Joaquín Lorenzo Villanueva

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo
VillanuevaAstengo-joaquínLorenzo (1757-1837).jpg
Joaquín Lorenzo Villanueva
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Religiós, historiador i escritor.
Naiximent: 10 d'agost de 1757
Lloc de naiximent: Xàtiva, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 25 de març de 1837
Lloc de defunció: Dublín, República d'Irlanda

Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo o Joaquim Llorenç Villanueva i Astengo (Xàtiva, 10 d'agost de 1757 - † Dublín, República d'Irlanda, 25 de març de 1837) fon un clerc, historiador i escritor lliberal valencià de l'Ilustració, germà del també historiador Jaime Villanueva.

Biografia

Joaquín Lorenzo Villanueva fon fill de l'enquadernador de llibres aragonés José Villanueva Salvador, descendent de facendats aragonesos i naixcut en Olba (Terol), i de l'italiana Catalina Astengo Badi, natural de Taurani (república de Gènova), casats en la ciutat de Valéncia i residents en Xàtiva.

Estudià Humanitats en Oriola i Teologia en Valéncia i es doctorà en l'any 1777. D'esta época és la seua Philosophiae theses quas in petitione magisterii defendet... (Valéncia, 1772). Fins a 1780 va ensenyar filosofia en el seminari d'Oriola, tasca a la que va renunciar per discrepàncies en els seus colegues. Ya era un gran defensor del regalisme eclesiàstic espanyol.

Protegit per Juan Bautista Muñoz, cosmógraf major d'Índies, es va instalar en Madrit i allí es va relacionar en els més importants erudits ilustrats, en especial en els jansenistes. No va conseguir una canongia en Sant Isidre a la que oposità en 1781, pero l'ilustrat bisbe de Salamanca i inquisidor general Felipe Bertrán, també protector de l'heleniste Pedro Estala, el va nomenar catedràtic de Teologia en el Seminari de Salamanca.

Traduí en vers el llibre de Sant Pròsper d'Aquitània Poema contra los ingratos (Madrit, 1783) i també Oficio de la Semana Santa (Madrit, 1790), molt reimprés. També escrigué De la obligación de decir misa con circunspección y pausa (Madrit, 1788), pero de nou tingué que abandonar el seu càrrec per indispondres doctrinalment en el restant dels professors i va passar a Madrit com a capellà de Bertrán i calificador del Sant Ofici. Publica De la reverencia con que se debe asistir a misa y de las faltas que en esto se cometen (Madrit, 1791) i De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares (Valéncia, 1791), a on defén la traducció a l'espanyol de la Bíblia. A l'any següent ingressa en la Real Acadèmia Espanyola (RAE), a on fon bibliotecari, i poc despuix en la Real Acadèmia de l'Història.

Comença a publicar el Año cristiano de España (Madrit, 1781-1803) i Dominicas, ferias y fiestas movibles del año cristiano de España (Madrit, 1791-1803); Novena del Beato Nicolás Factor (Madrit, 1792); Catecismo del Estado según los principios de la Religión (Madrit, 1793); Cartas eclesiásticas al doctor don Guillermo Díaz Luzeredi en defensa de las leyes que autorizan ahora al Pueblo para que lea en su lengua la Sagrada Escritura (Madrit, 1794), a on torna a batallar per a que es permeta a la gent llegir la Bíblia en espanyol.

Obté en l'any 1795 el càrrec de capellà d'honor i predicador del rei Carles IV, apart d'atres càrrecs eclesiàstics. Publica Cartas de un presbítero español sobre la carta del ciudadano Grégoire, Obispo de Blois, al señor Arzobispo de Burgos, Inquisidor General de España (Madrit, 1798), obra esta com les anteriors en que es mostra encara partidari de l'absolutisme. Per llavors forja en el seu germà Jaime Villanueva el gran proyecte del Viaje literario a las iglesias de España, un intent de fonamentar científicament el Regalisme de l'iglésia espanyola en els documents buscant les diferències i variacions en els ritos llitúrgics nacionals de les distintes regions d'Espanya des de la més remota antiguetat; el proyecte es va ampliar per a copiar tot quant document valiós per a l'història eclesiàstica d'Espanya i l'història en general del país poguera oferir l'itinerari del seu germà Jaime pels archius dels temples i monasteris espanyols. La llabor de Joaquín Lorenzo fon anotar les cartes que anava rebent del seu germà en els seus descobriments i anotar-les degudament. Escrigué despuix la Oración fúnebre en las exquias de... D. Antonio Sentmarat de Cartellá (Madrit, 1806) i El Kempis de los literatos (Madrit, 1807).

