Diferència entre les revisions de "Manuel Belgrano"
m (Text reemplaça - 'Independencia' a 'Independència') |
|||
| (No es mostren 7 edicions intermiges d'3 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
[[Image:Manuel Belgrano.JPG|thumb|250px|Manuel Belgrano per [[François Casimir Carbonnier]]]] | [[Image:Manuel Belgrano.JPG|thumb|250px|Manuel Belgrano per [[François Casimir Carbonnier]]]] | ||
| − | '''Manuel Belgrano''' ([[Buenos Aires]], [[3 de juny]] de [[1770]] | + | '''Manuel Belgrano''' ([[Buenos Aires]], [[3 de juny]] de [[1770]] - † [[ibídem]], [[20 de juny]] de [[1820]]) fon un [[intelectual]], [[economiste]], [[periodiste]], [[polític]], [[advocat]] i [[militar]], creador de la bandera nacional argentina i u dels més importants caps de l'eixercit revolucionari, com aixina també creador de les primeres institucions educatives i culturals del país. |
== Els primers anys == | == Els primers anys == | ||
| Llínea 6: | Llínea 6: | ||
El jove Belgrano estudià en el Real Colege de San Carlos i despuix en l'Universitats de [[Salamanca]] i [[Valladolit]]. En [[1793]] Belgrano va rebre el titul d'advocat i en [[1794]], ya en [[Buenos Aires]], va assumir a l'edat de 23 anys com primer secretari del Consulat, creant escoles de Dibuix, de Matemàtiques i Nautica. | El jove Belgrano estudià en el Real Colege de San Carlos i despuix en l'Universitats de [[Salamanca]] i [[Valladolit]]. En [[1793]] Belgrano va rebre el titul d'advocat i en [[1794]], ya en [[Buenos Aires]], va assumir a l'edat de 23 anys com primer secretari del Consulat, creant escoles de Dibuix, de Matemàtiques i Nautica. | ||
| − | En l'any [[1806]] es | + | En l'any [[1806]] es produïxen les primeres invasions angleses. L'acontenyiment despertà el patriotisme del jove advocat, qui trobà en la faena de promoure l'independència. Sense haver vestit mai un uniforme, ni haver rebut instrucció, es fiu militar. Els succés europeus auspiciaren la revolucio i Belgrano complix un paper protagonic en la [[Revolucio de Maig]] i es nomenat vocal. Més tart, recordara els succes de [[maig]] de [[1810]] en estes paraules: "Se venceren al fi totes les dificultats, que més presentaven l'estat dels meus paisans que una atra cosa, i encara que no va seguir la cosa pel rumbo que m'havia propost, va apareixer una junta, de la que yo era vocal, sense saber com ni per a on, en que no tinguí poc sentiment." |
== Carrera militar == | == Carrera militar == | ||
| Llínea 13: | Llínea 13: | ||
Despuix, en un intent de contindre les excursions de les naus espanyoles que assolaven els pobles de les costes del [[riu Paranà]], s'instalaren dos bateries d'artilleria en les rodalies de [[Rosario]], en el seu transcurs creà la bandera el [[27 de febrer]] de [[1812]]. És designat Comandant i Cap de l'Eixercit del Nort. | Despuix, en un intent de contindre les excursions de les naus espanyoles que assolaven els pobles de les costes del [[riu Paranà]], s'instalaren dos bateries d'artilleria en les rodalies de [[Rosario]], en el seu transcurs creà la bandera el [[27 de febrer]] de [[1812]]. És designat Comandant i Cap de l'Eixercit del Nort. | ||
En motiu del segon aniversari de la [[Revolucio de Maig]], Belgrano fa beneir la bandera en [[Jujuy]] pel canonge [[Juan Ignacio Gorriti]]. A finals de [[juny]] començà el alvanç cap al sur. | En motiu del segon aniversari de la [[Revolucio de Maig]], Belgrano fa beneir la bandera en [[Jujuy]] pel canonge [[Juan Ignacio Gorriti]]. A finals de [[juny]] començà el alvanç cap al sur. | ||
| − | En esta situació, Belgrano va rebre del Triumvirat l'orde de replegar-se, sense presentar batalla, cap a | + | En esta situació, Belgrano va rebre del Triumvirat l'orde de replegar-se, sense presentar batalla, cap a Córdova. Eixa retirada és coneguda com l'[[Exodo Jujeny]]: ordenà als pobladors de [[Jujuy]] a seguir-ho, destruint tot quan poguera ser util a l'enemic. |
