Diferència entre les revisions de "Beas de Segura"

Revisió de 12:27 26 maig 2023

Beas de Segura

País :

Espanya

• Com. Autònoma:

Andalusia

• Província:

Jaén

• Comarca:

Sierra del Segura

• Partit judicial:

Villacarrillo

Ubicació:

38°15′07″N 2°53′30″O

• Altitut:

600 msnm

Superfície:

160,3 km²

Població:

5.112 hab. (2022)

• Densitat:

31,89 hab./km²

Gentilici:

beatense; beasense

Predomini llingüístic:

castellà

Còdic postal:

23280

Festes majors:

Virgen de la Paz - San Marcos

Alcalde:

Sebastián Molina Herrera (PSOE-A)

Pàgina web:

http://www.beasdesegura.es/

Beas de Segura és un municipi i localitat espanyola situat en la província de Jaén en la comunitat autònoma d'Andalusia. Està inclós en la comarca de Serra de Segura, en casi una quarta part del seu territori dins del Parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Les Viles i conta en una extensió de 160,3 km², sent transició entre el camp i la serra. En l'any 2016 el seu padró municipal va registrar una població de 5.380 habitants, per lo que és el terme municipal més poblat de la comarca, aixina com el centre d'influència dels municipis limítrofs.

La majoria de les seues terres consistixen en àrees d'agricultura dedicades principalment al cultiu de l'olivera, per lo que es troba integrat en la «Associació Espanyola de Municipis de l'Olivera de la província de Jaén» (AEMO). La seua excelent producció d'oli d'oliva ha permés que la seua indústria setrill haja segut inclosa en la denominació d'orige de la serra homònima. Esta activitat, junt a la ganaderia, el turisme i els numerosos espais d'interés natural, cultural i rural, constituïxen la seua principal activitat econòmica.

Els primers vestigis de civilisació daten del Paleolític inferior, a on en els màrgens del riu Guadalimar vivien sers humans en menudes hordes i subsistien dels recursos naturals que oferia el terreny. No s'han trobat restants òsseus humans, pero sí una rica indústria lítica, alguns de que els seus útils estan exposts en el Museu de Ciències Naturals de Madrit i en el Museu de Jaén, catalogat com un dels més antics d'Andalusia.

De l'etapa romana queda constància en el Pont Mocho sobre el riu Guadalimar, el qual conta en casi 2000 anys d'antiguetat; per ell es diu que va eixir Santa Teresa de Jesús despuix fundar el Convent de Carmelitas de Beas, primera fundació en l'actual Andalusia, quan va partir a Sevilla. El convent de Beas va ser declarat com Be d'Interés Cultural el 25 d'abril de l'any 1979, i anys més tart, el 22 de març de 1983, incoat en el Catàlec General del Patrimoni Històric Andalús.

Del 22 al 25 d'abril se celebren des de temps inmemorial les festes en honor a Sant Marcos, sent protagoniste de les mateixes el conegut com a bou ensogao. Festivitat que conta en una important repercussió tant a nivell nacional com a internacional i que varen ser declarades el 16 de setembre de l'any 2008 com a Festes d'Interés Turístic Nacional d'Andalusia.

Història

Orígens del nom del poble

No se sap en claritat d'a on procedix el gentilici de Beas, ya que tot és un enigma, beatenses o potser serrenyos , són algunes de les denominacions més comunes dels habitants. El nom sembla vindre del termine vega, que significa horta, terra fèrtil. Este sustantiu és una antiga veu castellana que compartix en el portugués veiga. Estes dos paraules tenen el seu orige en el vocable íber vaika, que significa terreny regable. Un atre possible orige pot derivar del mateix assent i lloc de la Vila, que és molt vistós i delectós en la varietat de fonts i frescura que li acosten.

Història antiga

Els primers testimonis que tenim són dels primitius pobladors, que nos conduïxen al lloc denominat Puente Mocho, est és un dels jaciments arqueològics més antics de la província de Jaén. Les peces més antigues que es conserven en el Museu Provincial de Jaén en la sala Prehistòria pertanyen al Puente Mocho, trobant-se materials del Paleolític Inferior.

