Mammillaria

Mammillaria fraileana

Mammillaria és un gènero de la familia dels cactus un poc especial, pero prou variable. Ocupa l'estat de Mexic, suroest dels EEUU i llocs d'Amèrica central, escapant-se algunes poques al nort de l'Amèrica del Sur.

Comprén més o manco unes 175 especies ”tipo” i unes poques més de 300 si contem les subespecies. Donat el seu comportament i variabilitat en l'especiació a través d'una llinea horisontal de desenroll en l'evolució, lo més paregut a una deriva genetica per desplaçament, s'ha incorporat al seu estudi el concepte de serie, que inclou totes les especies i subespecies relacionades entre si i desenrollades per la deriva genetica.

El gènero Mammillaria és descrit per Adrian Haworth en 1812, referint-se a l'especie que hui es nomena com a Mammillaria mammillaris.

• El nom deriva del llati mamilla, i ve de la presencia de tuberculs conics o llaugerament piramidals a manera de mamelles. Unes jovenils i atres madures, albarginades.

• De cos globos a poquet columnar en l'edat, encara que n'existixen francament columnars des del seu naiximent. És prou comú que presenten arrails tuberoses i alguna napiforme, pero sempre ocupant superficialment el terreny. El creiximent és sempre a base de refillols des de la base o com braços, en lo que acaven casi sempre formant colonies. En molt poquetes excepcions es mantenen solitaries.

• Molt a sovint, presenten una llacor (savia) lletosa que es solidifica, i encara que no s'ha pogut averiguar si tracta d'evitar la pèrdua de liquit, estanyant la ferida per un mos o traumatisme o per a aportar substancies tóxiques i evitar que se la mengen per herbivorisme, o per les dos coses a la volta.

• Els cactus "coronats" tenen la particular caracteristica de florir en circuls que tenen el centre en l'apiç, lo qual els dona un aspecte de reis en corona de flors (o hawayanes).

Açò es degut a que el seu creiximent part d'un punt i s'esten de forma circular i concentrica, per lo que alcança la madurea de fructificacio en l'anell situat a certa distancia del pol, florint molt freqüentment a la vegada i en circul. Este tipo de creiximent podriem imaginar-nos-lo visualment observant el moviment d'una manega que tornem del revés.

• Es també prou freqüent i constant en algunes especies la divisió dicotoma del pol de creiximent, formant en poquets anys dos cossos i, trobant-nos en tota una colonia que ha escomençat d'un cos assoles, per divisions succesives.

• Un fenomen diferent, menys frequent, i que es manifesta a vegades en tot el regne vegetal és, en este cas, el creiximent, en conte de partir d'un punt i ser concentric, part dels costats d'una llinea, en un aspecte molt paregut a les crestes oceaniques i en la creació de montanyes.

• Els fruts, globosos o en forma abastonada, en la seua majoria rojos, que apareixen en el lloc de les flors i, per tant formant també una corona, pot ser més cridanera que les flors encara. Totes es poden menjar i en Mexic les nomenen chilitos, en un gust àcit i una miqueta dolç. Normalment están plenes de llavors chicotetes i fosques que n'hi ha que separar i netejar, ya que moltes vegades, la carn dels fruts tenen inhibidors de la germinació. Una vegada aillades i seques, poden plantar-se, cobrint-les en una capeta fina d'arena de granulometria pareguda al tamany de la llavor i, en una grossaria del doble del mateix.

S'aconsella mantindre-les a l'ombra pero certament és suficient en que estiguen protegides en les primeres semanes del sol directe i del vent de ponent, en una certa humitat, donat que la seua epidermis és molt fina i falta de cuticula. En la naturalea creixen a l'ampar i al peu dels seus progenitors i en els cossiets solen germinar al costat de sa mare en facilitat assoles en que es prenguen alguna mesura de precaució, com per eixemple que la terra no es mantinga molts dies seca.

Existencia de la Mammillaria

Per a explicar l'existencia de la Mammillaria sería necessari realisar un repàs del desenroll del regne vegetal, una chicoteta fitohistoria, per a comprendre com ha arribat, prou recentment parlant, en temps geologics, a apareixer sobre la terra la familia de les cactacees.

La vida, tant animal, com vegetal, escomençà en l'aigua i potser per això, eixa es la composició de qualsevol ser viu en un 80-90%. En aquell moment, una senzilla membrana separava el complex viu de l'aigua de l'entorn. Conforme s'anaven diversificant i complicant eixos sistemes de vida o sistemes vius, la seua relació en el mig es fea més dirigida, més controlada, més entropica i més egoista, traguent un major rendiment de tot lo que es trobava al voltant.

En este cas, els vegetals escomençaren a eixir de l'aigua i a omplirels nichos aigualosos costers, les vores de les corrents i les estancades i intermitents, a través i gracies ad algunes qualitats adquirides en l'evolució, entre les que destaquem la formació d'un tegument aillant, separador i una fijació al terreny mijant uns ancorages, ademés d'unes conduccions esclerotisades per a mantindre's drets i mes o manco verticals, escomençant en eixe moment la dualitat del cos cap a la llum del sol, i les arrails en sentit contrari, per a la fosquetat, afonant-se en la terra.

Hui en dia es reconeix prou generalisadament que a l'igual que l'adopció de sistemes energetics es va fer per l'absorció o fagocitació de sers unicelulars , especialisats, per unes atres més grans, pluricelulars (el cas de les mitocondries en animals i els cloroplasts en vegetals), es també molt possible que les arraïls vinguen d'una fagotisacio o potser d'una simbiosis en els foncs, aprofitant aixina les seua ret de hifes esteses, que ocupen un volum de terra molt gran, comparativament, i que els servíren al mateix temps per al seu ancorage, i també, degut a la seua gran superficie, per a l'absorció d'aigua i nutrients.

En eixe punt es desenrollen els complicats sistemes de captació de l'energia solar, la fotosintesis, en la que intervé la llum, l'aigua i l'aire com actors principals, i al mateix temps , es va formant la vascularitat, el creiximent secundari, la fanerogamia, la sexualitat en la diferenciació del gènero en els organs de les flors, etc, quan tot això està instalat en la terra, no se sap si, continuant el camí mampres d'ocupar-la tota cada vegada més llunt de l'aigua originadora, o be per regresió de les plantes que ocupaven uns llocs que varen patir unes elevacions i unes desertisacions, la conseqüencia fon que adquiriren per evolució unes qualitats de resistencia a la sequía, a la radiacio en altura i a les altes temperatures, majorment degut, sino totalment, al metabolisme especial del seu sistema fotosintetic.

En la fotosintesis de les plantes C3 normals, s'absorbix CO2 pels estomes oberts i, en presencia de la llum solar, formen els composts que necessiten per al seu desenroll, lliurant oxigen. Existix, en certes condicions, un fenomen contrari i a vegades simultaneu nomenat fotorrespiracio, en el que es despren CO2 i s'absorbix oxigen, pero que en presencia de la llum sempre és més fort el primer i el balanç favorix l'absorció de CO2 i l'emissio de l'oxigen necessari per a la nostra vida en la terra.

Lo que la familia dels cactus i de moltes plantes suculentes han inventat es, podriem dir, una divisió del procés de la fotosintesis en el temps i un almagasenament d'un producte intermig per a ser utilisat durant la segona part.

Per a evitar la pèrdua de liquit que representaria la transpiració, el mantindre els estomes oberts durant el dia a temperatures de 55-70 graus, en radiacions corresponents als 3000 metros d'altura , en la poqueta filtracio que dona la primeta capa d'atmòsfera que n'hi ha en eixos parages, i, en un contingut casi nul d'humitat en l'ambient, els cactus mantenen els estomes també oberts, pero... per la nit per a absorbir el CO2, (per la nit en que, justament en l'alta montanya i en els deserts, les temperatures són prou baixes i també n'hi ha mes humitat i saturació d'aigua). Llavors, fabriquen i almagasenen un acit, el malic que, a l'endema, ya en presencia de la llum i en els estomes tancats, transformen en els seus sucres, en el seu aliment.

Este sistema, artifici o trampeta, es diu CAM, perque els anglesos ho trovaren en les crassulacees. Vol dir Metabolisme acit de les crassulacees, i lo d'acit es perque l'acumulacio del malic, acidifica el conjunt de la celula.

Entre els 1000 i 3000 metres d'altitut (alguns cactus viuen vora mar, pero són excepcions), a temperatures del migdia entre 45 i 70 graus i clima, en quant a precipitació, podriem dir que mediterraneu, és dir, periodos de sequia de més de sis mesos o periodos de pluja de dos a tres mesos.

En eixos llocs, les plantes tenen tendència a no créixer molt en altura, a quedar-se baixetes per tindre un metabolisme ralentisat (mai poden comparar-se els rendiments d'absorció, transpiració, continguts de cloroplasts, fotosintesis, etc, del cos mig tapat per les espines d'un cactus, al de les fulles de qualsevol planta, que són organs desenrollats especificament per l'evolució per ad això mateix) i, sobretot, tendixen a presentar un cos que es preste a canvis molts grans de volum sense trencar-se ni explotar...(canvis de a voltes el 50%) De ahi la presencia de costelles o tuberculs, en nostre cas , en les mammillaries, tuberculs en forma de mamella.

En la Comunitat Valenciana, normalment, els cultivem i els tenim sense gota d'aigua des del més de novembre fins ben entrat març i n'hi han alguns que es claven en terra i casi desapareixen, reduint a més de la mitat el seu tamany normal, pero, que en un parell de mesos de recs i bones temperatures, es tornen grossets i llustrosos com abans.

La rao de que tinguen les flors potser més cridaneres, de colors més vius i de més grandaria, relativament, del món vegetal, es deu a que són fecundades pels insects (n'hi ha alguna excepció, per eixemple per pardalets chicotets com són els colibris).

Sent els seus habitats no molt favorits per la presencia d'insects, ni sent un lloc molt acollidor per ad ells, precisen atraure als poquets que n'hi hagen des d'un bon tros i puguen vore les seues flors des de ben llunt.

En els casos de floracio nocturna (no és el cas de les Mammillaries, en que no n'hi ha), es presenten blanques i perfumades i en ocasions, es junten a la faena de polinisar a vegades, les rates penades.

Encara que sobreviuen despuix de mesos de sequia, per als que cultiven estes plantes es necessari llevar-se de damunt alguns perjuïns molt estesos, com que no n'hi ha que regar-les mai i que en tres vegades a l'any tenen prou.

Els cactus viuen en la seua majoria en llocs d'alta montanya i desertics (xerofitics). Si observem les caracteristiques climatiques d'estos llocs comprovem que les temperatures del dia són extremadament altes, que la radiació també, que l'humitat ambiental es nula, pero per la nit, tot canvia. Les temperatures baixen 30 o 40 graus, l'insolació no existix i es produix el fenomen de la condensació de l'humitat en una rosada cada nit, de la que les plantes se n'aprofiten. O siga, secs, pero dins d'un orde. Potser per això que en la Comunitat Valenciana es nota que creixen millor en la primavera d'hivern en que se diferencien més les temperatures dia-nit.

Per a tot el que vullga introduir-se en el cultiu d'estes plantes tant especialisades, es necessari tindre una série de factors en conte que ajudarien al seu cultiu.

En principi, la falta de materia organica i la terra pedregosa que tenen en els seus llocs d'orige, nos donen una idea de lo que tenim que fer. Substrat casi en absolut mineral i granulositat (tamany de les pedretes) mija-gran (4-7 mm.).

La falta de humitat i precipitacions en els seus llocs d'orige els ha fet no haver-se topetat i per tant no estar preparats en la seua evolució per a lluitar contra els foncs de la putrició que tenim en les terres o en els cossiets sorregades, i fa que eixe drenage màxim que dona la granulometria dita, evite l'embassament. Al mateix temps, si mantenim un cicle o alternancia sec-humit, evitem la proliferació de foncs i favorim la seua supervivencia.

Degut a que en la nostra terra valenciana, la combinacio de les pluges en les baixes temperatures concidixen en el nostre hivern, deguem favorir i ajudar a l'activació de la dormicio en absencia total de recs i preservar-los de les precipitacions a partir de novembre, en la fi de que la llacor (savia) es sature, es faça més condensada i, d'eixa forma, baixe el seu punt de congelació als 3 o 4 graus baix cero i no li afecten les chicotetes gelades.

També el fet sobre les diferencies de temperatures dia-nit que produixen les rosades, nos aconsellen canviar en molts moments un rec, per vàries polvorisacions nocturnes o matinals.

En quant a la fertilisació, és molt convenient una molt freqüent (cada 15 dies) en primavera i primavera d'hivern, en concentracions molt baixes (un terç de lo recomanat) i en un fem complex en oligoelements, en poquet de nitrogen. Com se sap, la resposta dels vegetals en carencia a l'aplicacio del fertilisant que la corrigga, es exponencial en l'escomençament, tornant-se llineal o fins negativa en aplicacions successives o en molta concentracio.

En la majoria de les especies d'espinacions blanques, espeses i opaques, que procedixen de llocs i terres basiques o alcalines, és convenient afegir unes pedretes o graveta de carbonat calcic.

L'insolació deu de ser la máxima que se li puga oferir (una orientació sur, per eixemple) i en un lloc molt ventilat, tant en l'estiu com en hivern. Una bona insolació durant l'hivern els fa més durs i resistents a les malalties, a la congelació i prepara satisfactoriament la floració i fructificació següents.