Diferència entre les revisions de "Fermín Juanto Manrique"
| Llínea 48: | Llínea 48: | ||
És completament falsa la llegenda de que [[Wifredo el Vellós]] fon ferit en l'any [[814]] en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en [[1550]], sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar [[Pere Antoni Beuter]], que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador [[Gaspar Escolano|Escolano]]. | És completament falsa la llegenda de que [[Wifredo el Vellós]] fon ferit en l'any [[814]] en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en [[1550]], sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar [[Pere Antoni Beuter]], que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador [[Gaspar Escolano|Escolano]]. | ||
| + | |||
| + | Cal buscar en les fonts directes, i en este cas, en la dura i cruenta guerra entaulada entre [[Aragó]] i [[Castella]], a conseqüència de voler anexionar-se el rei [[Pere I el Cruel]] els territoris de la [[Corona d'Aragó]]. Llavors, València lluità en valor a les órdens de Pere IV d'Aragó i II de Valéncia, qui acabaria vencedor en la lluita l'any [[1365]]. | ||
| + | |||
| + | El monarca aragonés va concedir com a premi al valor valencià coronar la seua Senyera. | ||
| + | |||
| + | L'historiador [[Vicente Vives Liern]] dona conte del "color blau del com els antics reis d'Aragó, solien portar en les seues banderes". | ||
| + | |||
| + | [[Martí de Viciana]] testimonia que "en la dita afegidura del sobredit color se sobreponguen o entreteixen o es pinten, tres corones reals d'or". | ||
| + | |||
| + | Explica el professor i investigador de la Senyera, Fermín Juanto Manrique que "el blau era l'antiquíssim color del senyoriu de Sobrarbe, primitiu núcleu del [[Regne d'Aragó]]. Per això, les armes de l'antiga Casa Real d'Aragó portaven sobre fondo blau celest la famosa Creu d'Iñigo Aresta". | ||
== Cites == | == Cites == | ||
Revisió de 11:01 6 feb 2020
Fermín Juanto Manrique (Valéncia, † 2002) fon un intelectual i filòlec valencià de finals del sigle XX, que en sa vida defengué la cultura i llengua valencianes. Pròxim als círculs carlistes i actiu defensor en la ploma de la foralitat i l'història autèntica del Regne de Valéncia.
Biografia
Fermín Juanto Manrique fon Doctor en Llengües Romàniques per vàries universitats d'Espanya i d'Europa, diplomat per la Sorbona (París) i Lisboa.
Obra
- Bandera del Reino de Valencia (datos históricos) (Editorial Paraval, S.A., Valéncia, 1979). ISBN 10: 848567300X ISBN 13: 9788485673001
Real Senyera
El professor i investigador Fermín Juanto Manrique en la seua obra titulada Bandera del Reino de Valencia (datos históricos), diu sobre la Real Senyera, entre atres coses, lo següent:
Protocol i cerimonial
El Rei Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va crear un protocol i cerimonial molt especial per a la Real Senyera, que es ve observant des de llavors, i que resumix en estos tres punts:
1. Que no faça reverència, ni s'incline davant ningú.
2. Que la seua eixida no siga mai per la porta, sino que solemnement siga baixada verticalment des del balcó consistorial.
3. Que de la seua custòdia s'encarregue el Maestre Racional, qui l'entregarà al Justícia de lo Criminal per a les commemoracions ciutadanes i al cap del Centenar de la Ploma per a les eixides per contrafurs o en defensa del Regne.
Regles dels ballesters
El mateix Rei també va regular l'elecció dels 100 ballesters artesans que, com a membres de dita institució, custodiaven la Senyera.
El 23 de Juliol de l'any 1376, Pere IV va afegir ad esta tradicional escolta atres 100 hòmens, nobles o plebeus, tal és l'importància que sempre ha tingut la Senyera.
Pere IV d'Aragó i II de Valéncia va concedir, ademés, que la moneda a l'us (florí) es falcaren en Valéncia a partir de 1369 i que apareguera en el revers la corona real, i que sempre que s'escriguera el nom de Valéncia en els documents diplomàtics fora coronada la lletra "L" (lleal).
Bandera tricolor
La Real Senyera estava degudament guardada i custodiada, i se li rendien Màxims Honors cada volta que entrava o eixia de la sèu del Consell.
El protocol sobre la Real Senyera sempre se li ha guardat en absoluta escrupulositat.
Té també per Especial Privilegi del Rei un escut "fet a cayró", és dir, en forma de rombo i en els quatre pals gules, tot la qual cosa era exactament "el timbre" del Rei.
En l'any 1377, els Jurats del Consell, varen fer la següent recomanació molt especial:
La Senyera: premi al valor
Pere II va distinguir en la Corona la valentia valenciana
És completament falsa la llegenda de que Wifredo el Vellós fon ferit en l'any 814 en una batalla contra els normandos, mentres lluitava a favor de Carles el Calp, qui sobre el seu escut de color or plasmaria en els seus dits quatre ralles roges verticals en la sanc del ferit. Dita llegenda va aparéixer per primera volta en 1550, sèt sigles més tart de que haguera ocorregut el presunt succés. La va arreplegar Pere Antoni Beuter, que escrivia i donava com a bona qualsevol faula que se li contaren, sense aplicar cap método crític. Més tart lo que ell va dir ho copiaria, sense més, l'historiador Escolano.
Cal buscar en les fonts directes, i en este cas, en la dura i cruenta guerra entaulada entre Aragó i Castella, a conseqüència de voler anexionar-se el rei Pere I el Cruel els territoris de la Corona d'Aragó. Llavors, València lluità en valor a les órdens de Pere IV d'Aragó i II de Valéncia, qui acabaria vencedor en la lluita l'any 1365.
El monarca aragonés va concedir com a premi al valor valencià coronar la seua Senyera.
L'historiador Vicente Vives Liern dona conte del "color blau del com els antics reis d'Aragó, solien portar en les seues banderes".
Martí de Viciana testimonia que "en la dita afegidura del sobredit color se sobreponguen o entreteixen o es pinten, tres corones reals d'or".
Explica el professor i investigador de la Senyera, Fermín Juanto Manrique que "el blau era l'antiquíssim color del senyoriu de Sobrarbe, primitiu núcleu del Regne d'Aragó. Per això, les armes de l'antiga Casa Real d'Aragó portaven sobre fondo blau celest la famosa Creu d'Iñigo Aresta".
Cites
Fermín Juanto Manrique diu sobre el dialecte barceloní: