Diferència entre les revisions de "Vicente Enrique i Tarancón"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | '''Vicente Enrique i Tarancón''' naixcut el 14 de maig de 1907 a [[Borriana]] 28 de novembre de 1994. Ordenat prevere l'1 de novembre de 1929. sent el seu primer destí com a coadjutor i organista a Vinaròs. | + | '''Vicente Enrique i Tarancón''' naixcut el 14 de maig de [[1907]] a [[Borriana]] 28 de novembre de [[1994]]. Ordenat prevere l'1 de novembre de [[1929]]. sent el seu primer destí com a coadjutor i organista a Vinaròs. |
| − | 1931, el bisbe de Tortosa el destina temporalment a la Casa del Consiliari en Madrit, on va participar en la campanya itinerant de promoció del moviment d'Acció Catòlica. | + | [[1931]], el bisbe de [[Tortosa]] el destina temporalment a la Casa del Consiliari en [[Madrit]], on va participar en la campanya itinerant de promoció del moviment d'[[Acció Catòlica]]. |
| − | 1938, torna a | + | [[1938]], torna a [[Vinarós]], com a rector i archipreste. [[1943]] archipreste de [[Vila-real]], [[1945]] bisbe de [[Solsona]]. En 38 anys era el bisbe més jove d'[[Espanya]]. [[1950]] en març la pastoral “El pa nostre de cada dia”, en la qual Tarancón denunciava la situació de penúria, fam i escassea que vivien els més desfavorits, i que va resultar ofensiva per a algunes autoritats del règim. |
als anys 50 es el secretari de l'Episcopat espanyol. | als anys 50 es el secretari de l'Episcopat espanyol. | ||
| − | Participa al Concili Vaticà II (1962-1965), | + | Participa al [[Concili Vaticà II]] ([[1962]]-[[1965]]), |
| − | 1964 arquebisbe d'Oviedo. | + | [[1964]] arquebisbe d'[[Oviedo]]. |
| − | El final de la década dels 60 i el principi de la dels 70 van evidenciar el caràcter valent i aperturista del cardenal Tarancón, que va publicar documents sobre la llibertat religiosa, la llibertat sindical o sobre la pobrea política, econòmica i cultural. | + | El final de la década dels [[anys 60]] i el principi de la dels [[anys 70]] van evidenciar el caràcter valent i aperturista del cardenal Tarancón, que va publicar documents sobre la llibertat religiosa, la llibertat sindical o sobre la pobrea política, econòmica i cultural. |
| − | + | En [[1969]] es nomenat arquebisbe de [[Toledo]], primat d'[[Espanya]] i cardenal este any també va ser triat per unanimitat acadèmic de número de la [[Reial Acadèmia Espanyola de la llengua]]. | |
| − | 1971, administrador apostòlic de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalà i deseguida Bisbe d'esta seu. President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que ocuparia una década. | + | [[1971]], administrador apostòlic de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalà i deseguida Bisbe d'esta seu. President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que ocuparia una década. |
| − | El cardenal Tarancón va ser una de les figures més destacades en l'época de transició espanyola i va mantindre contactes ab tots els sectors socials i partits polítics, inclús els clandestins; va oficiar al decembre de 1973 la missa funeral pel president del Govern, l'almirant Luis Carrero Blanco, assessinat per ETA. Després de la missa, sectors franquistes i ultres es van dirigir al cardenal | + | El cardenal Tarancón va ser una de les figures més destacades en l'época de transició espanyola i va mantindre contactes ab tots els sectors socials i partits polítics, inclús els clandestins; va oficiar al decembre de [[1973]] la missa funeral pel president del Govern, l'almirant [[Luis Carrero Blanco]], assessinat per [[ETA]]. Després de la missa, sectors franquistes i ultres es van dirigir al cardenal en el famós crit de "Tarancón, al paredón" (“afuselleu Tarancón”). El prelat també va oficiar el funeral per la mort de [[Francisco Franco]] el 20 de novembre de [[1975]] i va presidir dies després la Missa de l'Esperit Sant, en la qual [[Joan Carles I|Joan Carles de Borbó]] va ser coronat rei d'[[Espanya]]. En les seues homilies, el cardenal va advocar per la reconciliació i va defensar els drets humans i les llibertats. |
