Arnau de Vilanova

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Archiu:Arnau de Vilanova-uiqui.jpg
Gravat que representa ad Arnau de Vilanova

Arnau de Vilanova (Valéncia? entre 1235 i 1240 - Gènova (tal volta navegant prop d'esta ciutat) entre 1311 i 1313) fon un alquimiste, astròlec, teòlec i mege valencià. Se li ha atribuït orige francés, italià, català, i aragonés. Es sol dir que l'epítet de Vilanova prové de que provablement naixquera en el Grau de Valéncia, que en aquell moment era un poblat separat de Valéncia conegut en el nom de Vilanova del Grau, pero atra hipòtesis diu que naixqué en Vilanova del Jiloca i que sent un chiquet sa família s'instalà en Valéncia.

Escrigué obres molt importants per a la medicina migeval europea, com per eixemple Medicinalium introductionum speculum i atres tractats, com un de patologia general. Se li coneixia com el "mege de Reis i Papes" i hui se li reconeix com un dels més grans alquimistes històrics, encara que se li atribuïxen algunes obres que podrien no ser seues.

Biografia

Se desconeix el seu lloc de naiximent, encara que tradicionalment s'ha acceptat a Valéncia, ciutat a la que l'uniren sempre molts llaços. Apareix com un mege d'orige valencià que estudià alquímia, medicina, física,filosofia i àrap. En 1260 estudià en Montpelier a on es graduà com a mestre en Medicina. Es creu que estudià en Giovanni de Casamicciola, professor de medicina en l'universitat de Nàpols. En acabant, vixqué al servici de la Corona d'Aragó, i més tart es desplaçà a París, a on adquirí una gran reputació; pero al mateix temps s'enemistà en el clergat i tingué que fugir precipitadament. Quan el nou papa Benet XI aplegà al poder en 1302, Arnau buscà la seua amistat, i quan este morí enverinat acusà a un predicador nomenat Bernat Deliciós. Finalment, trobà asil en Sicília. Cap a 1313 fon convidat a anar a la cort d'Avinyó pel Papa Climent V i durant el viage emmalaltí i morí, encara que atres fonts diuen que morí en un barco prop de les costes de Marsella.

Arnau va renunciar a la seua carrera eclesiàstica, puix havia pres órdens menors, i en la seua joventut se casà en Agnes Blasi de Montpelier, en la que tingué una filla, Maria, la qual vixqué en Valéncia i fon monja dominica, en un convent dominic de la ciutat de Valéncia.

Al residir Vilanova en Valéncia, poblada en eixos moments per una numerosa població musulmana, arribà a dominar la llengua aràbica, lo qual l'ajudà a llegir llibres de medicina escrits en eixa llengua.

Entre els anys 1281 i 1285, en el convent dominic de Barcelona i baix la tutela de Ramón Martí, estudià hebreu, la Sagrada Escritura, cultura rabínica i tamúdica. També en l'any 1281, el rei aragonés Pere el Gran el nomenà Mege Real, càrrec que posteriorment també mantingué en Alfons el Lliberal i en Jaume II.

Entre els anys 1286 i 1289, viví en Valéncia. Despuix s'establí durant deu anys en Montpelier en l'ànim d'ensenyar medicina. Fon llavors quan compongué els opúsculs llatins inspirats en Joaquím de Fiore, orientats d'un costat cap a la pròxima vinguda de l'anticrist, i per un atre costat cap a la reforma de l'Iglésia, segons els ideals dels fraticelos i beguinos.

En 1299, el rei Jaume II l'envià a París, prop del rei Felip IV de França, en una missió diplomàtica; la defensa dels drets de possessió de la Corona d'Aragó sobre el Vall d'Aran, lo qual aprofità per a divulgar les seues idees sobre l'Anticrist entre els teòlecs de la Sorbona a través del seu "Tractatus de tempore adventus Antichristi", provocant l'indignació de dits teòlecs. Fon empresonat pero conseguí rapidament la seua llibertat. Sis mesos despuix tingué que retractar-se de lo dit davant el bisbe de París i la facultat de teologia.

Entre els anys 1297 i 1301 els pensaments de Vilanova eren totalment catastròfics. En 1302 és nomenat de nou com a mege, per Jaume II. En 1304 mor el Papa Benet XI i Vilanova es empresonat. Despuix d'haver segut posat en llibertat, es refugia en la cort de Fredric III de Sicília. En 1305 torna a la cort de Jaume II i llig davant el mateix el seu "Confessio de Barcelona", síntesis del seu profetisme escatològic. En 1309, en Avinyó, davant el seu amic el Papa Clement V, defengué els "espirituals". Jaume II, al qual li dedica l'obra "Raonament d'Avinyó" (1310), constata que eixe text no coincidix en l'original, li retira la seua confiança i Vilanova se va a Sicília i despuix a Génova, a on muigué.

Vilanova propugnà que la medicina no consistira en l'aplicació automàtica de remeis, sino que partint del coneiximent dels elements constitutius tant de la salut com de la malaltia, en la conseqüencia de que la medicina devia consistir en restablir l'equilibri de tals elements. Fon un mege excelent, raó per la qual es toleraren les seues visions delirants.

Obra

70 Obres de caràcter m`wdic escrites en llatí. Un bon número d'escrits religiosos en llatí i en llengua valenciana. L'inquisició feu desaparéixer gran número de les seues obres en l'any 1316.

  • Tractatus de tempore adventus Antichristi
  • De Sigilis. De l'época en que indignà a la Sorbona. (1299)
  • De mysterio Cymbalorum Eclesiae. Dedicat al Papa. (1301)
  • Philosophia catholica et divina. (1302)
  • Regiment de Sanitat. Dedicat a Jaume II. (1302)
  • Allocutio Christiani. Dedicat a Frederic III de Sicilia. (1304)
  • Confessio de Barcelona. (1305)
  • Informatio Beguinorum Sive Lectio Narbonae. (1305-1311). En valencià.
  • Epistola Ad Gerentes Zonam Pelicaem. (1305-1311)
  • Alia Informatio Beguinorum (1305-1311). En valencià.
  • Expositio Super Apocalypsi. (1306)
  • Informacio Espiritual. Dirigit al rei Frederic. (1310)
  • Raonament d'Avinyó. Dirigit a Jaume II, per a disculpar-se davant d'ell. (1310). En valencià.
  • Lliçó de Narbona. En valencià.

Deixà diversos escrits d'alquímia, entre ells:

  • Tesaurus Thesaurorum o Rosarius Philosophorum
  • Novum Lumen
  • Flos Florum

Totes estes obres se li imputen pero són de molt dubtosa autenticitat. Es publicaren edicions de recopilacions en Lió en els anys 1504 i 1532 (en una biografia de Symphorianus Campegius), a Basilea el 1585, a Frankfurt el 1603, i de nou en Lió en 1686.

Se'l coneix com un autor de reputació en medicina en alguns treballs que inclouen el Breviarium Practicae. No se'n té certea, pero se li assigna l'invenció del monòxit de carboní i l'alcohol pur.

Enllaços externs

Referències

  • Histoire littéraire de la France, J. B. Haureau (1881), vol. 28;
  • Arnaud de Villeneuve, sa vie et ses oeuvres, E. Lalande (Paris, 1896).
  • Una llista d'escrits per J. Ferguson en el seu ,Bibliotheca Chemica (1906).
  • Repertoire des sources hist., &c., Bio-bibliographie,U. Chevalier (Paris, 1903).
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arnau_de_Vilanova&oldid=141183»