Manuel Milà i Fontanals

Manuel Milà i Fontanals

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, Barcelona, 1818 - † 1884) fon un filòlec i teòric de l'estètica espanyol.

Biografia

Estudià Dret i Filosofia en les universitats de Cervera i Barcelona. Fon professor d'Estètica i d'Història de la Lliteratura General i Espanyola, en l'Universitat de Barcelona (1845), ratificat com a catedràtic per mig d'oposició nacional en la que va obtindre el número un. Entre els seus alumnes es varen contar destacats escritors i intelectuals com Antonio Rubió i Lluch, Miquel Costa i Llobera i Joan Maragall, pero sobretot Marcelino Menéndez Pelayo, el seu discípul predilecte.

Gran amic de Pablo Piferrer, Rubió i uns atres, fins a l'any 1853 pensaven que el català era una llengua del passat impossible de modernisar, i mirava la cultura catalana en més nostàlgia que futur; pero des d'eixa data fon ferm impulsor de la Renaixença. Per a donar eixemple creatiu, va escriure en català varis poemes, com La cançó del pros Bernat (1867), La mort de Galinol (1867) i La complanta d'en Guillem (Poema musicat pel propi autor dins d'Obres catalanes), encara que la llengua científica i filosòfica sempre fon per a Milà l'espanyol. És interessant recordar cóm el Romancerillo catalán (1853) ho va escriure en castellà, obra refeta i tornada a publicar tres décades més tart, d'a on procedix el text de Els Segadors, despuix utilisat com a himne de Catalunya.

Ademés de la seua gran aportació a la Filologia, Milà fon un important autor d'estètica i teoria de la lliteratura: la seua principal obra teòrica és Principios de Estética (1857), un tractat que reunix els seus dos escrits sobre la matèria apareguts just abans en el Diario de Barcelona, del que fon assidu colaborador.

Certament la funció més reconeguda o difosa de Milà és la de pare de la filologia espanyola, tota volta que ad ell correspon l'introducció en Espanya dels moderns métodos d'investigació històric-lliterària i l'ampliació del seu objecte. De tindre en conte el testimoni de Juan Valera, Milà fon més reconegut en l'estranger que en la seua pròpia pàtria: en Alemània, França i Rússia se li citava en més freqüència que en Espanya.

El cas del Curial e Güelfa

Artícul principal → Curial e Güelfa.

L'historiador Jaime Riera Sans, en 1991, va plantejar el problema de la falsificació de certes supostes obres valencianes migevals, entre elles el Curial e Güelfa. Riera, li atribuïx a Milà la falsificació lliterària d'esta novela cavalleresca en romanç valencià. Es tracta d'un text del sigle XV i escenari europeu que en realitat vingué a descobrir, senyalant-ho discretament en un artícul científic, el propi Milà, a qui no molt se li ha reconegut, i el manuscrit únic del qual potser fon enquadernat en Toledo al començament del sigle XVI. Cal dir que sense dubte és Milà l'únic filòlec conegut capaç d'haver compost un text lliterari migeval: de fet va compondre poemes que s'aproximen ad això i són perfectament coneguts. L'obra ha segut traduïda a varis idiomes i l'atribució tècnicament molt discutida per varis especialistes, inclús apelant al soport material del manuscrit. No obstant, la professora Rosa Navarro Durán també ha insistit en l'idea de la suposta falsificació, i ademés hi ha inclús els qui pensen en el sentit eixemplar d'eixa difícil atribució.

Cites

1861. Milà i Fontanals inventà la teoria de nomenar a l'idioma valencià "dialecte occidental català".

Historias de la "normalització" per Ricart Garcia Moya

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manuel Milà i Fontanals.

• Manuel Milà i Fontanals en Wikipedia