| − | + | En l'any [[1978]] '''Vicente Enrique i Tarancón''' va participar en el conclave d'agost per triar al nou papa [[Joan Pau I]] i a octubre, del que va eixir [[Joan Pau II|Karol Wojtyla]] com a papa en el nom de [[Joan Pau II]]. | |
| − | 1983 presentar la renúncia a la Santa Seu com a responsable de l'arxidiòcesi de | + | [[1983]] presentar la renúncia a la Santa Seu com a responsable de l'arxidiòcesi de [[Madrit]]-[[Alcalá]] |
| − | 1985 designat per la unanimitat dels Corts Valencianes membre del Consell Valencià de Cultura. | + | [[1985]] designat per la unanimitat dels [[Corts Valencianes]] membre del [[Consell Valencià de Cultura]]. |
| − | 1994, dos mesos després de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de | + | [[1994]], dos mesos després de ser investit doctor honoris causa per la [[Universitat Politècnica de Valéncia]], va morir de [[càncer de pulmó]] a l'hospital de la [[Casa de la Salut]] de [[Valéncia]]. Era el 28 de novembre i tenia 87 anys. Les restes mortals de '''Vicente Enrique i Tarancón''' reposen a la colegiata de San Isidre, a [[Madrit]]. |
[[Categoria:Biografies]] | [[Categoria:Biografies]] | ||
| + | [[Categoria:Religiosos valencians]] | ||
Revisió de 15:22 23 feb 2010
Vicente Enrique i Tarancón naixcut el 14 de maig de 1907 a Borriana 28 de novembre de 1994. Ordenat prevere l'1 de novembre de 1929. sent el seu primer destí com a coadjutor i organista a Vinaròs.
1931, el bisbe de Tortosa el destina temporalment a la Casa del Consiliari en Madrit, on va participar en la campanya itinerant de promoció del moviment d'Acció Catòlica.
1938, torna a Vinarós, com a rector i archipreste. 1943 archipreste de Vila-real, 1945 bisbe de Solsona. En 38 anys era el bisbe més jove d'Espanya. 1950 en març la pastoral “El pa nostre de cada dia”, en la qual Tarancón denunciava la situació de penúria, fam i escassea que vivien els més desfavorits, i que va resultar ofensiva per a algunes autoritats del règim. als anys 50 es el secretari de l'Episcopat espanyol. Participa al Concili Vaticà II (1962-1965), 1964 arquebisbe d'Oviedo.
El final de la década dels anys 60 i el principi de la dels anys 70 van evidenciar el caràcter valent i aperturista del cardenal Tarancón, que va publicar documents sobre la llibertat religiosa, la llibertat sindical o sobre la pobrea política, econòmica i cultural.
En 1969 es nomenat arquebisbe de Toledo, primat d'Espanya i cardenal este any també va ser triat per unanimitat acadèmic de número de la Reial Acadèmia Espanyola de la llengua. 1971, administrador apostòlic de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalà i deseguida Bisbe d'esta seu. President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que ocuparia una década.
El cardenal Tarancón va ser una de les figures més destacades en l'época de transició espanyola i va mantindre contactes ab tots els sectors socials i partits polítics, inclús els clandestins; va oficiar al decembre de 1973 la missa funeral pel president del Govern, l'almirant Luis Carrero Blanco, assessinat per ETA. Després de la missa, sectors franquistes i ultres es van dirigir al cardenal en el famós crit de "Tarancón, al paredón" (“afuselleu Tarancón”). El prelat també va oficiar el funeral per la mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 i va presidir dies després la Missa de l'Esperit Sant, en la qual Joan Carles de Borbó va ser coronat rei d'Espanya. En les seues homilies, el cardenal va advocar per la reconciliació i va defensar els drets humans i les llibertats.
En l'any 1978 Vicente Enrique i Tarancón va participar en el conclave d'agost per triar al nou papa Joan Pau I i a octubre, del que va eixir Karol Wojtyla com a papa en el nom de Joan Pau II. 1983 presentar la renúncia a la Santa Seu com a responsable de l'arxidiòcesi de Madrit-Alcalá 1985 designat per la unanimitat dels Corts Valencianes membre del Consell Valencià de Cultura. 1994, dos mesos després de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Valéncia, va morir de càncer de pulmó a l'hospital de la Casa de la Salut de Valéncia. Era el 28 de novembre i tenia 87 anys. Les restes mortals de Vicente Enrique i Tarancón reposen a la colegiata de San Isidre, a Madrit.