Diferència entre les revisions de "Portaavions"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'aceleracio' a 'acceleració')
m (Text reemplaça - 'utilisacio' a 'utilisació')
Llínea 16: Llínea 16:
  
 
== Historia ==
 
== Historia ==
Mentres que els avions es posaven en marcha a principis del [[sigle XX]], varies marines s'interesen per laseua utilisacio a bordo dels seus pesats bucs de guerra.
+
Mentres que els avions es posaven en marcha a principis del [[sigle XX]], varies marines s'interesen per laseua utilisació a bordo dels seus pesats bucs de guerra.
 
Els primers portaavions foren acorassats o creuers grans als que se’ls llevava l’armament artiller i se’ls afegia una coberta de vol elevada sobre una estructura de bigues metaliques.
 
Els primers portaavions foren acorassats o creuers grans als que se’ls llevava l’armament artiller i se’ls afegia una coberta de vol elevada sobre una estructura de bigues metaliques.
  

Revisió de 17:26 11 jun 2013

Un portaavions és un buc de guerra que permet transportar avions de combat. Es una base aerea flotant que permet desplaçar una força de caracter ofensiu i autonoma sense importar el lloc del mon sense cap obstacul diplomatic.

Navegant en les aigües internacionals, seguix seent en efect independent de tota soberania territorial. Per a numeroses marines, els portaavions son de gran importancia. Son verdaderes ciutats flotants, embarcant varies decenes d'avions i d'helicopters de combat, ademes de varis millars de mariners. El seu manteniment es cada vegada més compleix i costos.

Descripcio

Un portaavions esta constituït pels següents elements:

  • Un pont de desagarre continu a estribor que permet el desagarre i l'aterrisage dels avions que duga.
  • Una illa, posant a una banda del pont i servint entre unes atres coses de torre de control.
  • Grues montacarregues que permeten transferir els avions entre el pont i els hangars.
  • Baix el pont, es troben els hangars d'almacenament i manteniment dels avions, les reserves de combustible i municions, elos allojaments de les tripulacions, i del grup de propulsio.
  • Sobre el pont es troben les catapultes que permeten donar als avions una acceleració inicial al desagarre aixina com els cables d'agarrament per al frenat en l'apontage. Alguns portaavions tenen un trampoli sustituix a les catapultes.

Un portaavions requerix del recolçament de uns atres bucs, no solament per a garantir la seua defensa (en particular, patrullers, creuers, fragates antiaerees, fragates antisubmarines i submari d'atac ), pero tambe per a garantir el seu suministre. Aixina, s'acompanye cada portaavions sistematicament de tota una escolta d'atres bucs en els quals conforma un grup de combat aeronaval.

Historia

Mentres que els avions es posaven en marcha a principis del sigle XX, varies marines s'interesen per laseua utilisació a bordo dels seus pesats bucs de guerra. Els primers portaavions foren acorassats o creuers grans als que se’ls llevava l’armament artiller i se’ls afegia una coberta de vol elevada sobre una estructura de bigues metaliques.

En 1918 es començà a construir el primer portaavions concebut des de l’inici com a tal, el HMS Hermes britanic, que ya va incloure el pont de mando situat en un costat de la nau per a no destorbar en les operacions de despegue i apontage d’avions, encara que retarts en el seu desenroll van permetre que el primer portaavions en entrar en servici actiu directament en eixa funcio siga el japones Hosho.

En els anys 30 Estats Units, Japo i Gran Bretanya començaren a construïr portaavions cada vegada més grans, convençudes les dos primeres nacions de que seria el eix central de la nova guerra naval, en canvi Gran Bretanya mantenia la creença de que era un auxiliar dels acorassats i creuers, que seguirian seent els bucs principals de l’armada. Esta diferente concepcio de l’us del portaavions implicava tambe que els japonesos i norteamericans desenrollaren caces i bombarders navals, els britanics mantingueren com principal avio embarcat al obsolet biplà torpeder Fairey Swordfish i un grapat de caces.

