Diferència entre les revisions de "Antilocapra americana"
Bot: Creant artícul sobre el mamífer |
m Text reemplaça - ' Vejau ' a ' Vore ' |
||
| Llínea 75: | Llínea 75: | ||
* ''[[Antilocapra americana sonoriensis]]'' {{Small|Goldman, 1945}} | * ''[[Antilocapra americana sonoriensis]]'' {{Small|Goldman, 1945}} | ||
== | == Vore també == | ||
* [[Anex:Espècies de Artiodactyla]] | * [[Anex:Espècies de Artiodactyla]] | ||
* [[Velocitat dels animals]] | * [[Velocitat dels animals]] | ||
Última revisió del 16:20 8 jul 2026
El berrendo o antílop americà (Antilocapra americana) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família Antilocapridae.[1] Es tracta de l'únic representant actual de la seua família, encara que fins a principis del Pleistoceno contava en numeroses espècies. En el pas del temps, tots es varen extinguir per diverses causes, deixant al berrendo actual com a únic vestigi de la seua presència.
Descripció
[editar | editar còdic]Pese a que són cridats antílops americans no són verdaders antílops.[2] Presenta un marcat dimorfisme sexual, sent els machos majors, en un pes de 45-60 kg, mentres que les femelles pesen entre 35 i 45 kg. Diferix del restant de rumiants de banyes buits per tindre estuches córneos caducs. Abdós sexes posseïxen banyas curvos i dirigits cap a arrere que muden cada any, com els cérvols, pero mai es desprenen de la base òssea que hi ha baix la superfície còrnea. Estes banyes són més grans i estan ramificados en els machos (125 a 450 mm), mentres que les femelles els tenen curts i sense ramificacions (25 a 150 mm).Tant les femelles com els machos posseïxen una corona de pèl en la base de les banyes i una crin de color negre.
La seua llongitut corporal és d'1,30 a 1,50 m, una alçada a la creu de 70 a 80 cm i la seua coa té una llongitut de 10 cm mentres que les seues orelles la tenen de 15 cm.
La forma del cos recorda als antílops, ya que de la mateixa manera que ells, tenen el llom a major altura que els muscles. Les seues extremitats són primes i llargues i no tenen dígits laterals. Sobre el pelaje, és leonado o berrendo en el llom, d'a on prové el seu nom en espanyol, encara que en hivern s'enfosquix llaugerament. S'aclarix en les parts inferiors del cos fins a tornar-se blanc en cara, gola, pancha, pates i glúteos. Un element característic d'esta espècie, és la presència d'una gran taca blanca al voltant de la regió cabal, està present en machos, femelles i crío, el pelaje en esta zona es eriza quan l'animal presentir algun perill, servint d'advertència a atres membres del grup. En la part del coll descollen dos bandes blanques localisades una a l'altura de la gola i una atra baix d'ella. Existixen bandes de pèl obscur en nas, front, carrillos, part posterior del coll i esquena de la coa. Les pates tenen quatre dits, encara que caminen sobre dos.
Banyes
[editar | editar còdic]Les banyes, situats directament sobre la finestra de l'ull, són una característica especial. Com els de els portadors de banyes, consten d'una base òssea (asta) coberta de queratina (baïna de la banya). En els berrendos actuals, l'asta en sí no es bifurca, només la coberta de queratina forma les dos puntes de les banyes. Les baïnes de les banyes es canvien cada any despuix de la época de celosia, al voltant d'octubre. Només els cons òsseus permaneixen durant el restant de la seua vida, mentres que la baïna de la banya es desprén i cau al sol. En eixe moment ya s'ha format una nova massa de banyes per davall, que seguix coberta d'una capa peluda. El creiximent anual de la capa de queratina es completa a la veta d'uns dèu mesos. En este sentit, el berrendo és similar als cérvolss, que canvien la seua cornamenta anualment, pero diferix notablement dels portadors de banyes, en els que no se substituïx la baïna de la banya. Els representants fòssils dels portadors de banyes bifurcados tenien a voltes banyes molt complexes en varis o múltiples astes bifurcadas o retortillades. No està clar si la baïna de la banya també es desgastava cada any. Alguns experts consideren que esta és una característica especial de les banyes bifurcados vius actuals. Els primers portadors de banyes bifurcados encara tenien les banyes cobertes de pell, #lo que es va comprovar pels túbuls sanguíneus en els eixos de les banyes.[3][4] En general, el creiximent de les banyes -com en atres portadors de banyes en la vcabeza- està controlat per genés responsables de la formació de pell, ossos i nervis.[5]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]El berrendo va evolucionar en les praderies d'Amèrica del Nort i alguna volta va estar molt estés en les planures i també en els deserts i semidesiertos del suroest d'Estats Units i el noroest de Mèxic (Baixa Califòrnia, Sonora, Chihuahua, Coahuila i Hidalgo).
Preferix regions en un ampli camp de visió i una vegetació en mosaic de paisages esteparios oberts i herbáceos. Originalment estés per grans àrees de les Grans Planures fins al riu Saskatchewan en el nort, ha segut desplaçat cap a àrees montanyoses més altes en la part occidental del continent des de l'assentament dels europeus en Amèrica del Nort. En les Montanyes Rocoses es troba fins a altituts de 3350 m. En general, el berrendo evita paisages més tancats ( vore també: Depredadors i estat de conservació ).
Història natural
[editar | editar còdic]Velocitat
[editar | editar còdic]Quan corren, els berrendos poden alcançar velocitats de 64 a 97 km/h; basant-se en les llongituts de tranc medides, s'ha aplegat a supondre una velocitat de 86,5 km/h.[6] Velocitats de 72 km/h poden mantindre's durant una distància de fins a 3 quilómetros. Poden recórrer una distància d'11 quilómetros en 10 minuts a una velocitat mija de 65 km/h. Es tracta, puix, de corredors de fondo i de velocistes al mateix temps (Encara que no tenen la velocitat i acceleració del guepardo, un esprínter especialisat). Les adaptacions físiques a tal velocitat i resistència no solament consistix en unes pates molt llargues (Que en el cas del berrendo tendixen a ser dèbils per a botar cerques en comparació a les d'un venado coa blanca).[7] Les seues adaptacions físiques també consistixen en un agrandamiento dels pulmons, els eritrocits, el cor, una eixamplada de la tráquea i un aument del volum de sanc; el cor d'un berrendo equival aproximadament al 0.95 % de la seua massa corporal, en comparació al 0.50 % d'una cabra.[8][7] Atres adaptacions inclouen un major número de mitocondrias per volum muscular. Són estos reforços de les estructures generals dels mamífers -i no el desenroll de noves estructures- els que permeten al berrendo absorbir i utilisar una major proporció d'oxigen de l'aire que respira de lo que caldria esperar per a un mamífer del seu tamany.[9]
Els machos de berrendo tenen un nivell d'activitat física major que el de les femelles i aparentment també el seu volum de sanc és relativament major.[8]
És freqüent trobar l'afirmació de que, en térmens de velocitat màxima, els berrendos són els mamífers més ràpits del món despuix del guepardo; dita afirmació va ser feta pel zoològic de Sant Diego.[9][8] No obstant, en distàncies curtes, alguns antílops i gaseles del Vell Món, poden alcançar la mateixa velocitat o similar. No obstant, els berrendos són els mamífers més ràpits de tot el continent americà, i medits en una distància de mig fondo, provablement inclús els mamífers més ràpits de tots.[7]
Alimentació
[editar | editar còdic]S'alimenten durant gran part del dia d'herbes, arbustos, verdets i en ocasions inclús cactus. Els berrendos es mouen en grans grups, a voltes en manades de centenars d'animals, especialment en estiu. Els integrants d'estes manades són sempre femelles en les seues crío i machos jóvens. Els machos adults o vells solen ser solitaris o viuen en menuts grups, encara que a voltes poden formar també raberes formades únicament per individus masculins.
Reproducció
[editar | editar còdic]En autumne, els machos en edat reproductora competixen entre sí lluitant cap contra cap en la finalitat de guanyar-se el dret a reproduir-se. Al contrari que en molts atres ungulats, els machos no abandonen les manades de femelles i jóvens despuix de l'época de celosia, sino que s'unixen a elles durant tot el hivern següent.
Despuix de 230 dies de gestació, les femelles paren una crío (si és el seu primer part) o dos en el més de juny. Estos menuts són de color gris i pesen de 2 a 4 kg. Immediatament despuix del part, les femelles separen a les seues crío i les amaguen entre la maleza, encara que es mantenen vigilants en les zones pròximes i acodixen regularment per a donar-los de mamar.
Depredadors i estat de conservació
[editar | editar còdic]Actualment no conten en autèntics depredadorés. Són els mamífers més ràpits de Norteamérica,[10] podent córrer a 65 km/h durant varis quilómetros, botant de 3 fins a casi 6 metros.[2] La seua velocitat màxima registrada és de 98 km/h.
