Diferència entre les revisions de "Pesta negra"
m |
|||
| Llínea 3: | Llínea 3: | ||
== Característiques del brot epidèmic == | == Característiques del brot epidèmic == | ||
| − | L'apelatiu "negra" en qué els coetàneus nomenaren la [[malaltia]] prové del fet que els afectats presentaven taques fosques | + | L'apelatiu "negra" en qué els coetàneus nomenaren la [[malaltia]] prové del fet que els afectats presentaven taques fosques en la [[pell]] com a conseqüència d'[[hemorràgia|hemorràgies]] subcutànees. |
| − | La pesta està causada per la bactèria ''[[Yersinia pestis]]'', afecta els [[rosegadors]] en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan conseguiria infectar les rates (''[[Rattus norvegicus]]'') de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehícul de transmissió als humans. | + | La pesta està causada per la bactèria ''[[Yersinia pestis]]'', afecta els [[rosegadors]] en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan conseguiria infectar les [[rata|rates]] (''[[Rattus norvegicus]]'') de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehícul de transmissió als humans. |
| − | + | En l'[[edat mijana]] es pensaven que esta malaltia la portaven els [[gat|gats]] i varen començar a exterminar-los. La cosa va anar a pijor perqué els gats es menjaven les rates i al matar els gats, el número de rates aumentava i també el número d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribuïxen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si be en l'actualitat alguns experts qüestionen el modi de transmissió de l'epidèmia. Així dons, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants. | |
Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la majoria de les víctimes morien en el termine de quatre a set dies. | Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la majoria de les víctimes morien en el termine de quatre a set dies. | ||
| Llínea 14: | Llínea 14: | ||
[[Archiu:Pestilence spreading 1347-1351 europe.png|thumb|300px|right|Mapa on s'observa la propagació de la Pesta Negra pel continent europeu a mijan segle XIV {{de}}]] | [[Archiu:Pestilence spreading 1347-1351 europe.png|thumb|300px|right|Mapa on s'observa la propagació de la Pesta Negra pel continent europeu a mijan segle XIV {{de}}]] | ||
| − | No és del tot clar l'orige del brot de [[pesta]] que afectà l'Europa del segle XIV. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'[[Índia]], per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les [[estepa (geografia)|estepes]] de l'[[Àsia]] central, des d'on els eixèrcits i els mercaders [[Mongòlia|mongols]] l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la [[Ruta de la Seda]]. Així, seguint esta teoria, trobem els primers brots a la [[China]] durant la década de [[1330]], on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'[[Hopei]] el [[1334]]. | + | No és del tot clar l'orige del brot de [[pesta]] que afectà l'Europa del [[segle XIV]]. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'[[Índia]], per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les [[estepa (geografia)|estepes]] de l'[[Àsia]] central, des d'on els eixèrcits i els mercaders [[Mongòlia|mongols]] l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la [[Ruta de la Seda]]. Així, seguint esta teoria, trobem els primers brots a la [[China]] durant la década de [[1330]], on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'[[Hopei]] el [[1334]]. |
| − | Ara be, l'entrada de l'epidèmia | + | Ara be, l'entrada de l'epidèmia en terres europees cal buscar-la a la [[península de Crimea]] ([[Ucraïna]]). La [[República de Gènova]], una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establet una colònia a Kaffa (actual [[Feodòssia]]). Els eixèrcits mongols van sitiar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodos d'atac amprats consistia a llançar en [[catapulta|catapultes]] cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de [[1347]], una flota de vaixells genovesos que fugien del sege de Kaffa arribà a la ciutat [[Sicília|siciliana]] de [[Messina]] en la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Ademés , se supon que els vaixells portaven també rates i puces infectades. |
| − | Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i [[Venècia]] (entre [[1347]] i [[1348]]), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nort-oest cap a tot el continent, arribant a la [[Península Ibèrica]], [[França]] i [[Gran Bretanya]] abans del [[juny]] de 1348. S'escampà llavors cap a [[Alemanya]] i els [[Escandinàvia|països escandinaus]] on arribà entre 1348 i [[1350]], i finalment a [[Rússia]] cap al [[1351]]. Tanmateix, algunes zones del continent no es van vore afectades per la plaga, com per eixemple [[Polònia]] o algunes zones de [[Bèlgica]] i els [[Països Baixos]]. | + | Des de Messina, la plaga saltà cap a [[Gènova]] i [[Venècia]] (entre [[1347]] i [[1348]]), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nort-oest cap a tot el continent, arribant a la [[Península Ibèrica]], [[França]] i [[Gran Bretanya]] abans del [[juny]] de 1348. S'escampà llavors cap a [[Alemanya]] i els [[Escandinàvia|països escandinaus]] on arribà entre 1348 i [[1350]], i finalment a [[Rússia]] cap al [[1351]]. Tanmateix, algunes zones del continent no es van vore afectades per la plaga, com per eixemple [[Polònia]] o algunes zones de [[Bèlgica]] i els [[Països Baixos]]. |
