Comarca

La comarca se definix en el Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana com una divisió del territori que configuren varies poblacions.

Equivalències

En italià contea, en francés contrée, en anglés country, en alemà Kreis, encara que només son térmens aproximats, perque hi ha matisos en el seu significat que no se corresponen en el que te este terme en valencià.

Etimologia i significat

Encara que fonèticament l'orige de la paraula és evident, l'evolució semàntica del terme és més complexa i prou recent l'adquisició del sentit que actualment se li dona en el valencià. Originàriament tingué un significat equivalent a confí o espai situat en el llímit en atre territori, prenent el significat original de marca com llímit o senyal de vora. Encara que hi ha cites anteriors que mencionen el terme referit al espai que rodeja o en el que s'inserta un lloc, els diccionaris antics li donen el significat de territori fronterer.

Evolució del concepte

Pareix, puix, que el sentit de la paraula comarca ha passat de ser un terme referit a l'àmbit fronterer, o quant menys a un àrea de llímit, a aplicar-se per a referir-se al àrea que rodeja un lloc, mantenint el sentit d'espai llimítrof, al referir-lo a eixe punt -significat que encara se conserva- i, finalment, per a referir-se a un àmbit espacial de escala intermedia entre l'àmbit local i el regional. Esta evolució que ha degut produir-se des del XVI cap avant s'accelera des de finals del XVIII i se precisa a lo llarc del XIX, quant la geografia se convertix en un instrument necessari per a modernisar la nació espanyola i se redacten diccionaris (Madoz) i llibres de text en els que és necessari descriure els àmbits regionals i les àrees destacades que en ells hi ha.

Aplegats al sigle XX, i en este context geogràfic, el dilema de si l'àmbit d'una regió és una suma de comarques o be la comarca és un espai diferenciat entre atres que no ho son, vingué a resoldre's a favor de l'última hipòtesis considerant la comarca com a un àrea de traços singulars i destacada en un àmbit a on pot haver atres àrees que no s'individualisen. Com els traços que singularisen les comarques corresponen sobre tot a l'història i al mig físic, hi ha geògrafs que consideren que la comarca és un fet del passat, al mateix títul que les dites regions històriques, de manera que actualment carixen de funcionalitat i de fet, moltes han perdut inclús l'element que els donava sentit o s'han integrat en atres àmbits, al temps que sorgixen atres formes de diferenciació del territori, be siguen degudes a raons econòmiques o urbanes, per lo que hui no procediria parlar de comarques sino d'atre tipo d'espais o unitats espacials. En este sentit se decanten alguns estudis regionals i manuals que o be diferencien els espais singulars en comarques tradicionals i comarques evolucionades o be parlen directament de espais singulars o d'unitats de anàlisis. De fet, no és freqüent trobar este terme definit en els diccionaris de geografia per considerar-lo un concepte de us general, a pesar de que este s'aproxima més al sentit geogràfic que al que li donen els diccionaris del valencià.

En l'últim quart del sigle XX, l'aparició de disfuncionalitats en l'estructura territorial formada per regions històriques, províncies, partits judicials i municipis plantejada en el XIX, i el naiximent de les Comunitats Autònomes, que inicialment busquen establir formes d'organisació territorial pròpia, fa resorgir l'idea de comarca, ara en un sentit més tècnic, com una entitat territorial que agrupa varios municipis i s'articula sobre una capçalera de comarca, de manera que la Comunitat Autònoma puga descompondre's en una serie de comarques. Aixina, associat a este nou sentit de la comarca, se posa en circulació el verp comarcalissar i el resultat d'aplicar-lo que es la comarcalisació. Tampoc esta idea de comarca ha conseguit impondre's de forma general. Junt a estes interpretacions sobreviu l'idea definida en el Diccionari de 1780, la comarca com el territori articulat entorn d'una població que ve a ser la seua capital o centre de servicis, idea que dona lloc a tota una llínea de treballs sobre els centres de mercat com generadors de comarques.

Precisions per a la definició tradicional del terme

Front a la serie d'unitats administratives espanyoles: pedania o parròquia, municipi, partit judicial, província..., la comarca s'inscriu en atra categoria de referències que se inicia en el lloc o punt geogràfic, la comarca i la regió. Tots ells s'identifiquen per un element o caràcter que els dona nom.

Les comarques s'identifiquen per procediments pareguts encara que ajustats a una dimensió major. La majoria de les comarques aixina identificades responen a traços físics i solen dur la paraula vall (encara que vall és també la denominació d'una forma d'organisació de l'espai), pla o atra denominació física davant del nom: les, o els, Arribes del Duero (de ad ripa> la part situada cap a la vora del riu), El Vall del Jerte, Les Lores (per esta forma de relleu), la Terra Chá (Terra Plana), atres responen a demarcacions històriques com el Condat de Treviño, La terra de Medina (referit a l'àmbit de la Comunitat de Vila i Terra de Medina del Campo), El Camp de Calatrava (per l'Orde Militar que l'administrava); a una comunitat o a un traç etnogràfic: Maragatería (de mercatores, millor que de maures captos); al tipo de vegetació o a l'us que se fea d'ella: els Montes Torozos, els Monts Universals; Els Monegres (de mons niger,>monte negre, segurament d'[encina]], quant el nom responia a la realitat). En no poques ocasions, les comarques, que responen a un traç físic o històric, tenen una denominació antiga de etimologia difícil de explicar: Liébana (¿de.... lepana o lepania?, be siga derivat de lepor>deleite, plaer; o bien de lepus>liebre o ¿tal vegada de la deesa Levana?).

