Diferència entre les revisions de "María Moliner"
| Llínea 50: | Llínea 50: | ||
== Relació en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) == | == Relació en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) == | ||
| − | ( | + | El 7 de novembre de [[1972]], l'escritor Daniel Sueiro entrevistava en el ''Heraldo de Aragón'' a María Moliner. El titular era un interrogant: «¿Serà María Moliner la primera dòna que entre en l'Acadèmia?». L'havien propost Dámaso Alonso, [[Rafael Lapesa]] i [[Pedro Laín Entralgo]]. Pero l'elegit, a la postre, seria [[Emilio Alarcos Llorach]]. Ella va comentar aixina el tema: |
| + | |||
| + | {{Cita|''Sí, mi biografía es muy escueta en cuanto a que mi único mérito es mi diccionario. Es decir, yo no tengo ninguna obra que se pueda añadir a esa para hacer una larga lista que contribuya a acreditar mi entrada en la Academia (...) Mi obra es limpiamente el diccionario. Más adelante agregaba: Desde luego es una cosa indicada que un filósofo -por Emilio Alarcos- entre en la Academia y yo ya me echo fuera, pero si ese diccionario lo hubiera escrito un hombre, diría: «¡Pero y ese hombre, cómo no está en la Academia!''}} | ||
| + | |||
| + | Les propostes no varen prosperar i fon una atra dòna, [[Carmen Conde Abellán|Carmen Conde]], la que va ocupar el silló. El procés aplegaria a ser glossat en una de les seues necrològiques titulada «Una acadèmica sense silló». | ||
== Reconeiximents == | == Reconeiximents == | ||
Revisió de 16:31 31 març 2019
| María Juana Moliner Ruiz | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Bibliotecària i filòloga | ||
| Naiximent: | 30 de març de 1900 | ||
| Lloc de naiximent: | Paniza, Saragossa, Espanya | ||
| Defunció: | 22 de giner de 1981 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
María Juana Moliner Ruiz (Paniza, Saragossa, 30 de març de 1900 - Madrit, 22 de giner de 1981) fon una bibliotecària, filòloga i lexicògrafa espanyola autora del Diccionario del uso del espanyol (Diccionari d'us de l'espanyol).
Biografia
María Moliner naixqué el 30 de març de l'any 1900 en la localitat saragossana de Paniza. Filla del mege rural Enrique Moliner Sanz (1860-1923) i de Matilde Ruiz Lanaja (1872-1932), fon la mijana de tres germans, entre Enrique (15-8-1897) i Matilde (7-7-1904).
En l'any 1902, segons testimoni de la pròpia María Moliner, els pares i abdós fills majors es varen traslladar a Almazán (Sòria) i, casi immediatament, a Madrit. En la capital, a on va nàixer la filla menor, Matilde, els menuts Moliner varen estudiar en l'Institució Lliure d'Ensenyança, a on va ser, segons pareix, Américo Castro qui va suscitar l'interés per l'expressió llingüística i per la gramàtica en la menuda María.
El pare, despuix d'un segon viage a Amèrica en l'any 1914, es quedà en l'Argentina, abandonant a la família. Açò va motivar provablement que la mare decidira en l'any 1915 deixar Madrit i retornar a Aragó. Allí la família ix avant en bona part gràcies a l'ajuda econòmica de María, que, encara sent molt jove, es va dedicar a donar classes particulars de llatí, matemàtiques i història. Segons dirien més tart els seus fills, estes dures circumstàncies varen ser fonamentals en el desenroll de la personalitat de la seua mare.
Els primers exàmens del bachillerat els va fer María Moliner, com a alumna lliure, en l'Institut General i Tècnica Cardenal Cisneros de Madrit (entre els anys 1910 i 1915), passant en juliol de 1915 a l'Institut General i Tècnic de Saragossa, del que fon alumna oficial a partir de 1917 i a on va concloure el bachillerat en l'any 1918.
En Saragossa es va formar i va treballar com a filòloga i lexicògrafa en l'Estudi de Filologia d'Aragó, dirigit per Juan Moneva des de l'any 1917 fins a 1921, anys en els que va colaborar en la realisació del Diccionari aragonés de dita institució. Com s'ha destacat, el método de treball adquirit i practicat en esta institució va haver de ser molt important en la seua formació filològica i en el seu posterior treball com a lexicògrafa.
Es va llicenciar en l'any 1921 en l'especialitat d'Història, l'única existent per llavors en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Saragossa, en les màximes calificacions i Premi Extraordinari. Casi els mateixos passos va seguir la seua germana Matilde Moliner, llicenciada en lo mateix en iguals honors, pero en 1925, i també cooperant en l'Estudi de Filologia d'Aragó.
A l'any següent María va guanyar les oposicions per al Cos Facultatiu d'Archivers, Bibliotecaris i Arqueòlecs, sent destinada en agost a l'Archiu General de Simancas, des d'el que va passar, en l'any 1924, a l'Archiu de la Delegació de Facenda en Múrcia i anys més tart, al començament dels trenta, al de Valéncia.
En Múrcia va conéixer a Fernando Ramón Ferrando, nou anys major que ella, que havia guanyat la càtedra de Física General en l'any 1918 i era un professor reconegut en la capital murciana. Es varen casar en l'iglésia parroquial de Santa María de Sagunt, el 5 d'agost de 1925. En Múrcia varen nàixer els seus dos primers fills: Enrique (investigador mèdic en Canadà, fallit en 1999) i Fernando, arquitecte. Traslladada la família a Valéncia, naixen els dos fills menors: Carmen (filòloga) i Pedro (ingenier industrial, director de la ETSI de Barcelona, fallit en 1985). Fon ademés la primera dòna en impartir classe en l'Universitat de Múrcia, durant l'any 1924.
