Diferència entre les revisions de "Félix Azzati"
m (Felix Azzati s'ha renomenat com Félix Azzati) |
|||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | ''' | + | '''Félix Azzati Delcaci''' fon un [[periodisme|periodiste]] i [[polític]] [[Comunitat Valenciana|valencià]], naixcut en [[Cadis]] en [[1874]], i mort en [[Valéncia]] el [[20 de juny]] de [[1929]]. Son pare, el [[Itàlia|italià ]]Giovanni Azzati (en Valéncia sempre se li va conéixer per Juan Azzati) era un [[Giuseppe Garibaldi|garibaldi]] exiliat, que havia segut director d'orquesta i es guanyava la vida com a paraigüer i adobacosis de trastos. La família es va establir en Valéncia. |
Després d'una escolarisació primària bàsica, Azzati fon aprenent d'obrer forjador. Pero també va rebre de son pare una tradició artística en música i lliteratura. Va traduir al [[idioma espanyol|castellà]] a [[Luigi Pirandello|Pirandello]]. La seua formació caòtica li va portar a estudiar i concloure els estudis de Dret quan ya passava dels cinquanta anys. | Després d'una escolarisació primària bàsica, Azzati fon aprenent d'obrer forjador. Pero també va rebre de son pare una tradició artística en música i lliteratura. Va traduir al [[idioma espanyol|castellà]] a [[Luigi Pirandello|Pirandello]]. La seua formació caòtica li va portar a estudiar i concloure els estudis de Dret quan ya passava dels cinquanta anys. | ||
Revisió de 01:49 15 dec 2009
Félix Azzati Delcaci fon un periodiste i polític valencià, naixcut en Cadis en 1874, i mort en Valéncia el 20 de juny de 1929. Son pare, el italià Giovanni Azzati (en Valéncia sempre se li va conéixer per Juan Azzati) era un garibaldi exiliat, que havia segut director d'orquesta i es guanyava la vida com a paraigüer i adobacosis de trastos. La família es va establir en Valéncia.
Després d'una escolarisació primària bàsica, Azzati fon aprenent d'obrer forjador. Pero també va rebre de son pare una tradició artística en música i lliteratura. Va traduir al castellà a Pirandello. La seua formació caòtica li va portar a estudiar i concloure els estudis de Dret quan ya passava dels cinquanta anys.
Va figurar entre els fundadors del periòdic El Pueblo i entre els membres del Partido Republicano. Estret colaborador de Vicent Blasco Ibáñez, li succeiria en 1906 com a director de El Pueblo (Blasco li va vendre el periòdic) i com a cap del partit en Valéncia. Fon triat diputat per la circumscripció de Valéncia en 1908 en una elecció parcial per a substituir a Adolfo Gil i Morte. Seria reelegit successivament en set ocasions, fins a 1923. Fon processat per algunes de les seues campanyes, tant en prensa -va participar en aldarulls anticlericals i va arribar a declarar la guerra a Dèu- com en el Parlament.
En Valéncia fruïa de simpaties puix se li considerava un defensor dels interessos de la ciutat. Va tindre ell recolzament electoral dels anarco-sindicalistes, una força rellevant en Valéncia en l'época. Va mantindre al republicanisme valencià distanciat del lerrouxisme. El seu paper en la folga ferroviària de 1917 és controvertit, ya que tant en aquell moment com hui en dia es considera que va poder ser un agent provocador treballant per al govern, si be esta opinió no és unànim.
Els seus restes reposen en el cementeri civil de la ciutat de Valéncia.