portaavions USS Yorktown300

Atres països, com Alemanya, cometeren el gran error de no incloure portaavions en la seua flota. Italia va cometre el mateix error per la creença de Mussolini de que la peninsula italiana era un gran portaavions en el centre del mar Mediterraneu. Les ventages del portaavions foren demostrades al començament de la Segona Guerra Mundial pels britanics, quan el portaavions HMS Illustrious (R87) llançà el 11 de novembre de 1940, a 170 milles de la flota italiana anclada en Tarento, un grup de 21 biplans Swordfish armats en torpedos. Eixes biplans, afonaren un acorassat i danyaren graument uns atres dos, mentres els britanics perdien dos avions per la defensa antiaerea.

El famos atac a Pearl Harbor, el 7 de decembre de 1941, fon el segon i definitiu avis als estrategues navals de que sense portaavions era impossible guanyar una guerra naval. Despres de la destruccio del poder aeronaval japones en la batalla de Midway, l’enorm capacitat industrial nortamericana impusà, construïnt decenes de portaavions que aniquilaren completament a la poderosa flota japonesa, terminant la guerra en els jagantescs portaavions de la classe Midway. Ya no se construirien mes acorassats, el poder del portaavions era indiscutible.

A partir dels anys 1950 es canvia el diseny de la coberta que sera l’utilisada pels grans portaavions modernos, des d’un poc ans de la seua mitat per a colocar per una banda el clàssic pont llateral per a no interferir en les operacions aerees i per una atra posar una pista formant un angul en la pista principal per a poder efectuar al mateix temps desagarres en les catapultes de proa i aterrisages en la pista en angul. Ademes l’ampliacio de la coberta permet posar mes ascensors per als avions que en el diseny anterior. El sistema fon desenrollat pels britanics en el HMS Triumph (R16) durant 1952. El primer portaavions en entrar en servici en un diseny inicial incloent este tipo de coberta fon el HMS Ark Royal (R09) en febrer de 1955.

Portaavions USS Nimitz

Els últims grans portaavions de propulsio convencional se construïren en la decada dels anys 1960, la classe Kitty Hawk i l’unic construït de la classe John F. Kennedy continuaven en servici fins fa poc. Estos bucs alcancen les 80.000 t de desplaçament i puguen portar prop de 80 avions de combat. En 1960 es terminà l’Enterprise, el primer portaavions nuclear del mon. La propulsio nuclear era l’unica forma d’assegurar el suministre de vapor i energía per als catapultes i ascensors de naus cada vegada mayors. Finalment, en els anys 1970 es començà a construïr el primer portaavions de la classe Nimitz, classe que disposa de 4 catapultes i ascensore, en un desplaçament de 97.000 t, portant 85 avions de combat. En temps de guerra puguen portar mes de 100 avions de combat depenent tipo i cantitat de cada avio.

Equipament

Durant la Segona Guerra Mundial se desenrollaren la major part d'aparats que permetrien l'us d'avions cada volta mes potents en els portaavions. El primer d'ells es la catapulta de vapor, un riell en coberta en un ixent que va unit per un sistema de polipasts a un embol dins d'un tubo conectat a una caldera. Quan un avio te que desapegar s'introduix vapor a pressio dins de l'embol que desplaça rapidament l'ixent pel riell de coberta en gran força de traccio; d'esta forma, unint un avio a l'ixent en un cable metalic, se conseguix donar-li l'energia suficient per a ajudar-li a desapegar en els motors al maxim. El segon component essencial es el sistema d'enganchament en la coberta del portaavions. No hi ha distancia suficient per a que un avio puga aterrisar de forma convencional, de forma que se li dota en la seua part posterior d'un gancho conectat a un pisto, i se tendixen a lo llarc de la coberta cables metalics en pistons d'amortiguació en les seues extrems. A l'enganchar-se l'avio en el cable se dispersa en el sistema de pistons l'energia de l'avio en moviment, detinguent-lo en pocs metros. Un afegit posterior per a casos d'emergencia és un antepit que s'alça en forma de mur de bandes elastiques que detenen a l'avio en cas de fallar el sistema principal.