José Aparicio Pérez

José Aparicio Pérez
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Historiador i arqueòlec
Naiximent:	28 de giner de 1943
Lloc de naiximent:	Anna, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

José Aparicio Pérez (Anna, 28 de giner de 1943) és un historiador, arqueòlec i investigador valencià.

Biografia

Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Història per l'Universitat de Valéncia, ha realisat més de cent campanyes d'excavació. Actualment és Secretari General de la Confederació Espanyola de Centres d'Estudis Locals del Consell Superior d'Investigacions Científiques, Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Acadèmic Corresponent de la Real Acadèmia de l'Història des de l'any 2006.

És discípul de Domingo Fletcher Valls (creador del Museu de Prehistòria de Valéncia).

Funcionari del Museu de Prehistòria de Valéncia, a finals de la década de 1990 José Aparicio va aspirar a la direcció del Museu despuix de la cessació de Bernat Martí. El seu enfrontament en els arqueòlecs varen portar a que en l'any 2005 la Diputació de Valéncia, titular del museu, decidira canviar la Secció d'Estudis Arqueològics del Servici d'Investigació Prehistòrica, dependent del museu, per a transferir-la a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundació de la que Aparicio era secretari i en la que des d'este moment va eixercir com a director de la Secció.

José Aparicio ha dirigit més de 150 excavacions en jaciments valencians i més de 600 prospeccions i exploracions. Les seues investigacions sobre la prehistòria de Vallada i Moixent, entre unes atres, han enriquit el coneiximent del passat del Regne de Valéncia.

Aparicio, en contra de la corrent general, creu que la Prehistòria explica la societat actual i sosté les raïls del comportament del món present. Este pensament ho ha plasmat Aparicio en els seus habituals artículs en el periòdic Las Provincias i en atres revistes de divulgació cultural.

Obres

Entrevista a José Aparicio

Plat de ceràmica del sigle XV

És autor de les següents obres:

• Estudio económico y social de la Edad del Bronce valenciano. (1976).
• La Cova Fosca: (Ares del Maestre-Castellón) y el neolítico valenciano. (1977)
• La cueva del Volcán del Faro. (1977).
• Nuevas excavaciones y prospecciones arqueológicas en Valencia. (1977).
• Las raíces de Cullera: prehistoria y protohistoria: el Museo Arqueológico (1977).
• Las raíces de Mogente: prehistoria y protohistoria. (1977).
• Guía breve de la Bastida de les Alcuces y del Museo Histórico-Artístico de Mogente (Valencia). (1978).
• La segunda gran crisis económico-social conocida en la región: La Edad del Bronce valenciano . (1978).
• El mesolítico en Valencia y en el Mediterráneo occidental. (1979).
• Las raíces de Bañeres=(Les arrels de Banyeres) (Alicante). (1981).
• El arte rupestre levantino (1982)
• Le cova de les Calaveres, Benidoleig, Alicante. (1982)
• El arte parpallonés. (1983).
• Carta arqueológica de La Safor. (1983). En colaboració.
• Nuevas pinturas rupestres en la Comunidad Valenciana. (1988).
• Mesolítico, eneolítico e ibérico en el Camí del Pla (Oliva, Valencia, España). (1994)
• El Teatro Romano de Saguntum: pasado, presente y futuro'. (2000).
• Manual de la historia general del reino de Valencia. (2002). En colaboració.
• Historia general del Reino de Valencia. La prehistoria (vol. 1) (2003).
• El paleomesolítico valenciano: Cova del Volcán del Faro (Cullera): memoria de las excavaciones e inventario del material. (2003).
• Historia-memoria de los veinticinco años de divulgación cultural y de investigación científica' (2005).
• La cultura Ibérica : síntesis histórica (2005). En colaboració.
• El vino: aproximación a su cultura (2008).
• Relatos breves de arqueología valenciana (2010).
• La mujer en la Prehistoria y protohistoria. (2012).
• Viaje al patrimonio histórico-artístico y arqueológico. (2012).
• Los neandertales de la Cova Foradà de Oliva (Estado actual de la investigación). (2014) En colaboració.

