Antoni Badia i Margarit

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Antoni Maria Badia i Margarit
43è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Roda de premsa de presentació (5594423573) (cropped).jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec, llingüiste i escritor
Naiximent: 30 de maig de 1920
Lloc de naiximent: Barcelona, Espanya
Defunció: 16 de novembre de 2014
Lloc de defunció: Barcelona, Espanya

Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920 - † 16 de novembre de 2014) fon un filòlec, llingüiste i escritor català que dedicà gran part de la seua carrera a l'història i la gramàtica catalana.

Biografia

Cursà els estudis primaris i el bachillerat en la Mútua Escolar Blanquerna, dirigida pel pedagoc Alexandre Galí, qui li va aficionar a l'estudi del llenguage. Es llicencià en Filologia Romànica per l'Universitat de Barcelona en juny de l'any 1943, a on fon a partir de 1948 catedràtic de Gramàtica històrica de la llengua espanyola, i a partir de 1987, de la catalana. Fon també rector d'eixa universitat des de l'any 1978 a 1986.

Fon professor visitant en Munich, Heidelberg, Georgetown, Wisconsin i en la Sorbona de París. Era ademés doctor honoris causa de vàries universitats, entre les que es troben la de Salzburc, Toulouse, Valéncia, Universitat Rovira i Virgili i la pròpia Sorbona.

També va ostentar la presidència de la Société de linguistique romane, president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), primer president de l'Associació Internacional de Llengua i Lliteratura Catalanes, primer president del Grup Català de Sociollingüística, president d'honor en el II Coloqui Internacional de Llengua i Lliteratura Catalanes en Àmsterdam en l'any 1970, de la Societat Catalana de Nortamèrica i de la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, i president del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana en 1986, i president del VII Congrés de Llingüística i Filologia Romàniques, en 1953 celebrat en Barcelona.

Fon president de la Fundació Artur Martorell, director de la revista Estudis Romànics i pertanygué a diversos consells editorials de revistes de filologia catalana. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i corresponent de diverses acadèmies entre les que figura la Real Acadèmia Espanyola (RAE). Fon també aixina mateix membre honorífic de l'American Association of Teachers of Spanish and Portuguese.

En l'any 1995 rebé el Premi d'Honor de la Fundació Jaume I, en 1996 el de la Fundació Catalana de la Recerca, en 1999 la Medalla al Mèrit Científic de l'ajuntament de Barcelona i en 2003 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Va fallir el 16 de novembre de l'any 2014.

Obra

La seua obra inclou més de siscents títuls, en més de cinquanta llibres entre els que figuren:

  • Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de ibi e inde en la Península Ibérica. Madrid: CSIC, 1947
  • Gramática histórica catalana (1951, trad. al català en 1981)
  • Gramática catalana (1962)
  • Llengua i cultura als Països Catalans (1964)
  • La llengua dels barcelonins (1969)
  • La llengua catalana ahir i avui (1973)
  • Ciencia y pasión en la lingüística catalana moderna, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1976.
  • La formació de la llengua catalana (1981)
  • Gramàtica de la llengua catalana (1994)
  • Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona: Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1995.
  • Les regles d'esquivar vocables i la «qüestió de la llengua» (1999)
  • Apologia i vindicació de la llengua catalana, Valencia: Universitat de Valéncia, 2004.
  • Diccionari d'antroponimia catalana, Institut d'Estudis Catalans Publicacions

Biblioteca Badia-Cardús

En l'any 1975 durant l'inici de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, el Dr. Badia i la seua esposa Maria Cardús varen donar a conéixer la notícia de la donació de la seua biblioteca i de l'archiu documental a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'un fondo especialisat en llingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, fonamentalment del català i del castellà, que conté llibres, revistes i numerosos fullets, molts dels quals són eixemplars únics o molt rars.

Cites

  • Antoni Badia i Margarit, va deixar escrit en el seu llibre titulat Gramática Histórica Catalana (Editorial Noguer, Barcelona, 1951):
Una llengua s'impon no perque siga millor, sino perque té l'hegemonia del poder.
Gramática Histórica Catalana (Editorial Noguer, Barcelona, 1951)
No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente
Gramática Histórica Catalana (Editorial Noguer, Barcelona, 1951)
  • El filòlec castellonenc, Josep Mª Guinot, comenta en el seu llibre Fonética valenciana y catalana comparadas (1983), lo següent:
El Dr. Badía Margarit publicó con fecha 16 de Octubre de 1983 un artículo en el periódico madrileño "El País" con el título "¿Existe la lengua valenciana?" en el que invitaba a una polémica "científica, objetiva sobre dicho tema, que se desarrollara en revistas especializadas". A su debido tiempo se le quiso contestar en el mismo medio de comunicación utilizado por dicho Profesor, pero fue imposible lograr la publicación sin mutilaciones de las respuestas remitidas desde Valencia.
Fonética valenciana y catalana comparadas (1983), per Josep Mª Guinot
  • També, Josep Mª Guinot, comenta en el seu llibre La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988), lo següent:
La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessio del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana), practicament es la de Barcelona; té tambe un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonetica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.
La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan

Vore també

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antoni_Badia_i_Margarit&oldid=290408»