Debido a ello, és rar que muiguen preses d'atres animals. Els llops, coyots, gats cervals, pumas i àguiles reals poden matar crío de pocs dies, pero inclús açò no és alguna cosa comú, puix els menuts berrendos poden passar hores agazapados entre la vegetació i sense realisar moviment algun que puga delatar-los. A les poques semanes de nàixer deixen d'amagar-se i seguixen a la seua mare, sent ya més ràpits que els seus potencials caçadors fins a llavors.
La possible causa de la velocitat de l'antílop americà és que fins a fa a penes 20 milenis sí tenia un depredador del que preocupar-se de veres. En les praderies americanes habitaven felinos similars al guepardo d'Àsia i Àfrica, pertanyents al gènero extint Miracinonyx, que provablement alcançaven velocitats similars a este (105 km/h en trams curts). La velocitat i la resistència a la carrera es varen desenrollar en la finalitat de donar-los esquinazo, i quan els guepardos americans es varen extinguir a finals de l'última glaciació, els berrendos simplement varen seguir sent igual de veloços que fins a llavors.
Per esta absència de depredadors, els antílops americans es varen multiplicar sense problemes durant el Holoceno, i a l'arribada dels primers europeus formaven manades de millons d'eixemplars en les planures de Canadà, Estats Units i Mèxic. Açò va canviar en la cridada “conquista de l'Oest”. De la mateixa manera que els bisontes, els berrendos varen ser objecte d'una brutal matança a mans dels #colon durant tot el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
, morint mills cada any. En 1908, quedaven menys de 20.000 eixemplars en tot lo món. Ans que l'espècie disminuïra més es varen dictar lleis per a protegir-la a ella i la seua hàbitat, per #lo que la població ha aumentat en l'actualitat fins a casi els 3 millons d'animals, sent especialment abundants en les zones protegides de Wyoming i Colorat. En algunes zones la caça ha tornat a ser permesa en la finalitat de controlar l'excés de població. En Mèxic era caçada habitualment per a alimentar als miners del El Boleo, fins que en 1922 li la va convertir en espècie protegida i la seua caça es va tornar illegal.[11]
Interacció en l'home
[editar | editar còdic]Importància del berrendo per als indis
[editar | editar còdic]Els berrendos eren valioses fonts de carn per als indis de les planures. Ya que eren un joc extremadament comú (en 1800 hi havia al voltant de 40 millons d'animals en les praderies), a sovint eixercitaven un paper important en la vida quotidiana dels indígenes. Els Shoshone occidentals tenien una caça ceremonial de berrendos iniciada per un chaman. De la mateixa manera que la caça del bisonte, la caça del berrendo tenia una dimensió religiosa. Un grup de caçadors va utilisar un fòc per a dur als animals a mans d'un segon grup de caçadors, en direcció a un riu o a un corral prèviament preparat, un recint de captura per a animals salvages. Els Shoshone del Nort, per un atre costat, es posaven pells de berrendo i aguaitaven lo més prop possible d'una manada camuflats. Inclús en la disponibilitat de cavalls, la caça de berrendos era un desafiu exigent perque els berrendos poden córrer més ràpit que els cavalls.
Els Lakota codiciaven els berrendos no només per la seua carn, sino també per les seues pells, que els agradava usar per a confeccionar roba. No obstant, els natius americans no varen poder afectar significativament a la població de berrendos en els seus métodos de caça.
Desenrolls moderns, amenaces i protecció
[editar | editar còdic]El berrendo va ser desconegut per als #colon europeus durant molt temps fins que Lewis i Clark varen descriure l'espècie en la seua expedició (1804-1806). En aquella época, les praderies de l'oest d'Amèrica del Nort abundaven en caça major com el bisonte i el berrendo.
Despuix de l'assentament a gran escala d'Amèrica del Nort per part de #colon blancs, el destí del berrendo s'assemblava al del bisonte americà. Inicialment varen ser fusilats per la seua pell i carn, pero després només per deport o plaure. Els passagers varen disparar mils de berrendos des de trens a lo llarc de les vies del ferrocarril, els cadàvers del qual es varen podrir a abdós costats de les vies del ferrocarril. En 1920, la població s'havia reduït a només 20.000 animals per la caça descontrolada. Només llavors es varen adoptar mides de protecció, per #lo que hui en dia hi ha un milló de berrendos en EE. UU. i Canadà, per #lo que l'espècie en el seu conjunt no es considera en perill d'extinció.