En el deceni 1929-1939 va prendre part activa en la política bibliotecària nacional, colaborant en l'Institució Lliure d'Ensenyança en proyectes com les Missions Pedagògiques.
El seu inclinament per l'archiu, per l'organisació de biblioteques i per la difusió cultural, la va portar a reflexionar sobre això en varis texts: Biblioteques rurals i rets de biblioteques en Espanya (1935) i a una participació molt activa en el grup de treball que va publicar, de forma colectiva, les Instruccions per al servici de menudes biblioteques (1937), un treball vinculat a les mencionades Missions Pedagògiques proyectades i posades en marcha per la Segona República Espanyola. Ademés, va dirigir la Biblioteca de l'Universitat de Valéncia, va participar en la Junta d'Adquisició de Llibres i Intercanvi Internacional, que tenia l'encàrrec de donar a conéixer al món els llibres que s'editaven en Espanya, i va desenrollar un ampli treball com a vocal de la Secció de Biblioteques del Consell Central d'Archius, Biblioteques i Tesor Artístic, creat en febrer de 1937, en la que Moliner va ser encarregada de la Subsecció de Biblioteques Escolars.
En l'any 1939, despuix de la derrota de la Segona República Espanyola el matrimoni va sofrir els excessos de la depuració franquista del magisteri espanyol; ell va perdre la càtedra i va ser traslladat a Múrcia, i María va retornar a l'Archiu de Facenda de Valéncia, baixant díhuit nivells en l'escalafó del Cos. No obstant, en l'any 1946 el seu marit fon rehabilitat, passant com a catedràtic de Física en l'Universitat de Salamanca. La família s'instala en Madrit i María s'incorpora a la Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Ingeniers Industrials de Madrit, aplegant a ser la seua directora fins a la seua jubilació en 1970. Eixe any, el Ministeri d'Educació i Ciència, per acort de 6 de juliol de 1970, va acordar el seu ingrés en l'Orde Civil d'Alfons X El Sabi, en la seua categoria de Llaç.
Els últims anys de la vida de María varen estar marcats en el conte del seu marit, jubilat en 1962, malalt i cego ya per a 1968, i pel desig de polir i ampliar en tranquilitat el seu Diccionari d'us de l'espanyol (publicat en dos grans volums en 1966-1967). No obstant, en l'estiu de 1973 varen sorgir sobtadament els primers síntomes d'una arterioesclerosis cerebral, malaltia que l'aniria retirant de tota activitat intelectual. El seu marit fallix el 4 de setembre de 1974. En l'any 1970 va deixar la seua casa en el carrer En Quixot (Don Quijote) (barri de Quatre Camins) i es va traslladar al carrer Moguer (barri de Ciutat Universitària), lloc on falliria en l'any 1981. Una placa commemorativa reflectix este fet.
Diccionario de Uso del español (DUE)
Cap a l'any 1952 el seu fill Fernando li va portar de París el Learner's Dictionary of Current English de A.S. Hornby (1948). A ella, que, conscient de les deficiències del DRAE, anava ya confeccionant anotacions sobre vocables, este llibre li va donar l'idea de fer "un menut diccionari,... en dos anyets". Per llavors va començar a compondre el seu Diccionari d'us de l'espanyol, ambiciosa empresa que li portaria més de quinze anys, treballant sempre en la seua casa. A instàncies de l'acadèmic Dámaso Alonso, que seguia en interés el seu treball i tenia conexions en l'editorial Gredos, Moliner va acabar firmant, en 1955, un contracte en esta per a la futura publicació de l'obra, l'edició tipogràfica de la qual va ser molt laboriosa.
El seu Diccionari era de definicions, de sinònims, d'expressions i frases fetes, i de famílies de paraules. Ademés, va anticipar en l'ordenació de la Ll en la L, i de Ch en la C (criteri que la RAE no seguiria fins a 1994), o térmens d'us ya comú pero que la RAE no havia admés, com "cibernètica", i va agregar una gramàtica i una sintaxis en numerosos eixemples. Com ella mateixa alguna volta va afirmar, "El diccionari de l'Acadèmia és el diccionari de l'autoritat. En el meu no s'ha tingut massa en conte l'autoritat"... "Si yo em pose a pensar qué és el meu diccionari m'acomet una miqueta de presunció: és un diccionari únic en el món".
La primera (i l'única edició original autorisada per ella) fon publicada en els anys 1966-67.
En 1998, es va publicar una segona edició que consta de dos volums i un CD-ROM, aixina com una edició abreviada en un tom. La tercera i última revisió fon editada en setembre de 2007, en dos toms.
Relació en la Real Acadèmia Espanyola (RAE)
El 7 de novembre de 1972, l'escritor Daniel Sueiro entrevistava en el Heraldo de Aragón a María Moliner. El titular era un interrogant: «¿Serà María Moliner la primera dòna que entre en l'Acadèmia?». L'havien propost Dámaso Alonso, Rafael Lapesa i Pedro Laín Entralgo. Pero l'elegit, a la postre, seria Emilio Alarcos Llorach. Ella va comentar aixina el tema:
Les propostes no varen prosperar i fon una atra dòna, Carmen Conde, la que va ocupar el silló. El procés aplegaria a ser glossat en una de les seues necrològiques titulada «Una acadèmica sense silló».
Reconeiximents
(Secció per completar)