Moltes persones van creure que la Pesta Negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els [[flagellants]], recorrien les ciutats en processó flagellant-se l'esquena per fer penitència. | Moltes persones van creure que la Pesta Negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els [[flagellants]], recorrien les ciutats en processó flagellant-se l'esquena per fer penitència. | ||
De fet com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.<ref>{{ref-llibre |cognom= Sutcliffe |nom= Jenny |cognom2= Duin |nom2= Nancy | títul= Historia de la Medicina |editorial= Blume |lloc= Barcelona |data= 1993 |isbn= 84-8076-010-9}}</ref> | De fet com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.<ref>{{ref-llibre |cognom= Sutcliffe |nom= Jenny |cognom2= Duin |nom2= Nancy | títul= Historia de la Medicina |editorial= Blume |lloc= Barcelona |data= 1993 |isbn= 84-8076-010-9}}</ref> | ||
| Llínea 24: | Llínea 24: | ||
== Formes i síntomes de la malaltia == | == Formes i síntomes de la malaltia == | ||
La '''Pesta Negra''' presentava tres variants típiques: | La '''Pesta Negra''' presentava tres variants típiques: | ||
| − | * La '''[[pesta bubònica]]''': era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe | + | * La '''[[pesta bubònica]]''': era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe en [[rates]], [[puces]] i [[phthiraptera|polls]] infectats. La seua [[taxa de mortalitat]] se situava entre el 30% i 75% dels casos. El [[síntoma]] característic d'esta variant de la malaltia era l'aparició de [[bubó|bubons]] a l'engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava [[pus]] i [[sanc]]. Les persones infectades tenien també [[hemorràgia|hemorràgies]] sota la pell, raó per la qual presentaven numeroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'estes [[tumor]]acions anava acompanyada de [[febra]] alta (entre 38 i 41 [[centígrat|°C]]), vòmits i confusió o deliri. |
| − | * La '''[[pesta pulmonar]]''' o '''pesta neumònica''': era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de [[saliva]] contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per respirar ([[disnea]]), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment | + | * La '''[[pesta pulmonar]]''' o '''pesta neumònica''': era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de [[saliva]] contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per respirar ([[disnea]]), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment en la cara) com a resultat d'una [[cianosis]] i, sobretot, l'[[expectoració]] sangonosa. |
| − | * La '''[[pesta septicèmica]]''': era la menys freqüent de les tres formes pero, alhora, la més mortífera, atés que la infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi | + | * La '''[[pesta septicèmica]]''': era la menys freqüent de les tres formes pero, alhora, la més mortífera, atés que la infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi tots els malalts. Els síntomes més característics eren la febra alta i l'aparició de taques de color [[morat]] pel cos. |
| − | + | ||
| − | + | Aixína,originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants. | |
Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies. | Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies. | ||
== L'antisemitisme desfermat i el context religiós == | == L'antisemitisme desfermat i el context religiós == | ||
| − | Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en el ''Ira Dei'' o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'aquí que es comencessin a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en enormes fuets i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'[[Apocalipsis]]. | + | Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en el ''Ira Dei'' o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'aquí que es comencessin a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en enormes fuets i creus de [[ferro]], exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'[[Apocalipsis]]. |
Els que encara s'aguantaven sans es posaven sota la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estes sants, com se'ls representa a les images). Fins i tot s'arribaren a generalisar tot una tiramenga de remeis suposadament eficaços però que avui ens semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia. | Els que encara s'aguantaven sans es posaven sota la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estes sants, com se'ls representa a les images). Fins i tot s'arribaren a generalisar tot una tiramenga de remeis suposadament eficaços però que avui ens semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia. | ||
| − | + | A sovint les acusacions envers els judeus (que afirmaven que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts) ya eren suficients per desfermar la histèria colectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els [[call]]s de [[Basilea]], [[Zuric]], [[Chillon]], [[Barcelona]], [[Cervera]], [[Tàrrega]], [[Estrasburc]], [[Toledo]], [[Magúncia]] o [[Londres]], pero el [[Papa]] [[Climent VI]] va arribar a firmar una bula a on negava la culpabilitat judia (perqué ell també vea, en tota la raó del món, que els judeus també patien i morien de pesta) alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cort papal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, malgrat esta rectificació papal d'última hora. | |
Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlegs i físics com ara els de la [[Sorbona]] de [[París]], que anunciaren al rei [[Felip VI de França]] que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes [[Saturn (planeta)|Saturn]], [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] i [[Mart (planeta)|Mart]] el [[24 de març]] del [[1345]]. L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons de morts arreu del món a causa d'esta [[pandèmia]], fet que suposà almenys una disminució notable de la població humana de l'época (quelcom que molts científics han classificat com un mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografia planetària). El tercer ginet de l'[[Apocalipsis]] (la Pesta) fou segurament el més temut i singular dels quatre (Fam, Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del [[segle XIV]] patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la [[Guerra dels Cent Anys]] entre [[França]] i [[Anglaterra]], l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques [[Itàlia|italianes]], la [[Reconquista]] a Espanya... i fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, car entre [[1315]] i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta [[era glacial]]) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra. | Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlegs i físics com ara els de la [[Sorbona]] de [[París]], que anunciaren al rei [[Felip VI de França]] que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes [[Saturn (planeta)|Saturn]], [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] i [[Mart (planeta)|Mart]] el [[24 de març]] del [[1345]]. L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons de morts arreu del món a causa d'esta [[pandèmia]], fet que suposà almenys una disminució notable de la població humana de l'época (quelcom que molts científics han classificat com un mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografia planetària). El tercer ginet de l'[[Apocalipsis]] (la Pesta) fou segurament el més temut i singular dels quatre (Fam, Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del [[segle XIV]] patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la [[Guerra dels Cent Anys]] entre [[França]] i [[Anglaterra]], l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques [[Itàlia|italianes]], la [[Reconquista]] a Espanya... i fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, car entre [[1315]] i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta [[era glacial]]) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra. | ||
| Llínea 48: | Llínea 48: | ||
Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, de l'avanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de [[Polònia]] i les lluntanes terres de [[Rússia]], [[Escòcia]], [[Noruega]], [[Suècia]] i [[Irlanda]]. La ciutat de [[Milà]], per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament. | Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, de l'avanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de [[Polònia]] i les lluntanes terres de [[Rússia]], [[Escòcia]], [[Noruega]], [[Suècia]] i [[Irlanda]]. La ciutat de [[Milà]], per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament. | ||
| − | D' | + | D'atra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ya que meges com ara l'espanyol [[Luis Mercado]] o el francès [[Guy de Chauliac]] relacionaren l'epidèmia en els rosegadors i llur convivència entre la població que malvivia amuntegada en les ciutats en males condicions higièniques. Ya al [[segle XI]], el gran mege àrap [[Avicenna]] havia relacionat en força encert la pesta amb les rates, encara que aleshores els mètodes científics no deixaven de ser realment extravagants: els meges duien un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una màscara, quasi sempre d'una peça i en un bec ben llarc i metàl·lic farcit d'estopa en vinagre, per tal d'apropar-se sense córrer riscs als malalts. |