El 2 de maig de l'any 1808 es va retirar al convent dels Agustins d'Alcalà d'Henares i, encara que va tornà a Madrit i participà en la seua defensa, abandonà la ciutat poc abans de ser presa per Napoleó. En 1809 se troba en Sevilla com a membre de la Junta de matèries eclesiàstiques creada per la Junta Central, que el nomenà canonge de Conca. Elegit diputat per Valéncia a les Corts Extraordinàries, va marchar a Càdis aplegant en cert retart el 24 d'octubre, a causa de les difícils comunicacions. Fon un dels diputats més actius, i les seues intervencions, al principi poc definides políticament, varen anar decantant-se cap al costat lliberal, del que fon un dels més destacats representants des de 1811. Gran part de la política religiosa de les Corts fon inspirada per ell, odiat especialment pels realistes.

Publicà El Jansenismo dedicado al Filósofo Rancio (Càdis, 1811), en el seudònim de Ireneo Nystactes, seguit del molt famós Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (Càdis, 1811-1813). Escrigué també Dictamen sobre la segunda proposición preliminar del proyecto de decreto sobre los Tribunales protectores de la religión (Càdis, 1813); Memoria crítica de una parte del Dictamen y Voto por escrito sobre la Inquisición (Càdis, 1813); Exposición (Càdis, 1813) i Conciliación político cristiana del Sí y el No (Valéncia, 1813).

En traslladar-se les corts a Madrit ho fa ell també i en maig de 1814 viaja a Valéncia, a on Ferrando VII li deixa clara la seua animadversió. Per més que se li va aconsellar l'exili, va tornar a Madrit, a on fon detingut en la seua casa i tancat en la Presó de la Corona. En setembre de 1815 se li va condenar a sis anys de reclusió en el Convent de la Salceda (Guadalajara), a confiscació de les seues rendes i a la privació dels seus càrrecs i ocupacions. Allí es va consagrar a escriure una série de poemes que despuix va reunir baix el títul de Cancionero de La Salceda.

En el regrés al sistema constitucional se li va reintegrar en l'any 1820 a la seua canongia de Conca, pero pronte va tornar a Madrit com a diputat per Valéncia. Publicà llavors els llibres que havia escrit en presó:

  • Apuntes sobre el arresto de los vocales de Cortes, ejecutado en mayo de 1814 (Madrit, 1820)
  • Cartas de Don Roque Leal a una amigo suyo, sobre la representación del Arzobispo de Valencia a las Cortes (Madrit, 1820)
  • Observaciones sobre la apología del Altar y el Trono (Valéncia, 1820)
  • Nuevos apuntes sobre las Cartas del señor Alcalá Galiano (Madrit, 1821)
  • Cuestión importante: los diputados de nuestras Cortes ¿son inviolables respecto de la Curia romana? (Madrit, 1821).

En l'agost de l'any 1822 fon nomenat embaixador davant la Santa Sèu i marchà cap a Itàlia en el seu germà Jaime Villanueva, pero el Papa va prohibir la seua entrada en els Estats Pontificis, per lo que el govern espanyol va expulsar en correspondència al nunci Giustiniani en giner de 1823.

A la tornada des d'Itàlia, no sense haver visitat abans als seus parents genovesos, viaja a Sevilla per a donar conte al Govern i publica Mi despedida de la Curia romana (Barcelona i Múrcia, 1823). Els acontenyiments polítics (invasió de la Santa Aliança i els Cent mil fills de Sant Lluís en 1823) li decidixen a un exili que serà definitiu. De Gibraltar passa a Irlanda, aplegant a Londres en el seu germà Jaime en decembre de 1823. Allí els dos germans freqüenten la tertúlia del seu paisà el llibrer i impressor Vicente Salvá, i junt al polític José Canga Argüelles fundaran i redactaran la principal revista dels lliberals espanyols emigrats, Ocios de españoles emigrados (Londres, 1824-1827), a on Joaquín Lorenzo publicarà les seues Cartas hibérnicas. Pero Jaime mor en seguida. Seguix publicant fullets i llibres: Observaciones sobre la contestación del Rev. Doyle a la comisión de la Cámara de los Comunes (Londres, 1825), també aparegut en anglés. Publica ademés la seua autobiografia, Vida literaria (Londres, 1825); hi ha edició moderna de Germán Ramírez Aledón (Alacant, 1996).

(Secció per completar)

Obra

(Secció per completar)

Enllaços externs