| − | En setembre de [[1812]] decidix desobedir les | + | En [[setembre]] de l'any [[1812]] decidix desobedir les órdens i presentà batalla en la ciutat de [[Tucuman]], i despuix en [[Salta]] (febrer de [[1813]]), eixint victoriós d'elles, pero fon derrotat quan intentà proseguir el seu alvanç en l'[[Alt Perú]] (hui [[Bolívia]]) a finals de [[1813]]. |
== La diplomacia == | == La diplomacia == | ||
| − | Destituït de l'autoritat militar, va seguir prestant servicis a la causa argentina diplomatic, puix en [[1814]]-[[1815]] fon enviat a [[Europa]] per a negociar el reconeiximent de l'Independència (sense resultat). Torna al país en [[juliol]] de [[1816]] i viajà a [[Tucumán]] per a participar dels success independentistes, a on te un alt protagonisme. Tres dies ans de la declaració de l'Independència (9 de [[juliol]] de [[1816]]), declamà avant els congressistes i instà a declarar quant ans l'Independència. | + | Destituït de l'autoritat militar, va seguir prestant servicis a la causa argentina diplomatic, puix en [[1814]]-[[1815]] fon enviat a [[Europa]] per a negociar el reconeiximent de l'Independència (sense resultat). Torna al país en [[juliol]] de l'any [[1816]] i viajà a [[Tucumán]] per a participar dels success independentistes, a on te un alt protagonisme. Tres dies ans de la declaració de l'Independència (9 de [[juliol]] de [[1816]]), declamà avant els congressistes i instà a declarar quant ans l'Independència. |
== Els últims anys == | == Els últims anys == | ||
| − | En [[agost]] de [[1816]] novament és designat cap de l'Eixercit del Nort; pero no va poder organisar una quarta expedició a l'[[Alt Perú]], solament alcançà a enviar al coronel La Madrid en una expedició, en [[març]] de [[1817]], fins les rodalies de [[Tarija]]. Pero La Madrid, despuix d'una victoria, i en apenes 400 hòmens, atacà [[Chuquisaca]] per sorpresa. Fon derrotat i va tindre que fugir per la serra i la selva, tornant a [[Tucumán]] pel cami d'[[Orán]]. | + | En [[agost]] de l'any [[1816]] novament és designat cap de l'Eixercit del Nort; pero no va poder organisar una quarta expedició a l'[[Alt Perú]], solament alcançà a enviar al coronel La Madrid en una expedició, en [[març]] de l'any [[1817]], fins les rodalies de [[Tarija]]. Pero La Madrid, despuix d'una victoria, i en apenes 400 hòmens, atacà [[Chuquisaca]] per sorpresa. Fon derrotat i va tindre que fugir per la serra i la selva, tornant a [[Tucumán]] pel cami d'[[Orán]]. |
| − | A mitat de [[1819]], el govern l'ordenà que l'Eixercit del Nort i el dels Andes abandonaren la lluita contra els realistes per ad atacar les rebelies provincials, llavors ordenà a les seues tropes iniciar la marcha cap al sur, pero demanà llicencia per malaltia i delegà l'autoritat en el seu segon, Francisco Fernández de la Cruz | + | A mitat de l'any [[1819]], el govern l'ordenà que l'Eixercit del Nort i el dels Andes abandonaren la lluita contra els realistes per ad atacar les rebelies provincials, llavors ordenà a les seues tropes iniciar la marcha cap al sur, pero demanà llicencia per malaltia i delegà l'autoritat en el seu segon, Francisco Fernández de la Cruz. |
| − | |||
| − | |||
| + | Partix cap a [[Buenos Aires]] i arriba en el més de [[març]]. Afligit per una grau malaltia ([[hidropesía]]) durant més de quatre anys, i encara en la seua plenitut, va fallir el 20 de [[juny]] de [[1820]], empobrit i llunt de la seua família. | ||
| + | |||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
{{Commonscat|Manuel Belgrano}} | {{Commonscat|Manuel Belgrano}} | ||
Última revisió del 16:17 27 ago 2024
Manuel Belgrano (Buenos Aires, 3 de juny de 1770 - † ibídem, 20 de juny de 1820) fon un intelectual, economiste, periodiste, polític, advocat i militar, creador de la bandera nacional argentina i u dels més importants caps de l'eixercit revolucionari, com aixina també creador de les primeres institucions educatives i culturals del país.