== La marginació social i la histèria colectiva == | == La marginació social i la histèria colectiva == | ||
| − | Els empestats van ajuntar-se a un atre colectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels leprosos (que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o un esquellot per advertir de la seua presència). No només la Pesta Negra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada; d'atres fenòmens de caire més aviat sicològic contribuïren a desfermar una incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava a llímits de paroxisme místic. Moltes contrades del continent es van vore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivament o be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimir els seus pecats. Un bon eixemple n'és la [[Croada_dels_nanos|Croada dels Nanos]] del [[1212]], originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influir completament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ells es mobilitzessin rere un ideal exaltat que prometia la reconquista de [[Terra Santa]] de les mans dels infidels musulmans. Allà on els cavallers croats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i joves assolirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. Malgrat que l'[[Església catòlica]] va condenar aquella bogeria, el Papa [[Inocenci III]] es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dos expedicions infantils i jovenils sortissin de [[França]] i [[Alemanya]] encapçalades per dos nanos –Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors en Déu. | + | Els empestats van ajuntar-se a un atre colectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels leprosos (que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o un esquellot per advertir de la seua presència). No només la Pesta Negra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada; d'atres fenòmens de caire més aviat sicològic contribuïren a desfermar una incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava a llímits de paroxisme místic. Moltes contrades del continent es van vore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivament o be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimir els seus pecats. Un bon eixemple n'és la [[Croada_dels_nanos|Croada dels Nanos]] del [[1212]], originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influir completament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ells es mobilitzessin rere un ideal exaltat que prometia la reconquista de [[Terra Santa]] de les mans dels infidels musulmans. Allà on els cavallers croats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i joves assolirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. Malgrat que l'[[Església catòlica]] va condenar aquella bogeria, el [[Papa]] [[Inocenci III]] es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dos expedicions infantils i jovenils sortissin de [[França]] i [[Alemanya]] encapçalades per dos nanos –Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors en Déu. |
| − | A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'[[Hamelin]] –el record quedà molt marcat a Alemanya- uns 15.000 nois i noies moriren de fred i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més | + | A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'[[Hamelin]] –el record quedà molt marcat a Alemanya- uns 15.000 nois i noies moriren de fred i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tary també es féu tristament famosa la [[Croada dels Pastorets]] ([[1251]]), de grups d'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monjo Jacob que, després de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar una nova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herètica d'[[Occitània]] –influïda pel catarisme-. Condenats també per l'església, foren perseguits i exterminats progressivament per tal de garantisar l'orde i eliminar aquella subversió que discutia el [[feudalisme]] i la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidats per les tropes d'[[Enric III d'Anglaterra]]). |
== El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni == | == El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni == | ||
| Llínea 92: | Llínea 92: | ||
{{Enllaç AD|ru}} | {{Enllaç AD|ru}} | ||
| + | |||
| + | [[Categoria:Malalties]] | ||
[[Categoria:Malalties bacterianes]] | [[Categoria:Malalties bacterianes]] | ||
[[Categoria:Història de la medicina]] | [[Categoria:Història de la medicina]] | ||
Revisió de 17:46 30 abr 2014
La pesta negra també coneguda com a mort negra va ser una pandèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mijans del segle XIV (1347-1351) i provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea.
Característiques del brot epidèmic
L'apelatiu "negra" en qué els coetàneus nomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques en la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànees.