Premis

Ha rebut, entre atres, els següents premis:

• Premi Senyera d'investigacions històriques de l'Ajuntament de Valéncia (1973).
• Premi Francisco Cerdá Reig de la Diputació Provincial de Valéncia (1978).
• Medalla de l'Institució Duque Real Alfonso el Viejo de Gandia.
• Medalla del centenari de Lo Rat Penat.

Cites

[...] Una tercera opción fue la del Dr. Galmés de Fuentes, eminente filólogo y lingüista, Académico de la Real Academia Española, quien, aún admitiendo su derivación catalana, al no compartir las tesis del Dr. Penyarroja, reconocía sin duda ninguna que, tras tantos años de evolución autóctona y después de tan brillante Siglo de Oro de la Lengua y Literatura Valencianas, su diferenciación era tan profunda, notable y evidente que se debía considerar como lengua propia, sin admitir lo de dialecto y que, añadía, los valencianos tenían todo el derecho del mundo a normativizar y codificarla como les viniera en gana, sin admitir ingerencias externas de ningún tipo. La última opción es la del Catedrático de Filología Griega y Latina de la Facultad de Filología de la Universidad de Valencia, Dr. Xaverio Balllester, que desde su profundo conocimiento de la Lengua Ibérica, la primera lengua conocida del Pueblo Valenciano, que no los encuentra en el catalán por supuesto, tal y como se verá en el libro que se publicará en breve en la Serie de Lenguas y Epigrafía Antigua de la Sección de Estudios Ibéricos de la Real Academia de Cultura Valenciana. [...]

'Lengua valenciana: resistencia' (Las Provincias, 20.5.2010), per José Aparicio Pérez

Be, mosatros, seguint l'eixemple, anem a fer lo mateix, parlar i escriure, diariament, junt a l'espanyol, tot lo que pugam en Llengua Valenciana, sense por a pegar espardenyaes, a que diguen u pensen que no parlem el `infecte dialecte barceloní´(Batllori dixit) que volen impondrer els 'cultistes' pancatalanistes des de l'AVL.

Primera regla: emplear sempre el lo neutre, lo que dic, lo que faré, lo nostre, lo camp. Es totalment valencià, desconegut en catala, prohibit per l'Institut d'Estudis Catalans i per l'AVL.

Segona: sempre ab u en, mai amb.

Tercera: sempre agüelo, agüela, mai avi.

Cuarta: sempre desenrollar, mai desenvolupar.

I aixina sempre i en tot. Veja lo que mos diferencia i agarrelo.

Resistir, resistir i no passaran. ¿Lo farem? Ya vorem.

Lengua Valenciana: resistencia (Las Provincias, 20.05.2010) per José Aparicio Pérez

Pero des d'aquelles antigues llengües de gran extensió que comprenien tota Europa i part d'Àsia, foren sorgint atres noves llengües com el Llatí en el Lacio que, per efecte de l'expansió militar, política i del sincretisme en tots els aspectes que practicà l'imperialisme romà, permeté l'extensió del llatí per tots els seus dominis com a llengua dominant, encara que les autòctones es mantingueren en aspectes com la toponímia i l'antroponimia i uns atres, per a renàixer en quant acabà el seu domini polític militar, donant lloc al naiximent de les distintes llengües romàniques diferenciades entre si pel distint substrat mantingut de cadascuna d'elles. Com a paradigma el de la Llengua Valenciana pel seu substrat ibèric i la castellana pel seu cèltic

Llengua, llengües: Passat, present i futur per José Aparicio Pérez (2018)

Enllaços externs

• José Aparicio Pérez en Wikipedia

• José Aparicio Pérez - RACV