Per lo general, les comarques són més abundants en las àrees de montanya o de relleu, hidrografia o vegetació complexes que en las àrees homogénees, perque en el primer cas hi ha més canvis d'unes àrees a atres i és més evident la diferencia entre espais que en el segon. Açò produïx importants diferencies de tamany entre unes zones i atres, puix, mentres en la montanya podem trobar comarques de només algunes decenes de km², com Besaya en Cantàbria; en la planura les comarques tenen centenars o milers de km² com succeïx en les de la regió de La Mancha, en la Mitat Sur de la Meseta. També es més fàcil trobar comarques en els espais poc evolucionats o més tradicionals, perque l'evolució i el desenroll del modo de vida urbà fa homogéneu l'espai i anula traços que al desaparéixer deixen sense sentit l'identificació de la comarca.

Concretant, la comarca sol entendre's en Espanya com un àmbit de referència espacial, que no deu confondre's en les referències administratives. No és condició necessària que estiga poblada, encara que lo normal és l'existència de varios núcleus de població i la presencia d'un d'ells que l'encapçale i puga articular-la. No te llímits precisos perque, en realitat designa l'àrea en torn al element o traç que l'identifica, per açò en els mapes només figura el nom sense establir llímits.

Convé ser cuidadós en l'utilisació del terme per a evitar la confusió entre la concepció tradicional i unitats o entitats territorials de caràcter administratiu, passant per l'us en tractats antics. Des d'un punt de vista geogràfic, la comarca pot servir per a identificar espais singulars, següent una costum tradicional en els manuals de Geografia Regional.

La comarca com unitat territorial o de gestió

En freqüència se adjectiva a les comarques dividint-les en categories segons diferents criteris en els quals se definixen àmbits que disten de ser equivalents. Aixina se parla de comarques naturals, comarques funcionals, comarques urbanes, comarques polarisades, comarques històriques, comarques sanitàries, agrícoles, o de servicis. Se tracta de demarcacions del territori en objectius molt diferents i establides també a partir d'un criteri únic, matisat en la condició de contindre municipis complets.

En Espanya ha sigut freqüent establir l'àmbit de les comarques a partir del àrea servida per un núcleu de població que se definira com capçalera de comarca. La base per ad açò han sigut els estudis de mercats geogràfics. Aixina, la primera divisió del territori en comarques en caràcter administratiu i recolzament llegal, va ser la establida en Catalunya en 1936, que se recolzava en els estudis de mercat realisats per Pau Vila. Esta llínea de definir comarques a partir de les àrees de mercat, que entronca teòricament en concepcions de l'espai geogràfic relacionades en les teories de Lösch i Christaller, es troba en Espanya en la realitat de les fires i mercats semanals concedits a les poblacio en els furs migevals i que s'han mantingut fins a l'actualitat, estant encara molt vius amijanat del sigle XX i reactivats en els últims anys de la mà del desenroll del mig rural i l'increment de la capacitat de consum en els núcleus del entorn.

Les viles, en les seues chicotetes pedanies, definien un àrea de mercat que podia servir de base a la comarca. Atres mecanismes per a definir comarques han sigut els referents a la gestió, be fora la prestació de servicis sanitaris, els servicis escolars o les agencies de extensió agrària, o també les agrupacions de municipis en mancomunitat per a la arreplegada de fems o servicis de aigua i sanejament.

En la primera mitat dels anys huitanta del sigle XX, la creació de les Comunitats Autònomes en Espanya desencadena un especial interés per les comarques com formes de organisar i, en el seu cas, articular el territori de la Comunitat, pero, ademés, com una forma de crebantar el pes de les províncies en les Comunitats multiprovincials, lo que inclou un objectiu polític en respecte a les Diputacions Provincials, organisme que resultava complex d'integrar en el nou context d'organisació territorial de l'Estat.

Els primers intents d'establir comarques en estos objectius se dugueren a cap en Catalunya i en el País Vasc. Les tensions i recels creats obligaren a respectar el marc provincial i desactivaren el sentit polític territorial d'aquelles comarques i orienta la comarcalisació cap a la definició d'àmbits per a contindre servicis (sanitaris, escolars,) o d'informació estadística. Per aquells anys també estaven realisant estudis de comarcalisació atres comunitats com Andalusia o Castella i Lleó. En varies CC.AA. la comarcalisació s'orienta a la prestació de servicis o a l'ordenació del territori, pero no a la creació d'un marc territorial en capacitats administratives sobre el territori, com les que corresponen al municipi o a la província.

En no pocs casos estes comarques de les Comunitats Autònomes espanyoles s'han establit a partir d'una mancomunitat de servicis, com el sanejament o la arreplegada de fems. Atres vegades ha segut un centre de salut, una oficina de servicis agrícoles, una concentració escolar o be un àrea que se considerava homogénea a efectes de l'ordenació del territori o de la normativa urbanística. Aixina, si la concentració escolar se crea en la vila "X", la agencia de extensió agrària se instalara en la vila "Y" que dista 12 o 15 km de l'anterior, mentres que el centre de salut se situa en atre punt.

Esta dispersió d'iniciatives per part dels diferents sectors de les distintes administracions, unit a la supervivència de antigues concepcions i, en freqüència, en colisió en les àrees de mercat, ha originat que les comarcalisacions propostes en moltes de les Comunitats Autònomes no siguen reconegudes a tots els efectes i no puguen aplegar a configurar l'espai que se els assigna.

Vore també

Referències

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Comarca de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.