Diferència entre les revisions de "Manuel de Montoliu i de Togores"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No se mostra una edició intermija del mateix usuari)
Llínea 48: Llínea 48:
 
{{Cita|''La costumbre de llamar valenciana a la lengua popular de Valencia la vemos seguida constantemente por los escritores valencianos de los siglos XIV y XV. Lo más cuerdo y prudente es aceptar sin discusión esta costumbre que ha perdurado hasta el presente. Aunque parezca una paradoja quiero declarar que el elogio que escribió Cervantes (en 'Persiles y Segismunda') de la lengua valenciana tiene para mi más peso que la opinión de tres o cuatro sabios. ¡Salve, pues, dulce lengua valenciana!''|Manuel de Montoliu i de Togores}}
 
{{Cita|''La costumbre de llamar valenciana a la lengua popular de Valencia la vemos seguida constantemente por los escritores valencianos de los siglos XIV y XV. Lo más cuerdo y prudente es aceptar sin discusión esta costumbre que ha perdurado hasta el presente. Aunque parezca una paradoja quiero declarar que el elogio que escribió Cervantes (en 'Persiles y Segismunda') de la lengua valenciana tiene para mi más peso que la opinión de tres o cuatro sabios. ¡Salve, pues, dulce lengua valenciana!''|Manuel de Montoliu i de Togores}}
  
−
{{Cita|L'individualitat de la llengua valenciana dins de la família de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.|''La llengua valenciana en perill'', per [[Francesc de Borja Cremades Marco]] (Valéncia, 1982, [[GAV]])}}  
+
{{Cita|L'individualitat de la llengua valenciana dins de la família de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.|''La llengua valenciana en perill'', per [[Francesc de Borja Cremades i Marco]] (Valéncia, 1982, [[GAV]])}}  
  
−
{{Cita|''Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones 'científicas' a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España''|[[Joan Ignaci Culla]]. ''El català, ¿ciencia o acte de fe?'' (''[[Levante-EMV]]'', 8.1.2005)}}
+
{{Cita|''Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones 'científicas' a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España''|Manuel de Montoliu citat per [[Joan Ignaci Culla]]. ''El català, ¿ciencia o acte de fe?'' (''[[Levante-EMV]]'', 8.1.2005)}}
  
 
{{Cita|El millor filòlec català del sigle XX defengué l'Idioma Valencià. Manuel Montoliu considerà que el valencià era una llengua independent i que el català n'era una atra. L'elogi que feu [[Miguel de Cervantes Saavedra|Cervantes]] cap a la [[llengua valenciana]] té més pes que l'opinió de tres o quatre sabis|J. Ferrer (''[[Valéncia Hui]]'', 25.3.2007)}}
 
{{Cita|El millor filòlec català del sigle XX defengué l'Idioma Valencià. Manuel Montoliu considerà que el valencià era una llengua independent i que el català n'era una atra. L'elogi que feu [[Miguel de Cervantes Saavedra|Cervantes]] cap a la [[llengua valenciana]] té més pes que l'opinió de tres o quatre sabis|J. Ferrer (''[[Valéncia Hui]]'', 25.3.2007)}}

Última revisió del 11:55 22 set 2024

Manuel de Montoliu i de Togores
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec
Naiximent: 30 d'abril de 1877
Lloc de naiximent: Barcelona, Espanya
Defunció: 18 de maig de 1961
Lloc de defunció: Barcelona, Espanya

Manuel de Montoliu i de Togores (Barcelona, 30 d'abril de 1877 - † 18 de maig de 1961) fon el millor filòlec català del sigle XX. Manuel de Montoliu, ademés de filòlec, fon un erudit, traductor, ensagiste, crític lliterari i professor universitari, escrigué diverses obres i artículs sobre lliteratura i llingüística.

Biografia[editar | editar còdic]

Humaniste fecunt i polifacètic, va contribuir en els seus estudis al coneiximent de numeroses parceles de les lliteratures hispàniques, pero va destacar especialment per les seues valioses aportacions a l'història de les Lletres catalanes de tots els temps.

