Diferència entre les revisions de "Italià"
m |
(Text reemplaça - 'Sicilia' a 'Sicília') |
||
| (No es mostren 5 edicions intermiges d'2 usuaris) | |||
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
|pronunciació= | |pronunciació= | ||
|atresdenominacions= | |atresdenominacions= | ||
| − | |estats= [[Itàlia]], [[ | + | |estats= [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]] |
|regió= [[Europa]] meridional | |regió= [[Europa]] meridional | ||
|parlants= 70-125 millons | |parlants= 70-125 millons | ||
| Llínea 16: | Llínea 16: | ||
[[Italo-dàlmata]]<br /> | [[Italo-dàlmata]]<br /> | ||
'''Italià'''<br /> | '''Italià'''<br /> | ||
| − | |nació= [[Unió Europea]], [[Itàlia]], [[ | + | |nació= [[Unió Europea]], [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]], [[Croàcia]], [[Orde de Malta]], [[Eritrea]], [[Eslovènia]], [[Somàlia]], [[Brasil]] |
|fontcolor= | |fontcolor= | ||
|regulat= [[Accademia della Crusca]] | |regulat= [[Accademia della Crusca]] | ||
| Llínea 34: | Llínea 34: | ||
L'italià, a l'igual que el [[valencià]], el [[castellà]] o l'[[asturià]], té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima. | L'italià, a l'igual que el [[valencià]], el [[castellà]] o l'[[asturià]], té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima. | ||
| − | Algunes regles de pronunciació poden, | + | Algunes regles de pronunciació poden, inclús, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, s'haurà d'afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ''ciao'' es pronuncia "chao" (la i no es pronuncia). |
De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u | De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u | ||
| Llínea 41: | Llínea 41: | ||
== Gramàtica == | == Gramàtica == | ||
| − | [[Image: | + | [[Image:Idioma italiano.png|thumb|right|200px|<center>Extensió de l'italià en [[Europa]].</center>]] |
La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances. | La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances. | ||
| Llínea 85: | Llínea 85: | ||
== Dialectologia == | == Dialectologia == | ||
L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. | L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. | ||
| − | El dialecte base de l'italià és el [[toscà]]. Dialectes propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de [[Nàpols]] i [[ | + | El dialecte base de l'italià és el [[toscà]]. Dialectes propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de [[Nàpols]] i [[Sicília]]: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabrés i sicilià. |
Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics). | Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics). | ||
| Llínea 91: | Llínea 91: | ||
L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver). | L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver). | ||
L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba. | L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba. | ||
| + | |||
| + | == Enllaços externs == | ||
| + | {{Commonscat|Italian language}} | ||
{{Llengües romàniques}} | {{Llengües romàniques}} | ||
Última revisió del 02:39 27 ago 2023
| Italià Italiano | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà |
| Regió: | Europa meridional |
| Parlants: | 70-125 millons |
| Rànquing: | 11-19º |
| Família: | Indoeuropea |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Unió Europea, Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà, Croàcia, Orde de Malta, Eritrea, Eslovènia, Somàlia, Brasil |
| Regulat per: | Accademia della Crusca |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | it |
| ISO 639-2 | ita |
| ISO/FDIS 639-3 | ita |
| SIL | |
| vore també: llengua | |
L'italià (italiano, lingua italiana) és una llengua romanç. Hi ha un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil inteligibilitat.
Història[editar | editar còdic]
L'talià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia d'una regió molt més vasta que la seua regió dialectal. En este cas se tracta d'una variant arcaïsant i llatinisada del dialecte toscà de Florència, Pisa i Siena, que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en sí al ser l'idioma en el que es va escriure La Divina Comèdia, que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio, considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.
Fonètica i pronunciació[editar | editar còdic]
L'italià, a l'igual que el valencià, el castellà o l'asturià, té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima.
Algunes regles de pronunciació poden, inclús, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, s'haurà d'afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ciao es pronuncia "chao" (la i no es pronuncia).
De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u es pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació. Les consonants dobles se diferencien de les simples en la pronunciació.
Gramàtica[editar | editar còdic]
La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances.
Substantius[editar | editar còdic]
Els substantius tenen dos gèneros: masculí i femení, aixina com dos números: singular i plural.
Les principals terminacions, per gènero i número són:
masculí en -o, plural en -i: libro, libri
masculí en -e, plural en -i: fiore, fiori
masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti
femení en -a, plural en -e: scala, scale
femení en -e, plural en -i: luce, luci
Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els substantius (casi tots d'orige estranger) que acaben en consonant (il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no acentuada (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres substantius.
Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula acaba en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut d'excepcions que deriven dels térmens llatins, per eixemple: la mano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en la seua majoria referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènero masculí, mentres que en plural acaben en -a i passen a ser de gènero femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènero neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.
Pronoms personals[editar | editar còdic]
| Singular | Plural | |
|---|---|---|
| 1a persona | io - yo | noi - nosatros |
| 2a persona (Informal) | tu - tu | voi - vosatros |
| 2a persona (Cortesia) | lei - vosté (molt formal) | ---------- |
| 3a persona (Literaria) | egli - ell (animat) esso - ell (inanimat) ella - ella (animada) essa - ella (inanimada) |
essi - ells esse - elles |
| 3a persona (Usual) | lui - ell lei - ella |
loro - ells/es |
Dialectologia[editar | editar còdic]
L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. El dialecte base de l'italià és el toscà. Dialectes propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de Nàpols i Sicília: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabrés i sicilià. Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).
Sistema d’escritura[editar | editar còdic]
L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver). L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Italià.
| Llengües romàniques |
|---|
| Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés · |
| Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià |