Diferència entre les revisions de "Jazz"

Revisió de 12:39 27 gin 2016

Una banda de jazz tocant en un local

El Jazz és un gènero musical, originari de Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica), a on es barreja una rítmica pròpia dels negres nortamericans (blues , principalment, pero també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") en una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).

Quan estos conjunts s'estabilisaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'afegí el piano. Esta era la formació de l'Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que amprà la paraula jazz per primera vegada, en 1917.

Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per l'improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, als anys 80 i 90 del sigle XX, a una fusió d'estils molt diversos. Aixina, juntament en cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per estos conjunts.

En l'estil nomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofó (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Atres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibrafon, els saxofons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipos de percussió (conga , bongos). Aixina, els cantants, tan importants ya des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguage nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al jazz.

Una atra característica distintiva d'este gènero musical són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i finals de 1945 triumfà l'estil nomenat swing , interpretat per grans orquestes (big bands) de dotze o catorze instrumentistes.

Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, acostant-les quasi al vanguardisme, i també els tipos de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en el que no se seguix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la timbrica, l'experimentació en els instruments i la discontinuïtat rítmica.

Des de finals dels 60 i fins a l'actualitat, el jazz no ha deixat de barrejar-se en atres gèneros, com el rock , jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que a sovint es nomenara ad esta tendència fussion.

Principals músics

Louis Armstrong, un dels més importants músics de jazz

Per orde cronològic d'estils:

New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller,

Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner.

Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley, Art Blakey, Sonny Clark.

Free jazz, fussion i latin jazz, últimes tendències : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Winton Marsalis, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn, Don Byron, Theo Jörgensmann, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sánchez, Chucho Valdés, Tito Puente...

Ritmes ballables del segle XX en influència del Jazz

El boston.
El one-step.
El fox-trot.
El charleston.
El bugui-bugui.
El swing.
El jive.
El lindy.
El jitter-burg.
El jerry bug.
El twist.
El rock'n'roll.
La rumba-fox.
El mambo.
La bossa nova.
El filin.
La salsa.

Principals músics valencians de jazz

Valéncia es terra de jazz i conta en varis músics valencians que tenen actualment prestigi internacional fora de les nostres fronteres:

Principals festivals de jazz en la Comunitat Valenciana

Festival de Jazz del Palau de la Música de Valéncia”

Vore també

Sedajazz, Colectiu de músics de Jazz de Valéncia

Enllaços externs

Referències

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul ca.wikipedia.org/wiki/Jazz de la Wikipedia en català, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

@@ Llínea 4: / Llínea 4: @@
 Quan estos conjunts s'estabilisaren, substituïren la tuba pel [[contrabaix]], el bombo i platerets per la [[Bateria (instrument musical)|bateria]] i s'afegí el [[piano]]. Esta era la formació de l'Original [[Dixieland Jazz Band]], un grup blanc que amprà la paraula ''jazz'' per primera vegada, en [[1917]].
-Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per l'improvisació (base característica del ''jazz'') s'anà evolucionant fins a arribar, als anys 80 i 90 del [[segle XX]], a una fusió d'estils molt diversos. Aixina, juntament en cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el ''jazz'' incorporà, a partir de [[1920]], composicions pensades específicament per a ser interpretades per estos conjunts.
+Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per l'improvisació (base característica del ''jazz'') s'anà evolucionant fins a arribar, als anys 80 i 90 del [[sigle XX]], a una fusió d'estils molt diversos. Aixina, juntament en cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el ''jazz'' incorporà, a partir de [[1920]], composicions pensades específicament per a ser interpretades per estos conjunts.
 En l'estil nomenat "Chicago" - o ''hot jazz'' - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el [[saxofó]] (tenor i alt, principalment), la [[guitarra]] i el [[violí]]. Atres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibrafon, els saxofons barítons i soprano, la [[flauta]], l'orgue i diferents tipos de [[percussió]] (conga , bongos). Aixina, els cantants, tan importants ya des dels inicis dels ''blues'', adoptaren el llenguage nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al ''jazz''.
-Un atra característica distintiva d'este gènero musical són les ''jam sessions'', trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i finals de [[1945]] triumfà l'estil nomenat ''[[swing]] '', interpretat per grans orquestes (''big bands'') de dotze o catorze instrumentistes.
+Una atra característica distintiva d'este gènero musical són les ''jam sessions'', trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i finals de [[1945]] triumfà l'estil nomenat ''[[swing]] '', interpretat per grans orquestes (''big bands'') de dotze o catorze instrumentistes.
 Després de la [[Segona Guerra Mundial|II Guerra Mundial]] s'inicià l'esclat del ''[[be bop]] '' que revolucionà les formes d'improvisar, acostant-les quasi al vanguardisme, i també els tipos de sonoritat. El ''[[bop]] '' és la base del que es coneix, habitualment, com a ''modern jazz'', en oposició al ''mainstream'', més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del ''bop'' trobem el ''cool'', també l'estil ''west coast'', el ''hard bop'', el ''third stream'' i, finalment, el ''free jazz'', en el que no se seguix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la timbrica, l'experimentació en els instruments i la discontinuïtat rítmica.