Mercuri (planeta)

Mercuri 25px|Símbolo astronòmic de Mercuri (planeta) 200px Característiques orbitales Dist. Mija del Sol 0,387 UA Radi mig 57.894.376 km Excentricitat 0,20563069 Período orbital (sideral) 87d 23,23h Período orbital (sinòdic) 115,88 dies Velocitat orbital mija 47,8725 km/s Inclinació 7,004° Número de satèlites 0 Característiques físiques Diàmetre ecuatorial 4.879,4 km Área superficial 7,5 × 107 km2 Massa 3,302×1023 kg Densidtat mija 5,43 g/cm3 Gravetat superficial 3,7 m/s2 Período de rotació 58d 15,5088h Inclinació axial 0° Albedo 0,10-0,12 Velocitat de fuga 4,25 km/s Temp. mija superf.: Dia 623 K Temp. mija superf.: Nit 103 K Temperatura superficial Mín. Mitja Màx. 90 K 440 K 700 K Característiques atmosfériques Pressió atmosfèrica vestigis Potassi 31,7% Sodi 24,9% Oxigen atòmic 9,5% Argó 7,0% Heli 5,9% Oxigen molecular 5,6% Nitrogen 5,2% Diòxid de carboni 3,6% Aigua 3,4% Hidrogen 3,2% Comparació en la Teerra 200px

Mercuri és el planeta del Sistema Solar més pròxim al Sol, i el més chicotet (a excepció dels planetas nanos). Forma part dels denominats planetes interiors o rocosos. Mercuri no té satèlits. Es coneixia molt poc sobre la seua superfície fins que va ser enviada la sonda planetària Mariner 10, i es van fer observacions en radarés i radiotelescopis.

Antigament es pensava que Mercuri sempre presentava la mateixa cara al Sol, situació semblant al cas de la Lluna en la Terra, és a dir, que el seu período de rotació era igual al seu período de translació, endós de 88 dies. No obstant això, en 1965 es van manar polsos de radar cap a Mercuri, amb la qual cosa va quedar definitivament demostrat que el seu período de rotació era de 58,7 dies, la qual cosa és 2/3 del seu període de translació. Açò no és coincidència, i és una situació denominada ressonància orbital.

Al ser un planeta l'òrbita del qual és interior a la de la Terra, Mercuri periòdicament passa davant del Sol, fenomen que es denomina trànsit (vore trànsit de Mercuri). Observacions de la seua òrbita a través de molts anys van demostrar que el periheli gira 43" d'arc més per segle d'allò que s'ha predit per la mecànica clàssica de Newton. Esta discrepància va portar a un astrònom Francés, Urbain Li Verrier a pensar que existia un planeta encara més prop del Sol, al qual van cridar Planeta Vulcà, que pertorbava l'òrbita de Mercuri. Ara se sap que Vulcà no existix; l'explicació correcta del comportament del periheli de Mercuri es troba en la Teoria General de la Relativitat.

Formació de Mercuri

Mercuri té un contingut de ferro més alt que qualsevol atre planeta principal en el nostre sistema solar, i s'han propost diverses teories per a explicar açò.

• La primera teoria, que és la més extensament acceptada entre els científics, és que Mercuri al principi tenia una proporció de silicat metàlic (condrito) semblant als meteorits corrents (es pensa que és el material rocós més típic del sistema solar) i una massa aproximadament 2,25 vegades a la seua massa actual (diferència notable). No obstant això, en els escomençaments del sistema solar, Mercuri va ser colpejat per un planetesimal d'aproximadament 1/6 de la seua massa. L'impacte hauria llevat la major part de la corfa original i el seu manto, deixant al nucli com el component principal de tota l'estructura interna. Se creu que la creació de la Lluna va tindre un procés semblant.

• Segons la segona teoria, Mercuri podria haver-se format de la nebulosa planetària originària del nostre sistema solar abans que l'energia del Sol s'estabilisara. El planeta en un principi hauria tingut dos vegades la seua massa actual. Pero com el protosol es va contraure, les temperatures prop de Mercuri podrien haver estat entre 2500 i 3500 K, i possiblement fins tan altes com 10.000 K. La major part de la roca superficial de Mercuri s'hauria vaporisat en tals temperatures, formant una atmòsfera de vapor de roca, que posteriorment el vent solar s'encarregaria de dissipar en l'espai.

• Una tercera teoria proposa que la nebulosa planetària va causar la resistència física sobre les partícules del disc de creixement de Mercuri, la qual cosa va fer que nombroses partícules de matèria llaugera del dit disc es perderen. Cada una d'estes teories prediu una composició superficial diferent, i dos missions espacials, MESSENGER i BepiColombo, tenen com a objectiu prendre observacions per a contrastar la seua veracitat.