En est i atres llocs s'han trobat restants de vores rodades i cudols treballats en quarsita, per esta i atres raons és possible que existira un campament estacional utilisat per sers humans anteneandertals. Esta presència s'ha fet permanent a lo llarc de tota l'història, i aixina ho atesten els assentaments arqueològics localisats en les afores del termine municipal: El Castellón, Cornicabral, Calar de los Baños, Bastagoya o El Tobar.

En tots estos llocs, i uns atres s'han identificat llocs ocupats en les diferents fases de la Prehistòria, la Protohistòria i l'Edat Antiga, tenint un gran patrimoni arqueològic. L'Edat del Bronze té una gran importància, ya que va tindre una intensa ocupació i assentaments en la Vila de Beas. Poblats en altura com el del Cortijo de los Cuatro Vientos, i poblats en la vega, com el del Cornicabral, nos mostren una estratègia econòmica que va deure tindre en l'agricultura i en el control dels centres miners, les bases materials d'aquella societat.

Despuix de l'ocupació de l'Edat del Bronze, seguix un periodo a penes conegut pero que va deure marcar canvis transcendentals en l'ocupació del territori tal i com es definix en l'abandó d'una gran part dels assentaments d'aquella época. Solament molt despuix, durant una fase alvançada del món ibèric, tornem a contar en informacions arqueològiques que indiquen una revitalisació social i en conseqüència demogràfica de l'àrea.

El seu major desenroll pareix correspondre al final de les fases ibèriques, quan despuix d'un llarc periodo d'aparent despoblació de l'àrea serrana, torna a produir-se una reocupació de la mateixa a partir d'una presumible expansió de l'àrea oretana i la consegüent colonisació de noves terres per mig de menuts assentaments de caràcter agrícoles. L'assentament del Morrón, donades les circumstàncies de la seua ubicació especial, nos estaria indicant un punt de control territorial de marcat caràcter estratègic, en una nova ordenació del territori que es definix des del sigle III i fins que la presència romana es va fer molt efectiva en l'àrea.

Història migeval

L'història migeval de Beas de Segura és una fortalea casi desapareguda, esta localitat va contar en un complex sistema defensiu. Eixe sistema defensiu apareix descrit en Las Relaciones de Francisco de León, comanador de l'Orde de Santiago que va ser comissionat en l'any 1468 per a inspeccionar les fortalees. La fortalea s'assentava en el cim més elevat de la penya. Constava d'un ampli recint realisat en tapiador, i reforçat posteriorment en pinyonatamprant la tova pròpia de la zona.

Ténia a lo manco 4 torres en el seu flanc nort. En un dels seus extrems s'alçava un segon recint, a modo d'alcasser, en una muralla també de tapiador, d'onze vares d'altura (9 o 10 metros), protegida per una barbacana.

L'alcasser comunicava en el recint exterior a través de dos portes. En el centre de l'alcasser hi havia un ampli pati en un pou d'aigua dolça en el seu centre .La població va deure sorgir en época islàmica o potser abans, pels existents restants romans trobats en l'entorn.

Els recints serien en eixa época un chicotet reducte, les úniques estructures del qual estaven en funció de defendre el pou-manantial del que s'abastiria la població, i un recint, a modo d'alcasser, la funció principal del qual seria la de servir de refugi a la població, com senyala Francisco de León.

La població va deure sorgir en época islàmica o potser abans, pels existents restants romans trobats en l'entorn.

En qualsevol cas seria una població orientada a l'agricultura, i com moltes d'elles les seues fortificacions s'haurien anat formant a la llarc dels sigles, especialment a partir del sigle XI per l'inestabilitat de la regió. La localitat va deure caure en poder de Fernando III en 1235, passant a mans de l'Orde de Santiago en l'any 1239, constituint uns dels centres principals d'esta localitat en l'Alt Guadalquivir.

Coneixem bona part de les propietats i la renda que l'Orde ténia gràcies als llibres de visites, d'els que es conserven varis. Pel realisat despuix de les visites efectuades en periodos 1478-1480 sabem per eixemple que per llavors hi havia en la població 4 forns de pa, 1 molí d'oli, i 3 de farina.

