Diferència entre les revisions de "Alfons Vila Moreno"
(→Obra) |
|||
| Llínea 47: | Llínea 47: | ||
{{Cita|Nomes han passat unes decades des de la desaparicio de P. Fabra, C. Salvador o Sanchis Guarner; estos habitualment usaren el terme “valencià” per a la nostra llengua, no obstant el seu plantejament, mes comercial i politic que gramatical, d'intentar impondre un nou mit: el de l'“unitat de la llengua” trencada i seccionada, segons les seues teories, per la reaccio airada, pero pacifica, d'un poble que tan sols preten conservar lo que sempre ha tingut per seu: la llengua valenciana. Hui, ya declaren, sens ambages, que els valencians parlem catala.|''L'unitat de la llengua: Falsetat i mit'' (Valéncia, 1998), per Alfons Vila Moreno}} | {{Cita|Nomes han passat unes decades des de la desaparicio de P. Fabra, C. Salvador o Sanchis Guarner; estos habitualment usaren el terme “valencià” per a la nostra llengua, no obstant el seu plantejament, mes comercial i politic que gramatical, d'intentar impondre un nou mit: el de l'“unitat de la llengua” trencada i seccionada, segons les seues teories, per la reaccio airada, pero pacifica, d'un poble que tan sols preten conservar lo que sempre ha tingut per seu: la llengua valenciana. Hui, ya declaren, sens ambages, que els valencians parlem catala.|''L'unitat de la llengua: Falsetat i mit'' (Valéncia, 1998), per Alfons Vila Moreno}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|En esta convergencia i les consegüents renuncies discreparen profundament Alcover i Fabra, resultant guanyador, en este i en lo restant d'enfrontaments, el quimic catala, qui propugnava, com a model normatiu, la parla propia de Barcelona. No obstant les seues teories convergents per lo que respecta al valencià foren molt 'suaus' si les comparem en actuacions posteriors dels seus discipuls. El 'mestre' recomanava paciencia en les actuacions, una certa autonomia en les decisions i un consell: buscar els origens comuns per a conseguir l'unitat perduda, en clar detriment de la nostra llengua. | ||
| + | |||
| + | El mes fidel interpret d'estes consignes fagocitaries en Valencia fon, sense cap de dubte, [[Carles Salvador]], verdader introductor del 'fabrisme' en dos accions clau per a l'evolucio del problema llingüistic en Valencia: | ||
| + | |||
| + | 1er. El seu magisteri a través dels cursos per correspondencia en `El Camí´ (1932), en la redaccio de manuals gramaticals en els moments de confrontacio, pacte i expansio dels anys 30, i per mig de les seues tribunes en el Centre de Cultura i la mateixa Universitat. | ||
| + | |||
| + | 2on. L'incardinacio de les teories de l'Institut d'Estudis Catalans en Lo Rat Penat a través de la Gramatica de 1951 i dels cursets iniciats poc abans i que ell dirigi fins el seu falliment en 1955. | ||
| + | |||
| + | La seua labor, corroborada, ya en aquells moments, per la Gramatica de Sanchis Guarner (1950), i l'important colaboracio que dugue a terme est ultim en l'Institut d'Estudis Catalans i en la seua catedra de 'valencià' en l'Universitat de Valencia en els anys 70, completant la sapa iniciada pels catedratics catalans que el precediren: Reglà, Tarradell, Giralt, Lluch... ha resultat decisiva en la formacio dels quadros dirigents del pancatalanisme actual.|''L'unitat de la llengua: falsetat i mit'' (Valéncia, 1998) per [[Alfons Vila Moreno]]}} | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
Última revisió del 09:48 4 set 2024
| Alfons Vila Moreno | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Historiador | ||
| Naiximent: | 1941 | ||
| Lloc de naiximent: | Canals, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Alfons Vila Moreno (Canals, 1941) és un historiador valencià d'ideologia pancatalanista. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) des del 23 de juny de l'any 2001.
Biografia[editar | editar còdic]
Alfons Vila estudià Magisteri, Pedagogia Terapèutica, Filosofia i Lletres (Història i Pedagogia) i es doctorà en Història.
Ha segut mestre nacional (1963-66), professor de Pedagogia Terapèutica (1966-78), catedràtic de Geografia i Història (1978-89), psicopedagoc (des de l'any 1989).
És cronista oficial de les poblacions de Cerdà, Novetlè i l'Alcúdia de Crespins. Membre de la Junta de Govern dels Cronistes Oficials (des de l'any 1978).
Fon acadèmic de número (1990-2001) de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) pero la seua incorporació a l'entitat pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) feu que deixara de ser acadèmic de la RACV.
Obra[editar | editar còdic]
- Alcúdia de Crespins: Apuntes, Canals, 1977
- Calixto III y su tiempo, Canals, 1979
- Aproximación a la historia de Canals, Canals, 1980
- La lengua valenciana en la Administración Parroquial, Valéncia, 1983
- Temas de historia local, l'Alcúdia de Crespins, 1983-85
- El valencià: llengua menyspreada, Valéncia, 1993
- Canals: l'arbre, els arbres, Canals, 1993
- Camins d'argent-Homenage a E. Beüt (coordinador), Valéncia, 1994
- Canals: Temas de historia local, Canals, 1994
- Normes d'ortografia valenciana, Valéncia, 1995
- Les Normes del 32. Aportació documental, Valéncia, 1997
- L'unitat de la llengua: Falsetat i mit, Valéncia, 1998
- L'esglesia i la llengua valenciana (coautor), Valéncia, 1998;
- Castelló, terra de romeries, Valéncia, 1999
- Emili Beüt Belenguer (biografia), Valéncia, 2000.
Canvi ideològic[editar | editar còdic]
Alfons Vila passà de ser una persona ideològicament valencianista, acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i membre de la seua junta directiva, a una ideologia completament oposta, pancatalanista, i pertànyer a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
El mes fidel interpret d'estes consignes fagocitaries en Valencia fon, sense cap de dubte, Carles Salvador, verdader introductor del 'fabrisme' en dos accions clau per a l'evolucio del problema llingüistic en Valencia:
1er. El seu magisteri a través dels cursos per correspondencia en `El Camí´ (1932), en la redaccio de manuals gramaticals en els moments de confrontacio, pacte i expansio dels anys 30, i per mig de les seues tribunes en el Centre de Cultura i la mateixa Universitat.
2on. L'incardinacio de les teories de l'Institut d'Estudis Catalans en Lo Rat Penat a través de la Gramatica de 1951 i dels cursets iniciats poc abans i que ell dirigi fins el seu falliment en 1955.
La seua labor, corroborada, ya en aquells moments, per la Gramatica de Sanchis Guarner (1950), i l'important colaboracio que dugue a terme est ultim en l'Institut d'Estudis Catalans i en la seua catedra de 'valencià' en l'Universitat de Valencia en els anys 70, completant la sapa iniciada pels catedratics catalans que el precediren: Reglà, Tarradell, Giralt, Lluch... ha resultat decisiva en la formacio dels quadros dirigents del pancatalanisme actual.