el curs escolar intern a un colege privat que els jesuïtes tenien en Saragossa. Despuix va viure en Aranjuez fins als díhuit anys, alguna cosa que tindrà la seua importància quan escriga la seua novela Real sitio; dels seus anys en el Tajo va nàixer també El río que nos lleva. Ell afirmarà despuix que allí va nàixer com a escritor.
En l'any 1935, en sols díhuit anys, va obtindre per oposició una plaça de funcionari d'aduanes; feu els cursos en Madrit tornant les fins de semana a Aranjuez. Fon destinat a Santander. Li queda temps per a escomençar a estudiar piano i es fa soci d'un cineclub pioner; anant el temps eixercirà de crític cinematogràfic.
En 1936 fon movilisat per l'eixèrcit republicà en la Guerra Civil Espanyola, combatent en un batalló anarquiste. Per petició dels analfabets els llegia el periòdic i alguns llibres. En 1937, en ser conquistada Santander, es va passar a l'eixèrcit del bando nacional. Passada la guerra en Santander, Melilla, Catalunya, Guadalajara i Huete (Conca). Durant estos anys, comença a escriure poesia, de la que s'han conservat varis centenars de poemes que s'han donat a conéixer en l'any 2020 en el llibre: Días en blanco. Poesía completa.
En 1939 acaba la seua primera novela, La estatua de Adolfo Espejo. Demana i obté el trasllat a Madrit en 1940, a on, en 1944, contrau matrimoni en Isabel Pellicer i realisa els seus estudis universitaris de Ciències Econòmiques, que finalisà en 1947 en Premi Extraordinari. En 1950 es doctora en una tesis sobre localisació industrial que publica en 1951.
Des de 1947 dona classes en l'universitat i comença ademés a treballar com a economiste per al Banc Exterior d'Espanya. Eixercix ademés d'assessor per al Ministeri de Comerç entre 1951 i 1957 i en eixe comés assistix a numeroses reunions internacionals i en la preparació del Pla d'Estabilisació de 1959. Ademés s'incorpora a la Secretaria Tècnica del Ministeri de Facenda en 1962. En l'any 1955 ya s'havia convertit en catedràtic de "Estructura i institucions econòmiques" en l'Universitat Complutense de Madrit, que ocupà fins a 1969, compaginant-ho en diversos llocs en el Banc Exterior d'Espanya, alcançant el nivell de subdirector general.
Per llavors escriu la peça teatral Un sitio para vivir (1955). Publica Realidad económica y análisis estructural (1958) i El futuro europeo de España (1961). També en 1961 l'editor Manuel Aguilar publica la seua primera novela, Pan y navaja, el títul de la qual va canviar a El río que nos lleva —que fon duta al cine en 1988-, i l'estructura de la qual es funda en el I Ching i s'inspira en la dura vida dels ganchers del Tajo.
Entre 1965 i 1966, davant les destitucions dels catedràtics en l'universitat espanyola Aranguren i Tierno Galván, decidix fer-se professor visitant en les universitats de Salford i Liverpool."Sense llibertat lo que vixc no és la meua vida". Unit ad ells, junt en atres professors, creen el Centre d'Estudis i Investigacions (CEISA), que seria tancat pel Govern tres anys despuix. En 1967 publicà Las fuerzas económicas de nuestro tiempo, que fon traduït a cinc idiomes. En 1968 fon designat Ann Howard Shaw Lecturer en l'universitat nortamericana Bryn Mawr College; és despuix professor en les britàniques Universitat de Salford (1969-1970) i Liverpool (1970-1971). En 1969 apareix, en colaboració en el catedràtic Rafael Martínez Cortiña, el seu manual Estructura económica, que va servir de llibre de text en les universitats espanyoles.
Al seu regrés a Espanya demana l'excedència en l'Universitat Complutense i des de setembre de 1971 torna al seu antic lloc de funcionari d'aduanes. Publica El caballo desnudo (1970), una sàtira que li permetrà desfogar les seues frustracions davant la situació del país. En l'any 1972 participa en la III Conferència de la UNCTAD en Santiago de Chile i com a economista consultor del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment en una missió en la República Dominicana. En 1976 torna al Banc Exterior d'Espanya com a economiste assessor. En 1977 fon nomenat senador per designació real, en les primeres Corts democràtiques, càrrec que ocuparia fins a 1979.
En paralel a la seua activitat professional com a economista, pública diverses noveles i despuix de la seua jubilació continua dedicat a escriure, conseguint grans èxits en obres com Octubre, octubre (1981), potser la seua millor novela i la més complexa i la que el va descobrir definitivament davant la crítica; La sonrisa etrusca (1985), potser la seua obra més traduïda (encara que no a l'anglés) o la novela històrica La vieja sirena (1990). Els seus èxits lliteraris coincidixen en la tràgica notícia de la mort de la seua esposa, Isabel Pellicer, en 1986.
En l'any 1990 fon nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), a on el seu heterodoxe discurs d'ingrés, Des de la frontera, té molt que vore en el tema de la seua obra La vieja sirena, publicada eixe mateix any, considerada un cant a la vida, a l'amor i a la tolerància.
Es casa en Alhama de Aragón (Saragossa), en 2003, en l'escritora, poetessa i traductora Olga Lucas. Pergué una miqueta d'oïment i va patir glaucoma. Des de feya temps passava part de l'any en Tenerife, una terra els símbols de la qual, el drago i el Teide, li varen servir per a compondre La senda del drago.
Va eixercir el seu humanisme crític sobre la decadència moral i social d'Occident, del neoliberalisme i les brutalitats del capitalisme. En referència ad açò, va posar el seu gra d'arena en les protestes en Espanya de maig de 2011 escrivint el pròlec a l'edició espanyola del llibre ¡Indignaos!, de Stéphane Hessel.
José Luis Sampedro fallí el 8 d'abril de l'any 2013, en la ciutat de Madrit, als 96 anys d'edat i fon incinerat al sendemà en el Cementeri de l'Almudena.
Distincions
- Sampedro fon president honorari no eixecutiu de l'empresa Sintratel, junt en José Saramago.
- En l'any 2008, fon condecorat en la Medalla de l'Orde de Carlomagne del Principat d'Andorra.
- En abril de 2009 fon investit com a Doctor Honoris causa de l'Universitat de Sevilla.
- El 2 de juny de 2010 se li va concedir el XXIV Premi Internacional Menéndez Pelayo per les seues «múltiples aportacions al pensament humà» des de les seues facetes d'economiste, escritor i professor, rebent el guardó el 22 de juliol de 2010.
- El Consell de Ministres de 12 de novembre de 2010 li va otorgar l'Orde de les Arts i les Lletres d'Espanya per «la seua sobreixent trayectòria lliterària i pel seu pensament compromés en els problemes del seu temps».
- En 2011, va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.
- El 24 de maig de 2012 fon investit Doctor Honoris causa per l'Universitat d'Alcalà.
Cites
José Luis Sampedro té frases molt interessants:
- En l'any 2012 José Luis Sampedro, digué lo següent sobre l'economia i el govern espanyol: