Editorial Torre

Editorial Torre fon una editorial fundada en l'any 1943 per Xavier Casp i Miquel Adlert. Fon un dels màxims representants del catalanisme de la posguerra fins al seu tancament en l'any 1966. L'editorial intentà la consolidació de la normativa fabriana en el regne de Valéncia, per l'atenció en el model llingüístic que els editors posaven i l'èxit de crítica entre els llectors dels territoris de parla valenciana, catalana i balear, fent de les normes de Torre (les de Pompeu Fabra) una referència per a alguns autors jóvens que escrivien en valencià durant la década de 1950.

En esta editorial publicaren obres Jaume Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, i d'atres.

Grup Torre

Per Grup Torre es coneix el grup d'intelectuals i lletraferits valencians articulats a l'entorn de la tertúlia de Xavier Casp i Miquel Adlert. Deu el seu nom a l'editorial Torre. La revista Esclat fon el seu intent efímer de dotar-se d'un orgue de més àmplia difusió.

Enfrontats al grup lliterari valencianiste de Lo Rat Penat, a qui acusaven de colaboracionistes per participar en una entitat controlada pel franquisme, el grup Torre conseguiria en els contactes lliteraris en Catalunya i Illes Balears uns lligams com mai abans s'havien tengut. La seua aposta per la qualitat lliterària i una manera de ser més moderna que l'imperant en la Valéncia dels anys 40, li varen permetre gojar d'una posició central en el cércol lliterari en llengua valenciana en les catalanistes Normes de Castelló fins a l'etapa 1962-1966, quan tanca l'editorial. El model del grup Torre, que Fuster reproduiria, consistia en formar grups d'èlits intelectuals de jóvens universitaris.

A causa del fort catolicisme dels seus promotors, Joan Fuster començà a distanciar-se del grup vora l'any 1951, si be seria un procés gradual que no s'explicitaria fins a les polèmiques de principis de la dècada de 1960. En l'any 1959 se funda l'Aula Ausiàs March i jóvens com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Francesc Mira deixaren la tertúlia de Casp a principis dels 60.

El trencament Fuster-Casp s'explicaria per una voluntat d'abdós d'hegemonisar el món del valencianisme. Ademés, hi ha el fet de que el discurs fusterià fora més atractiu per als jóvens pel seu component esquerrà, provocant també que Casp i Adlert se replegaren en unes posicions més conservadores que les que anteriorment tenien.

A partir de l'any 1966, Xavier Casp i Miquel Adlert patiren una marginació progressiva en l'ambient lliterari valencià i català, fet que explicaria el seu pas al secessionisme llingüístic.