La pesta està causada per la bactèria Yersinia pestis, afecta els rosegadors en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan conseguiria infectar les rates (Rattus norvegicus) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehícul de transmissió als humans.
En l'edat mijana es pensaven que esta malaltia la portaven els gats i varen començar a exterminar-los. La cosa va anar a pijor perqué els gats es menjaven les rates i al matar els gats, el número de rates aumentava i també el número d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribuïxen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si be en l'actualitat alguns experts qüestionen el modi de transmissió de l'epidèmia. Així dons, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants.
Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la majoria de les víctimes morien en el termine de quatre a set dies.
Difusió de l'epidèmia
No és del tot clar l'orige del brot de pesta que afectà l'Europa del segle XIV. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'Índia, per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, des d'on els eixèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Així, seguint esta teoria, trobem els primers brots a la China durant la década de 1330, on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'Hopei el 1334.
Ara be, l'entrada de l'epidèmia en terres europees cal buscar-la a la península de Crimea (Ucraïna). La República de Gènova, una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establet una colònia a Kaffa (actual Feodòssia). Els eixèrcits mongols van sitiar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodos d'atac amprats consistia a llançar en catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del sege de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina en la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Ademés , se supon que els vaixells portaven també rates i puces infectades.
Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nort-oest cap a tot el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. Tanmateix, algunes zones del continent no es van vore afectades per la plaga, com per eixemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos. Moltes persones van creure que la Pesta Negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els flagellants, recorrien les ciutats en processó flagellant-se l'esquena per fer penitència. De fet com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.[1]
Formes i síntomes de la malaltia
La Pesta Negra presentava tres variants típiques:
- La pesta bubònica: era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe en rates, puces i polls infectats. La seua taxa de mortalitat se situava entre el 30% i 75% dels casos. El síntoma característic d'esta variant de la malaltia era l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava pus i sanc. Les persones infectades tenien també hemorràgies sota la pell, raó per la qual presentaven numeroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'estes tumoracions anava acompanyada de febra alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri.
- La pesta pulmonar o pesta neumònica: era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de saliva contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per respirar (disnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment en la cara) com a resultat d'una cianosis i, sobretot, l'expectoració sangonosa.
- La pesta septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes pero, alhora, la més mortífera, atés que la infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi tots els malalts. Els síntomes més característics eren la febra alta i l'aparició de taques de color morat pel cos.
Aixína,originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants. Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.
L'antisemitisme desfermat i el context religiós
Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en el Ira Dei o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'aquí que es comencessin a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en enormes fuets i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsis.
Els que encara s'aguantaven sans es posaven sota la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estes sants, com se'ls representa a les images). Fins i tot s'arribaren a generalisar tot una tiramenga de remeis suposadament eficaços però que avui ens semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia.
A sovint les acusacions envers els judeus (que afirmaven que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts) ya eren suficients per desfermar la histèria colectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els calls de Basilea, Zuric, Chillon, Barcelona, Cervera, Tàrrega, Estrasburc, Toledo, Magúncia o Londres, pero el Papa Climent VI va arribar a firmar una bula a on negava la culpabilitat judia (perqué ell també vea, en tota la raó del món, que els judeus també patien i morien de pesta) alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cort papal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, malgrat esta rectificació papal d'última hora.
Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlegs i físics com ara els de la Sorbona de París, que anunciaren al rei Felip VI de França que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes Saturn, Júpiter i Mart el 24 de març del 1345. L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons de morts arreu del món a causa d'esta pandèmia, fet que suposà almenys una disminució notable de la població humana de l'época (quelcom que molts científics han classificat com un mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografia planetària). El tercer ginet de l'Apocalipsis (la Pesta) fou segurament el més temut i singular dels quatre (Fam, Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del segle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques italianes, la Reconquista a Espanya... i fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, car entre 1315 i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta era glacial) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra.