Aldees

Prados de Armijo

Està formada per dos núcleus de població: Prados de la Solana i Prados de la Umbría. L'història de Los Prados de Armijo, es pert en el temps ya que a les afores d'estos llogarets s'han trobat restants d'atres civilisacions, com la musulmana. Del citat llogaret, depenien els següents núcleus i masies: Los Valencianos , El Cascalejo, El Cerrilete, El Poyo de Juan, La Mielecilla, Los Galindillos, La Pedriza, Los Gomeras, Los Litranes, Cortijo las Muelas, Cañada Arada, Los Panochas i Fuente Buena. Tots els habitants d'estes masies rebien ensenyança en l'escola mixta pública dels Prats que va desaparéixer en els anys 70, i moltes d'estes masies hui dia estan deshabitades o en ruïnes i unes atres han passat a ser del terme municipal de Arroyo del Ojanco. Celebra les seues festes patronals en la fi de semana més pròxima al 23 de maig, en honor a la Santíssima Verge la Miraculosa, estes se celebren des de l'any 1941. També celebren el 15 de maig la festa en honor a Sant Isidre Llaurador.

Cuevas de Ambrosio

Es troba a 5 Km a l'est del poble. Per l'emigració massiva sofrida en la década dels 1960 i 1970, la seua població es reduïx en 2006 a uns 60 habitants. Es localisa en el llímit de la Serra de Segura. Assentada sobre un tossal de tova calcàrea, als seus peus s'unixen dos rieres, el Beas i el Bastagoya. Les seues montanyes estan cobertes d'olivars, que produïxen oli en denominació d'orige Serra de Segura. Hi ha també pinades i en els entanques regadiu. A les terres de regadiu, o horts, els del lloc els criden cañamares. El llogaret rep el nom dels seus primers pobladors, coneguts com Los Ambrosios.

Cañada Catena

Servix com a porta d'entrada a la Serra de Segura. El llogaret està rodejat ya pels primers boscs de pi negre contrastant este en el païsage dels olivars. El nom de Cañada li ve per l'us de la seua vall en la transhumància de ganado en atres époques, quan les raberes anaven i venien de la serra al pla Catena deu vindre del Monte Catena propenc. El dia 8 de setembre se celebren les festes en honor de la seua patrona La nostra Senyora de les Maravelles. Sant Antón també ha segut un Sant de molta devoció ya que, com a protector dels animals, ha preservat de tot mal al porc que cada família criava per al seu sustent.

Festes

Beas de Segura reafirma la seua identitat com a poble a través de dos celebracions que omplin de peculiaritat el seu any festiu. D'una banda, la solemne celebració del dia de la seua patrona Nostra Senyora de la Pau, que es du a terme el 24 de giner i que té la seua proyecció lúdica i cultural varis mesos més tart, quan entre el 17 i el 20 de setembre se celebra la fira en el seu honor, fent provessons pels carrers del poble.

La segona celebració és la de Sant Marcos; es du a terme entre el 22 i el 25 d'abril. Els actes comencen en el denominat Sant Marcos Chico, en el que es trauen vaquetes menudes, sense banyes o embolás, per a que siguen corregudes pels més menuts. El dia 23 i 24 té lloc el desencajonamiento, la solta de bous braus, arrematant-se la jornada en una verbena popular. El dia 25 la banda de música toca diana i fa un passacarrers per a avisar que a les huit del matí se soltaran bous en un recint acotat pel tancament de varis carrers. Despuix de les dèu del matí té lloc la missa seguida de la processó en honor de Sant Marcos, en la que el sant va acompanyat pels carrers del poble de dos vaquetes braves engalanades i ensogás. Despuix de la processó es tornen a soltar els bous en el recint tancat. Terminarà el dia en una verbena en la que participaran les diferents penyes que intervenen en la festa. Els membres de les penyes solen immovilisar als bous per a que els siguen posats uns aparell de vius colors en espills incrustats, acció esta que es coneix com cascar al bou. En l'organisació de la festa juga un paper fonamental La Germandat de Sant Marcos.