Els primers anys[editar | editar còdic]
Manuel José Joaquín del Corazón de Jesús Belgrano, aixina era el seu nom complet, naixqué en Buenos Aires el 3 de juny de 1770, fill de Domingo Belgrano i Pérez (o Peri) i de María Josefa González Casero. El jove Belgrano estudià en el Real Colege de San Carlos i despuix en l'Universitats de Salamanca i Valladolit. En 1793 Belgrano va rebre el titul d'advocat i en 1794, ya en Buenos Aires, va assumir a l'edat de 23 anys com primer secretari del Consulat, creant escoles de Dibuix, de Matemàtiques i Nautica.
En l'any 1806 es produïxen les primeres invasions angleses. L'acontenyiment despertà el patriotisme del jove advocat, qui trobà en la faena de promoure l'independència. Sense haver vestit mai un uniforme, ni haver rebut instrucció, es fiu militar. Els succés europeus auspiciaren la revolucio i Belgrano complix un paper protagonic en la Revolucio de Maig i es nomenat vocal. Més tart, recordara els succes de maig de 1810 en estes paraules: "Se venceren al fi totes les dificultats, que més presentaven l'estat dels meus paisans que una atra cosa, i encara que no va seguir la cosa pel rumbo que m'havia propost, va apareixer una junta, de la que yo era vocal, sense saber com ni per a on, en que no tinguí poc sentiment."
Carrera militar[editar | editar còdic]
Instalada la Primera Junta de Govern, se'l convocà per a dirigir una campanya militar al Paraguai, a fi de propagar l'ideal de la revolució, a pesar de la seua escasa experiencia militar. És derrotat en les batalles de Tacuari i Paraguari.
Despuix, en un intent de contindre les excursions de les naus espanyoles que assolaven els pobles de les costes del riu Paranà, s'instalaren dos bateries d'artilleria en les rodalies de Rosario, en el seu transcurs creà la bandera el 27 de febrer de 1812. És designat Comandant i Cap de l'Eixercit del Nort. En motiu del segon aniversari de la Revolucio de Maig, Belgrano fa beneir la bandera en Jujuy pel canonge Juan Ignacio Gorriti. A finals de juny començà el alvanç cap al sur. En esta situació, Belgrano va rebre del Triumvirat l'orde de replegar-se, sense presentar batalla, cap a Córdova. Eixa retirada és coneguda com l'Exodo Jujeny: ordenà als pobladors de Jujuy a seguir-ho, destruint tot quan poguera ser util a l'enemic.
En setembre de l'any 1812 decidix desobedir les órdens i presentà batalla en la ciutat de Tucuman, i despuix en Salta (febrer de 1813), eixint victoriós d'elles, pero fon derrotat quan intentà proseguir el seu alvanç en l'Alt Perú (hui Bolívia) a finals de 1813.
La diplomacia[editar | editar còdic]
Destituït de l'autoritat militar, va seguir prestant servicis a la causa argentina diplomatic, puix en 1814-1815 fon enviat a Europa per a negociar el reconeiximent de l'Independència (sense resultat). Torna al país en juliol de l'any 1816 i viajà a Tucumán per a participar dels success independentistes, a on te un alt protagonisme. Tres dies ans de la declaració de l'Independència (9 de juliol de 1816), declamà avant els congressistes i instà a declarar quant ans l'Independència.
Els últims anys[editar | editar còdic]
En agost de l'any 1816 novament és designat cap de l'Eixercit del Nort; pero no va poder organisar una quarta expedició a l'Alt Perú, solament alcançà a enviar al coronel La Madrid en una expedició, en març de l'any 1817, fins les rodalies de Tarija. Pero La Madrid, despuix d'una victoria, i en apenes 400 hòmens, atacà Chuquisaca per sorpresa. Fon derrotat i va tindre que fugir per la serra i la selva, tornant a Tucumán pel cami d'Orán.
A mitat de l'any 1819, el govern l'ordenà que l'Eixercit del Nort i el dels Andes abandonaren la lluita contra els realistes per ad atacar les rebelies provincials, llavors ordenà a les seues tropes iniciar la marcha cap al sur, pero demanà llicencia per malaltia i delegà l'autoritat en el seu segon, Francisco Fernández de la Cruz.
Partix cap a Buenos Aires i arriba en el més de març. Afligit per una grau malaltia (hidropesía) durant més de quatre anys, i encara en la seua plenitut, va fallir el 20 de juny de 1820, empobrit i llunt de la seua família.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manuel Belgrano.