Julián Marías

Julián Marías

Julián Marías Aguilera (Valladolid, 17 de juny de 1914 – Madrit, 15 de decembre de 2005), doctor en Filosofia per la Universitat de Madrit, fon un dels discipuls més destacats d'Ortega y Gasset, mestre i amic en qui fundà en 1948 l'Institut d'Humanitats (Madrit).

Sobresalient ensagiste i distinguit filosof, Julián Marías no ensenyà en l'Universitat espanyola franquista per discrepancies ideologiques, pero fon conferenciant en numerosos països d'Europa i Amèrica i professor en varies universitats d'Estats Units. La seua presencia en el mon intelectual espanyol ha segut constant: colaborador de rellevants periodics, fon membre de la Real Academia des de 1964 i senador per designacio real entre 1977 i 1979. Presidi la Fundacio d'Estudis Sociologics (FUNDES) [1] des de la seua creacio en 1979 fins que falli. En 1996 se li concedi el Premi Princip d'Asturies de Comunicacio i Humanitats, compartit en Indro Montanelli].

Biografia

Naixque en Valladolid el 17 de juny de 1914. En 1919 se trasllada en la seua família a Madrit i estudià en el Colegio Hispano. Obté el titul de Bachiller, en Ciencies i en Lletres, en 1931 en l'Institut Cardenal Cisneros.

En gran mirament cursà entre els anys 1931 a 1936 (periodo de la Republica) la llicenciatura en Filosofia en l'Universitat de Madrit, fon discipul d'Ortega y Gasset, Xavier Zubiri, José Gaos, Manuel García Morente, etc. També començà la carrera de Quimica, pero la deixà al comprovar que la seua verdadera vocació era la Filosofia. En els cinc anys de carrera se va a fonamentar la seua formació i lo que després sera la seua vida professional i personal. Companyera seua d'estudis fon Dolors Franc, que des de 1941 seria la seua dona.

Llector insaciable, va formant una biblioteca que li permetria, en apenes 26 anys escriure una Historia de la filosofia citant texts originals que prenia d'entre els seus llibres. Depren grec per indicació de Zubiri, i llegint la primera edició de Sein und Zeit de Heidegger en 1934 perfecciona l'alemà que havia deprés en les classes de bachiller en Manuel Manzanares. La seua primera publicació de certa entitat es la seua participació en el llibre Juventud en el mundo antiguo, editat en 1934 (arreplegava texts de Marías, Carlos Alonso del Real i Manuel Granell) narrant la travessia universitaria que en 1933 realisaren estos estudiants pel mar Mediterràneu, i en el que també participaren Salvador Espriu, Enrique Lafuente Ferrari, Luis Díez del Corral, Antonio Rodríguez Huéscar, etc.). Aixina mateixa, en 1934 publica una traducció d'Auguste Comte, per comanda d'Ortega y Gasset.

Marías obté la llicenciatura en juny de 1936. Un més despres començà la Guerra Civil Espanyola. Marías s'allistà en les files republicanes, pero per la seua miopia no marcha al front, quedant en el servici de traducció donats els seus coneiximents de francés, alemà i anglés, entre atres. Durant la guerra participà en revistes com Hora de España. Després de la desastre de l'Ebre i la rapida ocupació de Catalunya, Marías recolzarà la constitució del Consell Nacional de Defensa propugnat per qui fon mestre en la seua Facultat Julián Besteiro, José Miaja, Cipriano Mera i Segismundo Casado en les pagines del ABC republicà, mediant editorials que apareixqueren sense firma. En les seues memories, Marías reproduix l'ultim d'eixos artículs, «La grandea del Consell Nacional de Defensa» i proporciona un testimoni molt interessant al voltant dels últims dies de guerra en Madrit Luis Español destacà la veracitat d'eixe testimoni, i publicà alguns dels contats editorials. Després de la mort de Marías, el seu discipul Helio Carpintero publicà l'integritat dels editorials de Marías.

Acabada la guerra fon denunciat per un dels seus millors amics, Carlos Alonso del Real. Dita denuncia fon recolzada per un professor d'arqueologia, Julio Martínez Santa-Olalla, i contà en el testimoni del noveliste Darío Fernández Flórez. Marías passà uns mesos en la presó i pogué ser fusilat. Li ajudaren a eixir lliure, entre atres, Salvador Lisarrague, Camilo José Cela, Manuel Mindán Manero i la familia d'Ortega. Aixo sí, se trobà en el vet i l'hostilitat d'un regim que li tancà totes les portes: no pogué obtindre el doctorat fins 1951, puix la seua tesis sobre el padre Gratry, presentada en 1942, fon suspesa en un episodi d'escandalós sectarisme; no pogué accedir a la docencia universitaria, pese a una vocació fortament arrelada en la seua persona, i quan els vents foren menys tempestuosos i li oferiren integrar-se en l'Universitat denegà l'oferiment per negar-se a jurar els Principis Fonamentals del Moviment (que devien jurar tots els funcionaris i professors, també aquells que després abjurarien sorolladament del Franquisme). Per últim, no pogué publicar en prensa fins entrats els anys cinquanta. En eixe ambient hagué de guanyar-se la vida traduint llibres (de Paul Hazard, Leibniz, Séneca, Wilhelm Dilthey, Karl Bühler, etc), donant classes en una academia (Aula Nueva) creada en un grup d'amics, i després, mediant conferencies i charrades, en Espanya i fora d'ella.

En 1941 se cassa en Dolores Franco Manera (1912–1977), professora i escritora, qui en el periodo del previ a la guerra havia segut companyera de carrera i en qui tingue cinc fills: Julián (1945–1949); Miguel (1947), economiste i critic de cine; Fernando (1949), la seua passio per l'art ho portaria a ocupar una catedra universitaria en Historia de l'Art; Javier (1951), renomenat escritor; i Álvaro (1953), music. En eixe mateix any publica el seu primer llibre, la Historia de la filosofia (prologat per Zubiri, i en edicions posteriors en epilec postum d'Ortega), un repas extens, amé i succint de la materia des dels seus origens fins eixe moment que, donada la seua claritat expositiva, se convertirà en manual d'exit entre estudiants hispans i, a arraïl de la seua traduccio a l'angles, tambe entre els de l'ambit anglosajo. En esta obra ya estan presents algunes de les claus de l'estil caracteristic de Marías: claritat i transparencia en l'exposicio, rigor en les fonts, i explicacio des de la filosofia de la rao vital, que compartix en el seu mestre Ortega.

A este llibre li seguiran mes de setanta: Marías, que no pogue complir la seua vocacio de mestre en Espanya, se bolcà en l'escritura per a suplir esta carencia i per a, ademes, evitar caure en lo que els seus dos mestres principals, Ortega y Gasset i Unamuno, havien incorregut: deixar proyectes inacabats, llibres anunciats pero no escrits.

En 1948, junt en Ortega y Gasset, funda l'Institut d'Humanitats de Madrit, de curta pero fecunda vida. Prou temps despres, crega el Seminari d'Humanitats, pel que passaren grans noms de l'intelectualitat espanyola de l'ultim terç del sigle XX, com Miguel Artola, Carmen Martín Gaite, Heliodoro Carpintero, Gonzalo Anes, etc.

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Julián Marías de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.