Diferència entre les revisions de "Félix de Azúa"
| Llínea 6: | Llínea 6: | ||
Iniciada ya la seua carrera lliterària, a principis dels [[Anys 1970|anys setanta]], com a conseqüència del tancament de les facultats universitàries a raïl dels successos de [[1969]], es va traslladar durant tres anys de [[Madrit]] a [[París]], a on va compaginar els seminaris universitaris en l'ambient de les tertúlies en el Barri Llatí, freqüentant la que duya [[Agustín García Calvo]] en el café La Boule d'Or, al que considera el seu mestre i la persona que el va dur a la [[Filosofia]]. | Iniciada ya la seua carrera lliterària, a principis dels [[Anys 1970|anys setanta]], com a conseqüència del tancament de les facultats universitàries a raïl dels successos de [[1969]], es va traslladar durant tres anys de [[Madrit]] a [[París]], a on va compaginar els seminaris universitaris en l'ambient de les tertúlies en el Barri Llatí, freqüentant la que duya [[Agustín García Calvo]] en el café La Boule d'Or, al que considera el seu mestre i la persona que el va dur a la [[Filosofia]]. | ||
| + | |||
| + | En els anys huitanta va iniciar la docència universitària, primer en la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de Zorroaga ([[Sant Sebastià]]), dependent de l'[[Universitat del País Vasc]], i despuix en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de l'[[Universitat Politècnica de Catalunya]], a on en [[1993]] va obtindre per concurs la plaça de catedràtic en l'àrea de coneiximent d'Estètica i Teoria de les Arts. Fon nomenat director de l'Institut Cervantes de París, càrrec en el que estigué entre [[1993]] i [[1995]] i del que dimití per diferències en les polítiques mantingudes en eixe moment pels responsables del Ministeri d'Assunts Exteriors. | ||
| + | |||
| + | És colaborador habitual dels diaris ''[[El País]]'' i ''[[El Periódico de Catalunya]]'', colaborant com a columniste, articuliste i agitador cultural. | ||
| + | |||
| + | En la seua trayectòria poètica se li va vincular inicialment a la generació dels «novísimos», des de que en [[1970]] [[Josep Maria Castellet]] ho incorpora a l'antologia ''Nueve novísimos poetas españoles'', formant la «coqueluche» de la mateixa, junt als poetes [[Pere Gimferrer]], [[Vicente Molina Foix]], [[Leopoldo María Panero]], [[Guillermo Moltó]] i [[Ana María Moix]]. En esta antologia cobra un paper rellevant en la poesia espanyola contemporànea, encara que en seguida va renegar del seu ofici exclusiu de poeta. La seua poesia està considerada freda i hermètica, girant sobre els eixos temàtics del buit i el no res. Sobre la seua producció narrativa i de prosa lliterària destaca pel seu caràcter reflexiu i culturaliste, incloent fortes dosis d'ironia i sarcasme, sobretot en els seus texts més recents. | ||
| + | |||
| + | A mitan de la primera década del [[sigle XXI]], durant el procés de la tramitació llegislativa de la reforma estatutària de Catalunya, fon un dels quinze firmants dels dos manifests de la plataforma política [[Ciutadans de Catalunya]] ([[2005]] i [[2006]]), a favor de la constitució d'una formació política que s'autodenominara no nacionalista. A finals de [[2011]], decidix traslladar la seua residència a [[Madrit]] junt a la seua parella, l'arquitecta Eva Fidalgo Elices (18 de giner de [[1974]]), en la que té una filla. | ||
| + | |||
| + | Des de l'any [[2015]] és membre de la [[Real Acadèmia Espanyola]] (RAE), a on té assignat el silló «H» succeint a [[Martín de Riquer]]. | ||
| + | |||
| + | Durant els anys [[2022]] i [[2023]], Azúa ha escrit ocasionalment artículs d'opinió per a ''[[The Objective]]''. | ||
(Secció per completar) | (Secció per completar) | ||
Revisió de 18:27 20 feb 2024
Félix de Azúa Comella (Barcelona, 30 d'abril de 1944) és un filòsof, escritor i poeta espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE).
Biografia
Félix de Azúa Comella és llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filosofia per l'Universitat de Barcelona, en la tesis titulada Aspectes de l'estètica de Diderot: El doble model neoclàssic-romàntic, dirigida per José María Valverde Pacheco i defesa en l'any 1982.
Iniciada ya la seua carrera lliterària, a principis dels anys setanta, com a conseqüència del tancament de les facultats universitàries a raïl dels successos de 1969, es va traslladar durant tres anys de Madrit a París, a on va compaginar els seminaris universitaris en l'ambient de les tertúlies en el Barri Llatí, freqüentant la que duya Agustín García Calvo en el café La Boule d'Or, al que considera el seu mestre i la persona que el va dur a la Filosofia.
En els anys huitanta va iniciar la docència universitària, primer en la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de Zorroaga (Sant Sebastià), dependent de l'Universitat del País Vasc, i despuix en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de l'Universitat Politècnica de Catalunya, a on en 1993 va obtindre per concurs la plaça de catedràtic en l'àrea de coneiximent d'Estètica i Teoria de les Arts. Fon nomenat director de l'Institut Cervantes de París, càrrec en el que estigué entre 1993 i 1995 i del que dimití per diferències en les polítiques mantingudes en eixe moment pels responsables del Ministeri d'Assunts Exteriors.
És colaborador habitual dels diaris El País i El Periódico de Catalunya, colaborant com a columniste, articuliste i agitador cultural.
En la seua trayectòria poètica se li va vincular inicialment a la generació dels «novísimos», des de que en 1970 Josep Maria Castellet ho incorpora a l'antologia Nueve novísimos poetas españoles, formant la «coqueluche» de la mateixa, junt als poetes Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Leopoldo María Panero, Guillermo Moltó i Ana María Moix. En esta antologia cobra un paper rellevant en la poesia espanyola contemporànea, encara que en seguida va renegar del seu ofici exclusiu de poeta. La seua poesia està considerada freda i hermètica, girant sobre els eixos temàtics del buit i el no res. Sobre la seua producció narrativa i de prosa lliterària destaca pel seu caràcter reflexiu i culturaliste, incloent fortes dosis d'ironia i sarcasme, sobretot en els seus texts més recents.
A mitan de la primera década del sigle XXI, durant el procés de la tramitació llegislativa de la reforma estatutària de Catalunya, fon un dels quinze firmants dels dos manifests de la plataforma política Ciutadans de Catalunya (2005 i 2006), a favor de la constitució d'una formació política que s'autodenominara no nacionalista. A finals de 2011, decidix traslladar la seua residència a Madrit junt a la seua parella, l'arquitecta Eva Fidalgo Elices (18 de giner de 1974), en la que té una filla.
Des de l'any 2015 és membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), a on té assignat el silló «H» succeint a Martín de Riquer.
Durant els anys 2022 i 2023, Azúa ha escrit ocasionalment artículs d'opinió per a The Objective.
(Secció per completar)
Obra
(Secció per completar)