Viking

Viking (de l'anglés viking, i este del nòrdic antic víkingr) és el principal nom donat als membres dels pobles nòrdics originaris d'Escandinàvia, famossos per les seues incursions i pillages en Europa. Depenent del context i de l'interpretació de l'autor, pot usar-se el nom per a referir-se als incursors d'esta procedència o a els seus països d’orige. La metonimia ha portat a que lo nom se seguixca gastant encara hui en dia de forma coloquial per a referir-se erròneament als paísos escandinaus.

Si be existixen referències vagues a pobles germànics del mar Bàltic i Escandinàvia en les fonts llatines, els atacs i su aparició en l'escena política europea cobren rellevància en lo saqueig del monasteri de Lindisfarne (793) en el nort de Gran Bretanya, al qual pronte siguiren atacs a atres monasteris. Els anals i cròniques dels dos sigles següents estan replets de relats aterradors. El seu actuar violent aterrorisà a les antigües comunitats, que, encara que acostumades a la guerra, no tenien forma de prevore quan hauria una incursió i patien una carència de poders forts en els comiençaments de la Edat Mija. Estos atacs sumats als dels hongaresos i àvars, a la presió de pobles eslaus en Europa Oriental i a la dels àraps en el Sur foren tant causa com consecuència d'un periodo d'inestabilitat que favorí la descentralisació política del feudalisme.

Durante los siglos siguientes, los vikingos y sus descendientes tuvieron gran influencia en la historia europea. En las islas británicas gobernaron durante muchos años hasta ser finalmente derrotados por los normandos, descendientes de vikingos que habían recibido tierras en Normandía (Francia). En Italia fundaron el reino normando de Sicilia e incluso llegaron a influir con sus incursiones en el Califato de Córdoba y en el Imperio bizantino. A través de los ríos del norte intervinieron repetidas veces en el mar Báltico y en Rusia, cuyos primeros estados (la Rus de Kiev) aparecen vinculados a aventureros vikingos.

Se suele datar el final del periodo vikingo con la caída del rey Harald el Despiadado, que murió en la Batalla del puente Stamford en el año 1066 cuando intentaba tomar posesión del territorio de Inglaterra; aunque los historiadores daneses amplían hasta 1085 con el final del reinado de Canuto IV de Dinamarca. Si bien la influencia nórdica siguió siendo relevante, la aculturización de normandos en Francia, Inglaterra e Italia, las victorias militares de varios estados como Francia que lograron asegurar las costas y la propia disminución de incursiones escandinavas con la cristianización de Escandinavia supusieron paulatinamente el final de su actividad tal y como se conocía.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/ Vikingo de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.