Joan Costa i Català

Joan Costa i Català
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Religiós i escritor
Naiximent:	1935
Lloc de naiximent:	Palma de Gandia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:	10 de febrer de 2005
Lloc de defunció:	Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Joan Costa i Català, conegut també com Joan Costa o el Pare Costa (Palma de Gandia, 1935 - † Valéncia, 10 de febrer de 2005). Fon un religiós valencià. Jesuïta, tota una biografia sacerdotal dedicada als demés, cobrava dimensió intelectual dedicant-se a espigolar, entre els clàssics de la millor lliteratura valenciana, el sigle d'Or de les lletres valencianes.

Biografia

Participà en actes com el SILM de l'any 2002, un congrés d'intelectuals que es dediquen a l'estudi, la defensa i la promoció de les diverses llengües minoritàries europees. Fon integrant del grup de jóvens vinculats al Colectiu Jovenil d'Associacions Valencianistes (CJAV).

En reiterades ocasions se va negar a formar part de l'AVLL i no esperava res de les actuacions dels polítics.

Fon reconegut com un home de be o home bo.

Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), membre de la seua Junta de Govern i President de la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV.

Titulat en llengua anglesa per l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI) de Valéncia.

Llicenciat en Filosofia per l'Universitat de Barcelona, en Teologia per la Facultat Eclesiàstica de Sant Cugat del Vallés.

Director de les Escoles Professionals de Sant Josep de Valéncia, del Colege Immaculada d'Alacant, director de l'Organisació d'Estudis del Mediterràneu.

Director del Sanatori Lleprològic de Fontilles.

Les seues llínees d'investigació varen ser els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d'Or.

Articuliste i llingüiste, també practicà la poesia, com demostrà en algunes publicacions colectives. La seua obra d'envergadura més recent ha segut l'estudi, transcripció i edició del Nou Testament segons el manuscrit Marmoutier (s. XIV).

Ha colaborat en diferents mijos de prensa en els seus artículs de temàtica llingüística i també parlant sobre la situació política actual respecte a la llengua valenciana.

Cites

Aún en plena decadencia, no sólo del valenciano sino del catalán, aragonés y otras variantes romances de la antigua Corona de Aragón, es todavía en Valencia, en el siglo XVIII y parte del XIX, en donde resurge un especial interés por la antigua lengua literaria casi olvidada, hasta el punto de que en Cataluña se proponga como modelo de ello a Valencia.

Joan Costa i Català

La millor promocio que es pot fer per a induir a la gent de la nostra terra al lliure conreu del valencià es reconeixer-li per una banda a este sa categoria de llengua i, per atra, ofertar un valencià autentic i no una llengua sustituta.

'Corrupció llingüistica', per Joan Costa (Las Provincias, 29.11.1986)

En una campanya oficial, no fa encara massa temps, podiem escoltar i llegir: "A casa, a l'escola, al carrer, parlem valencià"

[...] Esta preposicio A per a senyalar un lloc d'ubicacio, ni pertany a la llengua valenciana culta ni es l'usada pel poble valenciaparlant,... [...] Quan es tracta del problema llingüistic valencià i puja la clamor contra lo que està passant, l'ultima porta falsa per on s'en fugen els partidaris de l'aberrant 'normalitzacio', o siga catalanisacio, es el recurs a unes nuvoloses 'raons cientifiques'. Yo repte a tots els filolecs de l'Universitat i fora d'ella a que justifiquen ab una sola rao cientifica l'us i abus d'eixa A en lloc de EN per a la llengua valenciana. [...] D'ahi, en el valencià cult, escrit i parlat, de tots els temps, deriven les dos formes correctes: 'EN casa, EN l'escola, EN el carrer... A la porta de casa, Al costat de l'escola, A l'entrada del carrer...' on les primeres senyalen una ubicacio sense mes i les segones una contigüitat o proximitat.

Tots els autors sense excepcio, exclusivament o de manera abrumadora, usen estes formes en el sentit expost. Alguna A s'escapa, en lloc de EN; pero son excepcions que confirmen la regla.

'Corrupció llingüistica', per Joan Costa (Las Provincias, 29.11.1986)

La digam 'promiscuitat' entre moros i cristians espanyols era tan gran, tan masiva i tan quotidiana, que resulta impossible pensar que parlaren respectivament i en exclusivitat llengües tan diferents i tan estranyes una a l'atra com eren l'arap i el llati. Una certa 'koiné' romanç més llatina en els territoris cristians i més mesclada d'arabismes en els musulmans, era la que permetia eixa ininterrompuda comunicació de grans grups, que igual anaven junts que guerrejaven entre ells. Aixo sense tindre en conter la massa rural no guerrera que patia alternativament el domini o les incursions d'uns i atres. I eixa 'koiné' era basicament romanç perque era el llati la llengua originaria de la majoria, encara que una bona part d'ella havera canviat de religió.

Identitat de la Llengua Valenciana (Série Filològica nº 2. Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Valéncia, 1987. Joan Costa)

En realitat es un llibre compost per a expressar-se elegantment en llati, pero, com l'autor partix de paraules i expressions acomodades al parlar quotidia (ad quotidianum sermonem nostrum accomodatas) en la materna llengua (per maternam linguam) i seguix en elles per orde alfabetic, podem dir que es, en alguna manera, un primer diccionari.

El llibre fon impres en Venecia en l'any 1489. En canvi, la cartaproemi de l'autor al mege Ferrer Torrella està datada en 1472, lo qual indica que el manuscrit estava ya acabat a principis d´eixe mateix any en Valencia (giner de 1472).

El comencament del breu colofo en llati, traduit a la lletra, diu: 'Acaba el llibre de les elegancies de Joan Esteve home eruditissim ciutada valencià per real autoritat notari public, en llatina i valenciana llengua ab exactissima diligencia esmenat. [... Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...]

Ningu sap d'este Johannis Stephanus, o Joan Esteve, més d'allo que posa el colofo i de lo que ell mateix diu en sa carta-proemi. En resum, un erudit notari valencià que publica una especie de diccionari en llengua llatina i valenciana alla per les darreries del nostre sigle d'or.

'Ensenyar al qui no sap', per Joan Costa (Las Provincias, 19.7.1988)

Esta, per a mi, falta d'objectivitat, resulta ya familiar en moltes introduccions, comentaris i estudis preliminars d'una coneguda tendencia sobre obres d'autors valencians. Casi mai solen faltar referencies al catala de l'autor, reals o suposats.

[...] Es tracta d'una pauta, d'una tonica, casi es diria d'una consigna, de ficar el catala alla on el llibre ni l'ensomia, o diu clarament llengua valenciana. [...]

El tema dona per a molt, pero nomes dire que, en cas de que es tractara d'una mateixa llengua, no hi ha dubte de que esta es la valenciana. Sería tal volta l'unic cas en el mon en que un diccionari s'escriu en una llengua i se li posa, en canvi, el nom d'una atra. Com si del diccionari llati-castellà de Nebrija un comentarista actual diguera que es el primer diccionari lleones, o asturià.

'Ensenyar al qui no sap', per Joan Costa (Las Provincias, 19.7.1988)

El último tercio del siglo XIV, todo el siglo XV y el primer tercio del XVI contemplan el desarrollo y esplendor en tierras valencianas de una lengua que todos cuantos escriben y componen en ella coinciden naturalmente en llamar valenciana. Desde el gerundense Eiximenis, a finales del siglo XIV, hasta Martí de Viciana y Cervantes en el XVI, la lengua y literatura valencianas se hacen acreedoras de inusitados elogios, hasta el punto de poderse hablar de un auténtico siglo de Oro, a pesar de todos los esfuerzos de apropiación o minimización por parte de algunos, hace imposible otra denominación que no sea la de 'Lengua Valenciana'.

Pròlec de Joan Costa en el llibre Antes y después de la conquista de Valencia de Francisco Lliso i Genovés (Valéncia, 1991)

Hay un Pere March en Gandía ya en 1249 (Repartiment) y en el documento donde aparece un Pere March, notario de Barcelona, no se dice de donde es y la fecha es de 1261, o sea doce años después del de Gandía. Ciertamente los March no se convierten en nobles catalanes (una rama) hasta que no adquieren 'con dinero' el Castillo de Aramprunyà.

El pare Costa, parlant del gran poeta valencià, Ausias March, citat en el llibre Antes y después de la conquista de Valencia (Valéncia, 1991) de Francisco Lliso i Genovés

Perqué ya se qui soc

i quin es el meu nom

i quina ma senyera.

Sé quí soc per Joan Costa i Català (1994)

En llemosi estava escrita tambe una Biblia d'un tal Llagostera, de la qual, en 1477, vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa, 'e perque havia gran treball en mudar los vocables llemosins a la llengua valenciana, cessà de fer dita correccio'.

'La desqualificacio', per Joan Costa (Levante-EMV, 16.2.1995)

El pare Costa [Joan Costa i Català], aporta les proves històriques de l'existència del sant valencià [Sant Pere Pasqual] i rebat de forma clara i contundent les sospites interessades sobre la veracitat de sa existència i contrasta les afirmacions gratuïtes de Jaume Riera i Saus, recordant lo que sí són falsificacions flagrants, com el 'Libre dels feyts d'armes de Catalunya' o les 'Trobes' de Jaume Febrer. El pare Costa reivindica l'obra de Sant Pere Pasqual, autor que sense solució de continuïtat és el màxim exponent de la permanència d'un romanç llatí que va prenent forma de llengua valenciana.

Sant Pere Pasqual (Valéncia, 1227-1300). Biblia Parva. Introducció i transcripció de Joan Costa i Català. Ed. Lo Rat Penat (Valéncia, 1998). Paco Tarazona Santabalbina (Sedaví, 1971)

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem i parlem la llengua que hem rebut dels nostres pares, davant de tant d'abús en nom d'una estranya unitat no mai sentida ni volguda? I més quan eixe poble nostre, mantingut en l'ignorància i en l'engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valéncia, es fa en Valéncia i arriba en el Regne de Valéncia a un cim lliterari del que molts atres pobles no tenen la sòrt de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

El ferro que desperta (Lo Rat Penat, 1998) per Joan Costa i Català

S'han fet facsimils i transcripcions més o manco encertades del primer llibre impres en Valencia, i el primer tambe provablement en tota Espanya. Un llibre colectiu, en el que participaren moltes persones importants de la rica i culta societat valenciana de l'ultim terç del nostre Sigle d'Or. Es tracta d'un recull de poesies presentades a concurs, que tenia com a tema l'alabança a la Mare de Deu. Per aixo titularen el llibre “Les Troves en lahors de la Verge Maria”. Lo més granat dels poetes del temps, i uns atres no tan coneguts, respongueren a la convocatoria. Pero tinc per a mi que l'intencio del filolec romaniste Emili Miedes va més llunt de la purament lliteraria que dona la mida d'un alt nivell cultural, puix moltes d'elles mostren una bona factura i calitat. Pero són tambe una expressio de fe i devocio a la Mare de Deu, la qual encara seguix viva en el poble valencià. Ajustant cultura i devocio, el llector trobarà en este llibre un mostrari dels nostres millors poetes de la segona mitat del sigle XV i uns motius d'inspiracio piadosa per a les seues pregaries a la Mare de Deu, en llengua valenciana.

Emili Miedes i Bisbal: Nova transcripcio de “Les Troves en lahors de la Verge Maria”, per Joan Costa i Català, artícul publicat en la revista Renou nº 41, novembre de 2001, editada per l'Associació Cardona Vives de Castelló

Es vol conseguir "l'unitat" per reduccio pura i simple al catala, i borrar del mapa inclus el nom i el recòrt del valencià. Esta extorsio i desnaturalisacio de la llengua viva, acompanyada del despull del nostre patrimoni historic i cultural, que es l'arrel de la nostra personalitat, es lo que els valencians no podem admetre, no admetrem mai.

De la "Normalitzacio" ortografia a la "Codificacio", per Joan Costa i Català

La Bíblia Parva demostra, en paraules del P. Joan Costa, estudiós d'ella, que:

... és evident que una llengua implantada totalment de nou en una població absolutament ignorant d'ella no podria donar mai en tan poc temps uns resultats tan espectaculars, i menys encara si esta llengua, supostament importada, carira totalment de producció lliterària en el lloc del seu supost orige.

Cita poètica

¿Qué s'ha fet del meu poble?

¿Qué li han fet al meu poble?

Coches nous i cases noves

de motles prefabricats.

Blocs de rejola i cement

a la voreta del mar.

Carreteres i autopistes

sobre llenques i bancals.

Fabriques en mig de l'horta

i tarongers arrancats.

Montanyes de pedra morta

i tots los abres cremats.

Poble que vius en Valéncia,

que no saps ser valencià.

T'han furtat història i llengua,

fins el nom t'han canviat.

Volen que sigues un poble

sense soca i sense arrels,

empeltat de nova classe

com branca d'un abre estrany.

Tots fan llenya de tes rames

i tu seguixes callant.

Poble que vius en Valéncia

ya no saps ser valencià.

Intelectuals mercenaris,

politics i renegats

et fan despreciar lo teu

tractant-te cóm a un esclau

a qui res li perteneix

i tot lo que té es donat.

No volen que penses massa,

que ells per tu ya pensaran.

Com a un bon gos de mal amo

et volen docil i fart.

I mentres, t'arranquen l'ànima

mos a mos i al tall al tall.

Poble que vius en Valéncia,

¿quán sabras ser valencià?

¡Desperta, ferro! (Editorial Nova Valéncia, 1988) Joan Costa i Català

Discurs d'Antonio Ferrandis

L'actor valencià Antonio Ferrandis, durant la Semana Santa Marinera, pronuncià un discurs que fon arreplegat en la Revista de la Semana Santa Marinera de l'any 1999. Llegí els següents versos en llengua valenciana de Joan Costa i Català:

Se qui soc

De nou

estic aci

de llunt vingut

a l'alba del meu goig.

De nou torne al meu poble,

que em done la paraula

per tant de temps guardada

en l'arca del meu cor.

De nou torne a ser yo,

no més ya un foraster

en terra forastera.

Res ara em costa

parlar, i respirar,

i riure, i ser chiquet

de nou, en gent que es meua.

Yo se qui són els meus,

sense filologies,

ni tituls, ni cursets,

ni normes de paper

que no saben de vida.

Ho sap la meua sanc,

mon anima i mon cos,

que em donen la resposta.

Perque yo soc d'aci,

naixcut en esta terra,

pastar en els seus llims.

I tinc l'olor

del timo i del romer

de la meua montanya,

de la flor del gesmil,

de la brossa aclarada

dels nostres tarongers.

He trobat ma infantea

i els anys de joventut,

despres d'un llarc cami

per les sendes del mon.

Ara ya se qui soc.

I, si gent forastera,

que no tenen arraïls,

o han begut d'atres fonts,

o s'han venut per cinc sous

sa primogenitura,

em parlen d'atres veus

que sonen a desfeta

i a noves sumissions,

apretaré els dos punys

i giraré l'esquena

en senyal de rebuig.

Perque ya se qui soc

i quin es el meu nom

i quina ma senyera.

Llibres i publicacions

Llibres

Portada del llibre

• El ferro que desperta (Valéncia, 1997 Lo Rat Penat, D.L.) ISBN: 84-89069-37-9
• ¡Desperta, ferro! (Valéncia, 1988) ISBN: 84-404-2072-2

Artículs

• Introduccio a la Biblia Parva de Sant Pere Pasqual. Revista de filologia valenciana, ISSN 1135-1896, Nº. 3, 1996, pags. 39-72.
• Full d'una biblia manuscrita valenciana. Revista de filologia valenciana, ISSN 1135-1896, Nº. 4, 1997, pags. 41-54.
• Luis de Santángel. Serie historica, ISSN 0214-025X, Nº. 22, 2001 (Eixemplar dedicat a: Un document inèdit: "el complemento de la dote de la hija de Santángel, Luisa"), pags. 109-118.
• Fragments de la biblia valenciana en els interrogatoris de Daniel Vives. Revista de filologia valenciana, ISSN 1135-1896, Nº. 8, 2001, pags. 61-76.
• La denominacio de llemosina per a la llengua valenciana. Revista de filologia valenciana, ISSN 1135-1896, Nº. 9, 2002, pags. 107-130.

Bibliografia

• Martínez Roda, Federico. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana en el seu noranta aniversari (Arts Gràfiques Soler. Valéncia, 2006). ISBN: 84-96068-81-1.

Enllaços externs

• Artícul Las Provincias
• SILM RACV
• Associació d'Escritors en Llengua Valenciana
• Lo Rat Penat historia
• La Biblia Parva, primitivo documento literario de la Lengua Valenciana del S.XIII - Cultura Valenciana