En Mèxic, no obstant, la població mai va poder recuperar-se. Inclús hui en dia només queden allí poc més de 1000 animals. En conseqüència, l'Organisació Internacional per a la Coordinació de la Conservació de la Naturalea (UICN) cataloga a les dos subespecies mexicanes com amenaçades. Estos són el berrendo sonorense ( A. A. sonoriensis ) i el berrendo de Baixa Califòrnia ( A. A. peninsularis). Este últim és originari únicament de la península de Baixa Califòrnia i està catalogat com en perill crític d'extinció.
Els berrendos són susceptibles a algunes malalties infeccioses importants dels ungulats parells. Formen un reservorio de patógenos per a la febra catarral maligna, BVD/MD i la malaltia hemorrágica epizoótica (EHD). També existix una alta sensibilitat al ántrax, la ràbia i diverses parasitosis.
Subespecies
[editar | editar còdic]Es reconeixen les següents subespecies:[1][12]
- Antilocapra americana americana Plantilla:Small
- Antilocapra americana mexicana Plantilla:Small
- Antilocapra americana oregona Plantilla:Small
- Antilocapra americana peninsularis Plantilla:Small
- Antilocapra americana sonoriensis Plantilla:Small
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Plantilla:MSW3
- ↑ 2,0 2,1 Matthews, L. Harrison (1977). La Vida dels Mamífers, Tom II (en espanyol), Barcelona, Espanya: Edicions Destine, pp. 840. ISBN 84-233-0700-X.
- ↑ Bart W. O’Gara und Gary Matson: Growth and Càsting of Horns by Pronghorns and Exfoliation of Horns by Bovids. Journal of Mammalogy 56 (4), 1975, S. 829–846
- ↑ Edward Byrd Davis: Family Antilocapridae. In: Donald R. Prothero und Scott I. Foss (Hrsg.): The Evolution of Artiodactyls. Johns Hopkins University, Baltimore, 2007, S. 227–240
- ↑ Yu Wang, Chenzhou Zhang, Nini Wang, Zhipeng Li, Rasmus Heller, Rong Liu, Yue Zhao, Jiangang Han, Xiangyu Pa, Zhuqing Zheng, Xueqin Dai, Ceshi Chen, Mingle Dou, Shujun Peng, Xianqing Chen, Jing Liu, Ming Li, Kun Wang, Chang Liu, Zeshan Lin, Lei Chen, Fei Hao, Wenbo Zhu, Chengchuang Song, Chen Zhao, Chengli Zheng, Jianming Wang, Shengwei Hu, Cunyuan Li, Hui Yang, Lin Jiang, Guangyu Li, Mingjun Liu, Tad S. Sonstegard, Guojie Zhang, Yu Jiang, Wen Wang und Qiang Qiu: Genetic basis of ruminant headgear and rapid antler regeneration. Science 364 (6446), 2019, S. eaav6335, doi:10.1126/science.aav6335
- ↑ John Byers: American Pronghorn: Social Adaptations and the Ghosts of Predators Past. Chicago University Press, 1998, S. 1–300 (S. 10–14) ISBN 978-0-226-08699-6 (American Pronghorn: Social Adaptations and the Ghosts of Predators Past - John A. Byers - Google Books)
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Byers, John A. (2003). «Anatomy of a speedster», Built for Speed: A Year in the Life of Pronghorn (en en), Harvard University Press. ISBN 978-0-674-01142-7.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Respiration Physiology.21(3)
- 365–370.ISSN 0034-5687.doi:10.1016/0034-5687(74)90066-8.Consultat el 2024-09-09.
- ↑ 9,0 9,1 Milton Hildebrand und George I. Goslow: Vergleichende und funktionelle Anatomie der Wirbeltiere. Springer-Verlag, Berlin Heidelberg 2004, S. 623.
- ↑ Geist, V. (2002). «Ungulates», Gould, I. (ed.). Encyclopedia of animals: mammals, birds, reptils, amphibians (en anglés), Barnes & Noble, pp. 687. ISBN 9780760735527.
- ↑ . Agrupació Serra Mare, Institut Nacional d'Ecologia. Consultat el 9 de juliol de 2019.
- ↑ Antilocapra americana en l'ITIS.
AA.VV (2009)“Berrendo (Antilocapra americana)” extret el 2 d'abril de 2011 de: https://web.archive.org/web/20150923210118/http://www.conanp.gob.mx/pdf_especies/pace_berrendo.pdf