Diferència entre les revisions de "Lagidium viscacia tucumana"
Bot: Creant artícul sobre el mamífer |
m Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix ' |
||
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
== Taxonomia == | == Taxonomia == | ||
Esta [[subespecie]] va ser descrita originalment com una bona espècie en l'any 1907 pel [[Mastozoología|mastozoólogo]] [[Regne Unit|britànic]] [[Oldfield Thomas|Michael Rogers Oldfield Thomas]], | Esta [[subespecie]] va ser descrita originalment com una bona espècie en l'any 1907 pel [[Mastozoología|mastozoólogo]] [[Regne Unit|britànic]] [[Oldfield Thomas|Michael Rogers Oldfield Thomas]], baix la combinació científica de ''Viscaccia tucumana''.<ref name="Thomas07">Thomas, O. (1907). LI.—On a remarkable mountain Viscacha from southern Patagonia, with diagnoses of other members of the group. Journal of Natural History, 19(113), 439-444.</ref> | ||
En l'any 1919 el propi Thomas la va transferir al gènero ''[[Lagidium]]'', combinant-la com ''Lagidium tucumanum''.<ref name="Thomas19">Thomas, O. (1919). List of mammals from the Highlands of Jujuy, North argentina, collected by Mr. I. Budin. Annals and Magazine of Natural History, ser. 9, 4: 128-135 (descripció en pàgina 133).</ref> | En l'any 1919 el propi Thomas la va transferir al gènero ''[[Lagidium]]'', combinant-la com ''Lagidium tucumanum''.<ref name="Thomas19">Thomas, O. (1919). List of mammals from the Highlands of Jujuy, North argentina, collected by Mr. I. Budin. Annals and Magazine of Natural History, ser. 9, 4: 128-135 (descripció en pàgina 133).</ref> | ||
Última revisió del 16:40 8 jul 2026
La vizcacha dels cims tucumanas[1] (Lagidium viscacia tucumana) és una de les subespecies en que es subdivide la espècie Lagidium viscacia, un rosegador de la família de les chinchillas. Es distribuïx en el noroest del Con Sur de Sudamérica.[2]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta subespecie va ser descrita originalment com una bona espècie en l'any 1907 pel mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas, baix la combinació científica de Viscaccia tucumana.[3]
En l'any 1919 el propi Thomas la va transferir al gènero Lagidium, combinant-la com Lagidium tucumanum.[4]
En l'any 1940, J. R. Ellerman la rebaixa a subespecie: Lagidium viscaccia tucumana,[5] en incorrecte nom específic.
- Holotip
El holotip designat és el catalogat com: B.M. número 5.10.29.6. És una femella adulta colectada per L. Dinelli (junt en atres 5 #espècimen) el 10 d'abril de 1904.[3] Va ser depositada en el Museu Britànic i després transferida al Museu d'Història Natural, de Londres.
- Localitat tipo
La localitat tipo referida és: “cim de Mala-Mala, a una altitut de 3000 msnm, serra de Tucumán, Argentina”.[6]
- Etimologia
Etimológicamente, el terme subespecífico tucumana és un topònim que referix a la terra typica de l'eixemplar tipo: la província argentina de Tucumán.
