Catedral de Valéncia

La catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana), cridada popularment “Seu” en valencià, és seu del arquebisbat de Valéncia i està dedicada per desig de Jaume I —Segon la tradició del sigle XIII—- a Santa Maria. Fon consagrada l'any 1238 pel primer bisbe de Valéncia posterior a la Reconquista, Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica.

El gòtic valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaiximent, del barroc i neoclàssic.

En el seu interior es venera el Sant Càliç, datat del sigle I, i dau a la catedral pel rei Alfons el Magnànim en 1436.

Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la Península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Aleixandre VI. Este últim papa valencià, quan encara era el cardenal Rodrigo de Borja, va fer la petició per a elevar la seu Valentina al ranc de Metropolitana, categoria que li fon otorgada pel papa Inocenci VIII en 1492.

Història

L'estructura principal de la catedral de Valéncia (EIlésia catedral basílica Metropolitana) es va alçar entre els siglos XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. No obstant, la seua construcció es va prolongar durant sigles,^[1] raó per la qual hi ha una mescla d'estils artístics -que van des de l'enjorn romànic, fins al subtil renaiximent, el barroc recarregat i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de Valéncia i que la convertix en una joya de l'arquitectura universal.

Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han desenterrat restes de l'antiga catedral visigoda, la qual, més tart, va passar a ser mesquita.^[2] Hi ha constància documental de que fins a décades després de la conquista cristiana (1238) la mesquita-catedral va permanéixer en peu –Inclús en les sentències alcoràniques en les parets-, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el flare Andreu d'Albalat^[3] va resoldre derrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència en els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.^[4]

Per alçar-la es va utilisar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, pero també d'atres més alluntades com les de Benidorm i Xàbia, d'on van arribar en barco.

Personages destacats

Jaume I, rei de Valéncia, iniciador de la catedral
Pere Balaguer, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
Andreu Julià, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
Vicent Ferrer, sant que va predicar en la catedral
Alfons el Magnànim, rei de Valéncia que va portar el Sant Càliç a la catedral
Ausias March, poeta soterrat en la catedral
Martí Llobet, mestre pedrapiquer i escultor que va treballar en la catedral
Francesc Baldomar, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
Pere comte, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
Rodrigo de Borja, papa que va introduir el renaiximent en la catedral
Vicent Macip, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
Paolo de Sant Leocadio, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
Fernando Yáñez de l'Almedina, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
Hernando dels Plans, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
Juan Pérez Castiel, escultor barroc que va treballar en la catedral

Referències

↑ de fet en valencià es diu la frase “Això és mes llarc que l'obra de la Seu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).
↑ (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).
↑ Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).
↑ Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].

Bibliografia consultada

Hernández Úbeda, Luis (coord.):Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.
Mira i Casterà, Joan Francesc: Valéncia per a veïns i visitants. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.
Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de València. Ajuntament de Valéncia, Valéncia. Quinta Edició 1989.
Simó, Trinidad i Sebastià, Anna: Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana.Editorial Prensa Ibèrica, 2005. Volum IV, p.s 214-216, veu: "catedral de Valéncia".

Veja també

Enllaços externs

Comunitat Valenciana. Iglésia catedral basílica metropolitana de Santa Maria. GothicMed. Un museu virtual d'arquitectura gòtica mediterrànea
Fotografies

Porta romànica

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_María_de_Valencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

[1] t en valencià es diu la frase “Això és mes llarc que l'obra de la Seu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).

[2] (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).

[3] Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).

[4] Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].

[1]

[2]

[3]

[4]