Els orígens de la celebració de Sant Marocs en Beas són immemorials, i ya en el sigle XVI hi ha constància de que la vila de Beas havia fet solemne vot a Sant Marcos en temps immemorial, per haver-los lliurat d'una plaga de llangostes. Consistia este vot en no menjar carn i en no sacrificar eixe dia cap res, ni que s'obriren les carniceries.

Des de l'any 1993, despuix d'una encesa controvèrsia entre partidaris de la festa i no partidaris, el bou de corda de Beas està subjecte a la normativa vigent en l'actualitat, en la que les reses despuix de corregudes en un recint tancat deuen ser sacrificades i no tornades a la seua ganaderia. No obstant la costum del bou de Sant Marcos està tan arrelada en Beas, que encara sol cantar-se com a acte de reafirmació i reivindicació de la festa una cançoneta que diu ¡Viva la fiesta de San Marcos! / Nadie la puede quitar, / ni el alcalde, ni su hermano, / ni Tomás el municipal. En l'any 2000 se solicita la Declaració d'Interés Turístic Nacional d'Andalusia per a la Festa de Sant Marcos, declaració que es fa ferma en la Resolució de 7 de Setembre de 2000 del Conseller de Turisme i Deports.

Sobre la celebració de la Semana Santa el pas del temps ha anat deixant en l'oblit algunes tradicions com la que consistia en fer lluminàries utilisant corfes d'ous, anous i caragols pintats de cridaners colors, que eren pegats en algeps en una creu quan passava el Divendres Sant la processó del Sant Sepeli, o la costum de tocar en eixe dia llargues trompetes, bocines, per a convocar als feligresos a la crida de matinada. A principis del sigle XX existia l'estranya costum de posar-li a la primera fadrina que moria en l'any la palma que l'image de Sant Joan havia portat en les processons. S'ha recuperat l'antiga processó del Prendimiento, que es fa el Dimarts Sant, en una esquadra de romans que, despuix de l'escenificació del bes de Judas, capcionen portant pres a Jesús. Una de les processons més cridaneres és la del Crist de la Veracruz'.

Vore també

Anex:Municipis de la província de Jaén

Referències

Bibliografia

Buendía López, J. L. et al., Jaén. Pueblos y ciudades, Jaén, 1997
Cortes López, J.M. (1836), Diccionario Geográfico-Histórico de la España Antigua. Tarraconense, Bética y Lusitania, Tomo III, Madrid
Cuadros Pérez, Juan José (1990). Viaje a la Sierra de Segura. Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, Instituto Geográfico Nacional, Madrid. OCLC 40249660
García, Fermín Miranda; Navarrete, Yolanda Guerrero (2008). Medieval: territorios, sociedades y culturas. Silex Ediciones. ISBN 978-84-7737-179-3
Madoz, Pascual. «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar». D. Madoz, 1845

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Beas de Segura.

Portal de la Comarca de Serra de Segura

Municipis i pedanies de la Comarca de Serra de Segura

@@ Llínea 35: / Llínea 35: @@
 == Història ==
 === Orígens del nom del poble===
-No se sap en claritat d'a on procedix el gentilici de '''Beas''', ya que tot és un enigma, '''beatenses''' o potser '''serreños''' , són algunes de les denominacions més comunes dels habitants. El nom sembla vindre del termine ''vega'', que significa horta, terra fèrtil. Este sustantiu és una antiga veu castellana que compartix en el portugués ''veiga''. Estes dos paraules tenen el seu orige en el vocable íber ''vaika'', que significa ''terreny regable''. Un atre possible orige pot derivar del mateix assent i lloc de la Vila, que és molt vistós i delectós en la varietat de fonts i frescura
+No se sap en claritat d'a on procedix el gentilici de Beas, ya que tot és un enigma, beatenses o potser serrenyos , són algunes de les denominacions més comunes dels habitants. El nom sembla vindre del termine ''vega'', que significa horta, terra fèrtil. Este sustantiu és una antiga veu castellana que compartix en el portugués ''veiga''. Estes dos paraules tenen el seu orige en el vocable íber ''vaika'', que significa ''terreny regable''. Un atre possible orige pot derivar del mateix assent i lloc de la Vila, que és molt vistós i delectós en la varietat de fonts i frescura
 que li acosten.