Podem conéixer l'impacte d'esta pandèmia a través del reconte de les làpides dels cementeris medievals –encara que molts difunts no morissin exactament de pesta-, la rapidea de rotació dels càrrecs públics i clericals –que quedaven vacants- o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarrets que havien rebut l'impacte de l'epidèmia de forma directament devastadora. D'atra banda també en conservem les cròniques que es redactaren tot descrivint els efectes i les conseqüències de l'epidèmia per part de numerosos testimonis.
Zones no afectades i explicacions científiques
Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, de l'avanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les lluntanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament.
D'atra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ya que meges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francès Guy de Chauliac relacionaren l'epidèmia en els rosegadors i llur convivència entre la població que malvivia amuntegada en les ciutats en males condicions higièniques. Ya al segle XI, el gran mege àrap Avicenna havia relacionat en força encert la pesta amb les rates, encara que aleshores els mètodes científics no deixaven de ser realment extravagants: els meges duien un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una màscara, quasi sempre d'una peça i en un bec ben llarc i metàl·lic farcit d'estopa en vinagre, per tal d'apropar-se sense córrer riscs als malalts.
La marginació social i la histèria colectiva
Els empestats van ajuntar-se a un atre colectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels leprosos (que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o un esquellot per advertir de la seua presència). No només la Pesta Negra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada; d'atres fenòmens de caire més aviat sicològic contribuïren a desfermar una incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava a llímits de paroxisme místic. Moltes contrades del continent es van vore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivament o be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimir els seus pecats. Un bon eixemple n'és la Croada dels Nanos del 1212, originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influir completament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ells es mobilitzessin rere un ideal exaltat que prometia la reconquista de Terra Santa de les mans dels infidels musulmans. Allà on els cavallers croats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i joves assolirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. Malgrat que l'Església catòlica va condenar aquella bogeria, el Papa Inocenci III es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dos expedicions infantils i jovenils sortissin de França i Alemanya encapçalades per dos nanos –Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors en Déu.
A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'Hamelin –el record quedà molt marcat a Alemanya- uns 15.000 nois i noies moriren de fred i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tary també es féu tristament famosa la Croada dels Pastorets (1251), de grups d'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monjo Jacob que, després de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar una nova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herètica d'Occitània –influïda pel catarisme-. Condenats també per l'església, foren perseguits i exterminats progressivament per tal de garantisar l'orde i eliminar aquella subversió que discutia el feudalisme i la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidats per les tropes d'Enric III d'Anglaterra).
El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni
Un atre cas d'autèntica histèria colectiva que se sumà a l'onada empesa per la Pesta Negra es produí l'any 1352 a la ciutat d'Aquisgrà, on aparegueren tot un seguit de persones que –de cop i volta- es llançaven a ballar amb crits, contorsions, udols i un ritme tan frenètic que acabaven per caure a terra estabornides i quasi sense alè. La gent creia que aquell deliri de ballar s'encomanava contagiosament, i d'aquí que les rotllanes de balladors s'anessin fent cada cop més i més grans a mesura que la histèria creixia. El nomenat "ball de Sant Vitus" –que ha quedat en el lèxic popular per referir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge a la ciutat d'Estrasburg. Segons els testimonis, l'èxtasis que embriagava els homos i dones que el patien venia d'una malaltia que infectava els centres nerviosos produint contorsions a la cara, les mans, els braços i els peus (alhora que s'hi sumava la mística religiosa del subconscient). Alguns van atribuir-ho a la picada d'una taràntula... i d'aquí que a Itàlia encara hi haja una dansa popular nomenada tarantella (sobretot a la zona napolitana, on es frenà finalment l'epidèmia).