Impulsat des de la seua primerenca joventut per una ferma vocació humanística que va orientar la seua curiositat intelectual cap al camp de la creació lliterària, va cursar estudis superiors en la seua Barcelona natal i despuix en Madrit, per a completar la seua brillant formació acadèmica en l'Universitat de Trobe (Alemanya). Familiarisat en l'idioma i els métodos de treball alemans, va treballar com a llector de castellà i català en l'Universitat d'Hamburc, i, ya consagrat com una de les figures més prometedores de la filologia hispànica contemporànea, va retornar a Espanya per a ocupar una càtedra de lliteratura en l'Universitat de Barcelona. El restant de la seua fructífera llabor docent es va desenrollar a partir de l'any 1925 en Argentina, a on va ser nomenat director de l'Institut de Filologia de Buenos Aires, i, finalment, de nou en la seua ciutat natal, a la que va retornar per a recuperar la seua càtedra universitària.

Obra[editar | editar còdic]

Autor de numerosos artículs i ensajos monogràfics centrats en la lliteratura espanyola i catalana de qualsevol época, va deixar impresos alguns volums d'obligada consulta en les facultats de Lletres de tot l'àmbit hispànic.

  • Estudis de Literatura catalana (1912)
  • Las mejores poesías (1923). El pròlec d'una selecció de poemes de l'autora chilena Gabriela Mistral.
  • Manual d'història crítica de la literatura catalana. Edad Moderna (1823-1900) (1922)
  • Breviari crític (1926-1933). Una selecció dels seus treballs en crítica periodística.
  • La cançó popular (1926)
  • Manual de literatura castellana (1929)
  • Lo que España debe a un libro (1931)
  • Goethe en la literatura catalana (1935)
  • Aribau i la Catalunya del seu temps (1936)
  • El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942)
  • Elucidario crítico (1947)
  • Les grans personalitats de la literatura catalana. Varis toms.
  • Llibre de Tarragona (1953)
  • Llibre de Poblet (1955)
  • Pizarro (1958), de caràcter biogràfic.
  • Ramon Llull i Arnau de Vilanova (1958)
  • Ausias March (1959)
  • Les quatre grans cròniques (1959)

Ademés, Manuel de Montoliu alcançà gran notorietat en la seua época per la seua magnífica traducció al català dels texts més representatius de l'obra de Dant.

Cites[editar | editar còdic]

Entrevista de J. Ferrer en el periòdic Valéncia Hui
La costumbre de llamar valenciana a la lengua popular de Valencia la vemos seguida constantemente por los escritores valencianos de los siglos XIV y XV. Lo más cuerdo y prudente es aceptar sin discusión esta costumbre que ha perdurado hasta el presente. Aunque parezca una paradoja quiero declarar que el elogio que escribió Cervantes (en 'Persiles y Segismunda') de la lengua valenciana tiene para mi más peso que la opinión de tres o cuatro sabios. ¡Salve, pues, dulce lengua valenciana!
Manuel de Montoliu i de Togores
L'individualitat de la llengua valenciana dins de la família de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
La llengua valenciana en perill, per Francesc de Borja Cremades i Marco (Valéncia, 1982, GAV)
Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones 'científicas' a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España
Manuel de Montoliu citat per Joan Ignaci Culla. El català, ¿ciencia o acte de fe? (Levante-EMV, 8.1.2005)
El millor filòlec català del sigle XX defengué l'Idioma Valencià. Manuel Montoliu considerà que el valencià era una llengua independent i que el català n'era una atra. L'elogi que feu Cervantes cap a la llengua valenciana té més pes que l'opinió de tres o quatre sabis
J. Ferrer (Valéncia Hui, 25.3.2007)

Referències[editar | editar còdic]

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manuel_de_Montoliu_i_de_Togores&oldid=353130»