Placa tectònica

Una placa tectònica o placa litosfèrica és un fragment de litosfera que es mou com un bloc rígit sense una deformació interna sobre l'astenosfera (mant superior) de la Terra. La paraula tectònica deriva del grec antic τέκτων, τέκτωνος: nominatiu i genitiu de singular de constructor, fuster, i del sufix ικα: relatiu a.Divry’s New English–Greek and Greek–English Dictionary. D. C. Divry, Inc., New York. 1983.</ref>

La tectònica de plaques és una teoria que explica l'estructura i la dinàmica de la superfície terrestre. Establix que la litosfera (la porció dinàmica superior més externa i rígida de la Terra) està fragmentada en una série de plaques que es desplacen sobre l'astenosfera.^{cita requerida} Esta teoria també descriu el moviment de les plaques, les seues direccions i interaccions. La litosfera terrestre està dividida en grans plaques i en atres menors o microplaques. En les vores de les plaques es concentra activitat sísmica, volcànica i tectònica. Açò dona lloc a la formació de grans cadenes i conques.

La Terra és l'únic planeta del sistema solar en plaques tectòniques actives, encara que hi ha evidències de que en temps remots Mart, Venus i algun dels satèlits galileans, com Europa, varen anar tectònicament actius.

Descobriment

Encara que la teoria de la tectònica de plaques va ser formalment establida en les décades de 1960 i 1970, en realitat és producte de més de dos sigles d'observacions geològiques i geofísiquess. En el sigle XIX es va observar que en el passat remot de la Terra varen existir numeroses conques sedimentàries, en gruixaestratigràfics de fins a dèu voltes els observats en l'interior dels continents, i que –posteriorment– processos desconeguts les varen deformar i varen originar cordilleres: successions montanyoses d'enormes dimensions que poden incloure serres paraleles. A estes conques se'ls va denominar geosinclinalés, i al procés de deformació, orogénesis. Un atre descobriment del sigle XIX va ser una cadena montanyosa o dorsal en mig del oceà Atlàntic, que observacions posteriors varen mostrar que s'estenia formant una ret contínua per tots els oceans.

Un alvanç significatiu en el problema de la formació dels geosinclinals i les seues orogènies va ocórrer entre 1908 i 1912, quan Alfred Wegener va establir una hipòtesis que les masses continentals estaven en moviment i que s'havien fragmentat d'un supercontinent que va denominar Pangea. Tals moviments haurien deformat els sediment geosinclinals acumulats en les seues vores i originat noves cadenes montanyoses. Wegener creïa que els continents s'esgolaven sobre la superfície de la corfa terrestre baix els oceans com un bloc de fusta sobre una taula, i que açò es devia a les forces de marea produïdes per la deriva dels pols. No obstant, pronte es va demostrar que estes forces són de l'orde d'una diezmillonésim a una centèsima de millonèsima de la força gravitatòria, la qual cosa feya impossible plegar i alçar les masses de les cordilleres.

Per mig de la teoria de la Tectònica de plaques es va explicar finalment que tots estos fenomens (deriva continental, formació de cordilleres continentals i submarines) són manifestacions de processos de lliberació de la calor de l'interior de la Terra. Hi ha quatre processos a els que es deu dita calor:

1. El més important és la desintegració dels elements radiactius existents en el mant terrestre, que fonamentalment són: ⁴⁰K (potassi 40), ²³⁸O (urani 238), ²³⁵O (urani 235) i ²³²Th (tori 232).
2. Els residus de la calor original que la Terra ha adquirit durant el seu génesis.
3. Calor pel roce per la gravetat, que propicia el desplaçament dels elements pesats cap al centre, i dels llaugers cap amunt. En fer-ho, la fricció genera calor.
4. En gelar-se, el núcleu incrementa el seu tamany. Un fenomen similar ocorre per refredat de l'aigua, que en fer-ho desprén calor.

Tipos de plaques

Les plaques litosfèriques són essencialment de dos tipos, segons la classe de corfa que forma la superfície. Hi ha dos classes de corfa: la oceànica i la continental.

• Plaques oceàniques. Estan cobertes íntegrament per corfa oceànica, prima, de composició bàsica: ferro i magnesi dominants. Apareixen sumergides en tota la seua extensió, salve per existència d'edificis volcànics intraplaca, dels quals els destacats per alts apareixen emergits, o per arcs insulars (d'illes) en algun de les seues vores. Els eixemples més notables s'ubiquen en el Pacífic: la del Pacífic, la placa de Naixca, la placa de Cocos i la placa Filipina.

• Plaques mixtes. Són plaques parcialment cobertes per corfa continental i aixina mateix en part per corfa oceànica. La majoria de les plaques són d'estes característiques. Per a que una placa siga íntegrament continental tindria que carir de vores de tipo divergent (dorsals) en el seu contorn. En teoria açò és possible en fases de convergència i de colisió de fragments continentals. Aixina poden interpretar-se algunes subplaques que constituïxen els continents. Valen com a eixemples de plaques mixtes la placa Suramericana i la placa Euroasiàtica.

Plaques tectòniques del món

Actualment existixen les següents plaques tectòniques en la superfície de la Terra en llímits més o menys definits, que es dividixen en 15 plaques majors (o principals) i 42 plaques menors (o secundàries).

Les 15 plaques majors

Les 15 plaques tectòniques majors

<*div style="font-size:100%; -moz-column-count:3; column-count:3;">

• Placa Africana
• Placa Antàrtica
• Placa Aràbiga
• Placa de Cocos
• Placa de Naixca
• Placa del Carib
• Placa del Pacífic
• Placa Euroasiàtica
• Placa Filipina
• Placa Índia
• Placa Indoaustraliana
• Placa Juan de Fuca
• Placa Nortamericana
• Placa Scotia
• Placa Suramericana

Vore també

• Corfa terrestre
• Litósfera
• Tectònica de plaques
• Llista de plaques tectòniques
• Orogénesis
• Cratón

Enllaços externs

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Placa tectónica de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.