A més a més, també va fer-se famós el nomenat "foc de Sant Anton", una espècie d'infecció epidèmica que assolà Europa cap al 1089 i que ennegria els membres del malalts fins a produir-los una gangrena dolorosament fatal. Es va confondre durant un temps en l'erisipela, pero els seus síntomes eren força diferents: s'encomanava a primers de tardor, després d'un estiu humit, nuvolós i xafogós, i els malalts que en patien les conseqüències acostumaven a refugiar-se als monasteris sota l'advocació de Sant Antoni (d'aquí el nom de Foc de Sant Anton). S'associava al sant a una mena de foc interior que cremava i consumia el cos, encara que aviat es va notar que la malaltia no acostumava a durar més d'un any, car en començar la collita de blat i civada desapareixia totalment. El resultat final fon relacionar-ho en la mala collita i la humitat arran d'uns foncs paràsits (Claviceps purpurea)que infectaven la civada intoxicant el cereal i acabant per produir la gangrena als qui en menjaven.
Conseqüències demogràfiques i polítiques
El cop que rebé la població afectada per la Pesta Negra fou considerable: es generalisà l'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxodo dels pagesos cap als nuclis urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrdua dels cultius i la seua substitució per la ramaderia (a Castella la famosa ovella merina) arruïnà molts camperols; es produïren revoltes camperoles contra l'opressió feudal (les remences catalanes, la "jacquerie" francesa, els camperols anglesos que assaltaren Londres el 1381...). A Catalunya es perdé un terç de la població.[2]
Les conseqüències polítiques tingueren igualment un abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronades caigueren davant la mort en rapidea. Són els casos, per posar uns quants eixemples, del rei Alfons XI de Castella (mort quan sitiava Gibraltar l'any 1350), la princesa Joana de Plantagenet (filla d'Enric III d'Anglaterra que anava a casar-se en l'hereu de Castella, futur Pere I el Cruel), Elionor de Portugal (reina d'Aragó, segona esposa de Pere III el Cerimoniós que morí l'any 1348 a la ciutat de València a l'any de casada), el teòlec anglés Thomas Bradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbe de Canterbury) o l'any 1270 el rei Lluís IX de França (que sitiava Tunis durant la darrera de les croades).
La fuga de nobles i burguesos en possibilitats de fugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a viles o castells on podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, per eixemple, al Decameró de Boccaccio) també fon un fet comú. El Papa Climent VI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu mege personal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre –quasi tapiada- fins que passés l'epidèmia. Malgrat aquesta cautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que els cadàvers dels difunts fossen llançats al Roine... fins que tornaren a emergir a l'alçada de Niça i Marsella, on encara van fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia.
Algunes tradicions dels territoris de llengua catalana, com la rogativa que es fa cada set anys de Vallibona (Ports) a Pena-roja (Matarranya), es remonten a esta pesta.
L'impacte en l'art i el folclore popular
Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort en esquelets macabrament irònics.
Són molt ilustratius en este sentit els quadres de Brueghel el Vell o les ilustracions de Hans Wieditz per al De Remediis de Petrarca; el folclore popular va incorporar les famoses danses macabres o Dansa de la Mort, de les que encara resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de Verges (província de Girona, Baix Empordà).
La dansa de la Mort era una alegoria molt tenebrosa que acostumava a representar-se vora les esglésies durant Semana Santa, en una processó d'esquelets dansaries que desfilaven sota una tètrica melodia, en timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs) es fa omnipresent en estes processons: els esquelets simbolisen una mort que no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.
Referències
Bibliografia
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pesta negra.- BAUDOUIN, B. La fantástica epopeya de las Cruzadas (1096-1291). De Vecchi. Barcelona, 2004.
- BLADÉ, R. "La peste negra. Una bacteria apocalíptica". HyV núm. 431, p. 75-79; Barcelona, 2003.
- GÜNZBERG I MOLL, JORDI: Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348). Episodis de la Història, 329 (2002). ISBN 84-232-0640-8.
- LORÉN, S. "El tercer jinete del Apocalipsis". HyV núm. 48, p. 120-131; Barcelona, 1972.
- WATTS, Sheldon. Epidemias y poder. Historia, enfermedad e imperialismo. Andrés Bello, Barcelona, 2000.
Plantilla:ORDENA:Pesta Negra Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD