Diferència entre les revisions de "Antonio Cortis"
| Llínea 29: | Llínea 29: | ||
* [[Cora Raga]] | * [[Cora Raga]] | ||
| − | + | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
Revisió de 10:30 2 oct 2025
| Antonio Montó Corts | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Cantant d'òpera. | ||
| Naiximent: | 12 d'agost de 1891 | ||
| Lloc de naiximent: | Dénia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 2 d'abril de 1952 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Antonio Montó Corts, conegut artísticament com Antonio Cortis (Dénia, 12 d'agost de 1891 - Valéncia, 2 d'abril de 1952), fon un cantant, un famós tenor d'òpera valencià malnomenat "El menut Caruso" o "El Caruso espanyol" per haver rebut lliçons d'Enrico Caruso i per la seua semblança en el seu estil de cant. Si d'alguna cosa ha d'estar agraït Antonio Cortis seria de l'alternativa que li brindà Caruso a Antonio en el teatre de Colón: cantar l'ària de Arlequín, i al sendemà en el periòdic comentava que Caruso havia cantat millor que mai l'ària mencionada. Dos mesos tingueren per a conéixer-se, i en L'Havana fon en eixa localitat la primera volta que es varen vore i es varen conéixer. Degué oferir-li, segons el biógraf, unes classes magistrals encara que segons les fonts, fon més un cara a cara coneixent-se i reconéixer un nou talent i una amistat noble per a tota la vida.
Biografia
Fill d'un sabater artesà emigrant d'Argèlia, naixqué en un barco i fon empadronat en Dénia. Des de menut va cantar en cors. Escomençà cantant papers secundaris en el Liceu de Barcelona i el Teatre Real de Madrit, representant per eixemple, a Gastone en La traviata. En 1916 cantà Tosca en el Teatre Espanyol de Barcelona, sent el primer dels seus contractes per a fer parts de primer tenor. En l'any 1916 es casà en la catalana Carmen Arnau.
En l'any 1918 cantà Carmen en el Real, en María Gay i Mattia Battistini. En 1919 retornà al regi coliseu per a cantar l'infreqüent òpera donizettiana Maria di Rohan. El mateix any viajà a Itàlia i allí es va allojar en la célebre pensió -per al món de la lírica- de Gina Bonini, situada front al Duomo, prop de la Scala de Milà. Cantà en Nàpols i en Roma; en esta última ciutat es va guanyar l'afecte de la exsoprà Emma Carelli i esta, com a gerent del Teatre Costanzi, ajudà a Cortis en els seus primers anys transalpins. Allí cantà des del seu habitual Tosca fins a l'infreqüent Anima allegra de Vittadini.
Fon transcendental la seua firma en l'any 1924 del contracte en la Civic Opera de Chicago, a la que permaneixerà lligat fins a 1932, huit temporades consecutives. Es va interessar per ell el seu director d'orquesta Giorgio Polacco en conéixer el seu èxit en el Teatre Nacional de L'Havana, a on fon tret a muscles del recint pel paper de Cavaradossi. Arribà quan els tenors més importants de la Companyia eren el nortamericà Charles Hackett i, sobretot, l'italià Tito Schipa. Cortis comentarà que Hackett, com a tenor, no era capaç de descalçar-se les botes.
Mai va cantar en el Metropolitan Opera de Nova York pero fon estrela en San Francisco (1925-1926), La Scala (1930-1931) i Covent Garden (1931), a on cantà en Rosa Ponselle en Turandot i Fedora; ademés en Los Ángeles, Baltimore, Boston, Washington, Pittsburgh, Santiago de Chile, Verona, Torí, Montecarlo i Bari.
La Gran Depressió, la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial varen ser factors que, units a una salut precària, li varen impedir desenrollar una carrera encara major. Les seues últimes actuacions foren en Saragossa en Tosca en 1950.
Fallí en la ciutat de Valéncia, el 2 d'abril de 1952, a on havia fundat una escola de cant.