Distribució
[editar | editar còdic]Esta subespecie es distribuïx en montanyes del noroest de la Argentina, en les províncies de: Jujuy (centre), Bota (centre) i Tucumán, d'esta última va ser descrita originalment. El zoólogo i paleontòlec espanyol —nacionalisat argentí— Ángel Cabrera va estendre el seu geonemia a les atres províncies del noroest d'eixe país,[1][7] sense donar detalls de la raó que ho justifique.[6]
En Jujuy habita en la regió altoandina i en la Prepuna; geogràficament té una separació neta en la distribució de Lagidium viscacia vulcani, la que s'estén pel nort provincial.[8]
- Localitats de Jujuy
- Alfarcito (2600 m s. n. m.);
- Cerro de Lagunita a l'est de Maimará (4500 m s. n. m.);
- L'Estany (4500 m s. n. m.);
- Serra de Zenta, a l'est de Maimará;
- Maimará (2230 m s. n. m.);
- Montanyes a l'oest de Yala (12.000 ft.);
- Serra de Zenta;
- Tilcara;
- Cerro Negre;
- Estany Colorat;[8]
- Cerro Bell –rodalies- (2800 m s. n. m.).[9]
- Localitats de Bota
Característiques
[editar | editar còdic]Este tàxon és un rosegador de tamany inferior a Lagidium viscacia famatinae.[1] La llongitut del cràneu és de 85 mm.[3] Presenta grans ulls obscurs i orelles sempre erectas, llargues, protegides per pèls. A abdós costats del hocico exhibix molt llargues vibrisas, rígides, obscures,[11] les que apunten cap a avall i cap a arrere. Creixen en forma contínua tant les seues molariformes com els seus incisius; la coloració groguenca d'estos últims permet distinguir-la de L. v. vulcani, tàxon que els presenta completament blancs.[12]
Posseïx un pelaje suau, dens i lanoso (en pèls de 24 mm de llongitut),[3] el qual exhibix un patró cromàtic dorsal (inclosa el cap) gris clar,[3] molt més grisáceo que L. v. famatinae[1] De Lagidium viscacia lockwoodi se separa per tindre el pelaje dorsal menys obscur, especialment en la regió cefàlica.[13] Contrasta en el color dorsal una llínea dorsal llongitudinal de color més obscur,[11] i d'una llongitut menor que en atres tàxons: 100 mm.[3]
Ventralmente és cremoso anteado.[1] Presenta distinguibles pegats axilars blancs.[3]
Totes les seues extremitats tenen 4 dits; les almohadillas plantares són les úniques zones nuetes de pelaje de tot el seu cos; el pelaje dels peus és cremoso.[3] Les anteriors són més curtes, i les seues dèbils ungles no li servixen per a cavar. Les posteriors tenen peus de 91 mm;[3] estes són majors i conten en forta musculatura i llarcs peus, que li permet escapar dels seus predadores botant entre les roques.
La coa és allargada i està coberta per pèls llarcs, els que en la seua part dorsal mostren major llongitut i rigidea i una coloració entremescla de negre i blanc a grisáceo, concloent en el seu extrem en un mechón en forma de pinzell; la part inferior de la coa és negra en el seu sector proximal i més gris en la porció distal.[3] No presenta diferència marcada en la coloració de la part inferior respecte a la superior, com sí ocorre en L. v. famatinae.[1] Normalment, la coa es troba doblada cap a dalt; solament la llibera d'eixa posició quan es desplaça entre les roques, en raó de que complix una funció de balanç per a mantindre l'estabilitat durant els seus grans bots.
Història natural
[editar | editar còdic]Molts dels aspectes de la seua història de vida es coneixen poc o encara són especulatius, per #lo que majors estudis científics es necessiten.
- Hàbitat
Esta subespecie viu en l'alta montanya; en la província de Tucumán habita en altitutés compreses entre els 3000 i els 4000 m s. n. m.. Lucero, M. M. (1983). Llista i distribució d'aus i mamífers de la província de Tucumán (No. 75). Ministeri de Cultura i Educació, Fundació Miguel Lillo.
Els seus hàbitats característics sempre posseïxen abundants roques[11] i vegetació no arbòrea, rala, inclús àrida;[11] especialment preferixen penya-segats, bardas aïllades, roquedales de cañadones i forts pendents i enclavaments rocosos que emergixen d'altiplans, sempre en ambients agrests.
- Hàbits
Posseïx hàbits diürns,[11] en major activitat en les primeres i últimes hores del dia. És de costums gregarias, vivint en grups familiars o colónies.[11] Cada individu o parella defén un menut territori, el qual se centra en el clavill entre les roques que utilisen com guarida i una superfície de la seua derredor, la que inclou un àrea en terra solta que és amprada com revolcadero para empolvar la seua pelaje en l'objectiu de que este conserve les seues qualitats aïllants. També sol contar en una plataforma rocosa o balcó de descans, a on pren banys de sol i sobre el qual la parella realisa entre sí sessions de espulgamiento i acicalamiento. Per a mantindre's comunicats o alertar la presència de possibles predadores, emeten una série de sons de contacte i alarma.
- Dieta i depredadors
S'alimenta solament de vegetals, en especial de gramíneas. Durant l'hivern no hibernan; front a temporades de fredor rigorosa poden descendir altitudinalmente buscant millors condicions de vida.
Entre els seus possibles predadores es trobarien el puma (Puma concolor), el rabosot colorat andino (Lycalopex culpaeus andinus) i grans aus rapaces d'hàbits diürns, en especial l'àguila mora (Geranoaetus melanoleucus).
- Reproducció
Es coneix molt poc dels seus hàbits d'crío. La temporada reproductiva comprendria des de la primavera fins al fi de l'estiu. La femella podria ser poliéstrica, podent parir 2 o 3 voltes cada any, si les condicions li són propícies. Després d'un periodo de gestació d'entre 120 i 140 dies, dins del seu refugi entre les roques dona a llum a una única crío (rarament 2), la que ya naix en bon desenroll, els ulls oberts i la capacitat de complementar en vegetals l'alletament matern, la qual dura uns 60 dies. En aplegar el seu pes a 1 kg, alcança la seua madurea sexual, açò ocorre entre els 7 i els 12 mesos de vida.
- Conservació
El seu captura pels humans va ser major en el passat. És caçada solament localment, per a aprofitar la seua carn i, en menor mida, la seua pell, d'escassa calitat i valor comercial. En posseir un hàbitat poc utilisable des del punt de vista agropecuario, no ha segut alterat, per la qual cosa l'estat de conservació de les seues poblacions no presentaria problemes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Cabrera, A. & Yepes, J. (1940). Mamífers sud-americans (Vida, costums i descripció). Història Natural Ediar. Editor: Compañia argentina d'editors. Buenos Aires, Argentina. 371 pp.
- ↑ . Mammal’s Planet. Archivat des d'el original, el 28 de giner de 2016. Consultat el 28 de febrer de 2014.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Thomas, O. (1907). LI.—On a remarkable mountain Viscacha from southern Patagonia, with diagnoses of other members of the group. Journal of Natural History, 19(113), 439-444.
- ↑ Thomas, O. (1919). List of mammals from the Highlands of Jujuy, North argentina, collected by Mr. I. Budin. Annals and Magazine of Natural History, ser. 9, 4: 128-135 (descripció en pàgina 133).
- ↑ Ellerman, J. R. (1940). Rodents other than Muridae. Families and genera of living rodents, by R. WV. Hayman and GWC Holt, 1, 1939-43.
- ↑ 6,0 6,1 Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
- ↑ Cabrera, A. (1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia 4: 309-732.
- ↑ 8,0 8,1 Díaz, M. M., & Barquez, R. M. (2007). Els mamífers selvats de la Província de Jujuy, Argentina: sistemàtica i distribució. The Quintessential Naturalist: Honoring the Life and Legacy of Oliver P. Pearson. Califòrnia: University of Califòrnia Publications in Zoology, 134, 417-578.
- ↑ Heinonen, S., and a. Bosso (1994). Nous aportes per al coneiximent de la mastofauna del Parc Nacional Calilegua (Província de Jujuy, Argentina). Mastozoología Neotropical 1:51-60.
- ↑ Ojeda, R. A., and M. A. Mars (1989) A biogeographic analysis of the mammals of the Bota Province, argentina: patterns of species assemblage in the Neotropics. Special Publications, the Museum, texas tech University 27:1-66.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Barquez, R. M., M. A. Mars, and R. A. Ojeda (1991). Mammals of Tucumán. Oklahoma Museum of Natural History, Norman, 282 pp.
- ↑ Díaz, M. M., & R. M. Barquez (2002). Els mamífers de Jujuy, Argentina. LOLA, Buenos Aires, Argentina. 326 pp.
- ↑ Yepes, J. (1936). Mamífers coleccionats en la part central i occidental de la Província de la Rioja. Physis 12. Revista Societat Argentina Ciències Naturals, Buenos Aires.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lagidium viscacia tucumana.