Diferència entre les revisions de "Història contemporànea de la llengua valenciana"

Revisió de 18:04 2 jun 2016

La política i nostra llengua valenciana han estat unides durant el temps. Resenyarem ací els fets i les circumstàncies que s'han donat durant els últims anys, depenent del color polític, be del govern espanyol o del mateix govern valencià, des del sigle XX fins a l'actualitat.

Antecedents

A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valéncia, existia una gran anarquia en materia d'ortografia. En no tindre cap sistema ortogràfic acceptat per cada una d'estes regions, cada ú escrivia segons son propi criteri.

La primera tentativa de normalisació de l'escritura per a Catalunya va sorgir per iniciativa, dels propis catalans, allà per l´any 1891, a l´entorn de la revista barcelonesa L´Avenç. En aquelles hores els que intentaven la regularisació de dita escritura, entre els quals figurava Pompeu Fabra, futur artífex de la normalisació artificial de la llengua catalana, no pretenien absorbir les llengües valenciana i balear, unificant-les en la catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisació de l´ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingüística de Barcelona (el barceloní), diferent a la de les atres comarques catalanes.

Una unitat ortogràfica per als idiomes català, valencià i mallorquí, la consideraven en aquell temps impossible per ser contra naturam (Revista l´Avenç, 31 de març de 1891). Aixina que, els escritors de L´Avenç establiren per a Catalunya unes normes ortogràfiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se publicaren en 1913 per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), radicat en Barcelona, i se les considerà definitives i inamovibles a finals de 1917. Són les que estan actualment en vigor.

A principis de sigle XX, l'any 1906, se celebra en Barcelona, el primer Congrés de Cultura Catalana. L'home encarregat de dur a cap este important event va ser Mossén Alcover, el canonge mallorquí a qui mes tart li varen agrair tota la seua llavor filològica furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra diccionarial - el Diccionari català-valencià-balear (DCVB)-, i enviant-lo a les Illes balears, des d'on venia. Els resultats del congrés se tingueren per molt afalagadors; aixina que, arrancant d'esta fita important començà seriament l'idea d'un catalanisme integrador.

Mossén Alcover, qui se va morir sense acceptar-la, dia: ...certs revetlers, que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català... i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè per on agafar.

L'idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romànica de les afores, en catalanes, d'este modo l'unitat buscada per a la composició de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El pensament de tots els principals components del moviment com Rovira i Virgili, Almirall, Víctor Alba i, especialment, el president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba, no era atre que l'expansió. Prat de la Riba fundaria l´any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans, una institució catalana privada que s'encarregaria de tots els assunts de la llengua catalana.

L'euforia del catalanisme anà pujant sa temperatura inicial, fins a l'extrem de que ya en l' any 1911, s'abocaven frases que van descubrint-nos la patètica apetència expansionista, basada sobre una unitat llingüística interesada, partidista i invasora, en la que sempre son els catalans els que més manen. Prat escriu en el seu llibre Graeter Catalonia:

...la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de Mallorca... Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no es sol el principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som catalans.

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política catalanista; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. Lluís Fullana i el mallorquí Mossén Antoni Maria Alcover. En 1929 alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

Per a mantindre aquella tentació totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans se tragueren de la cofeta, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en 1955, Germà Colón, manifestà publicament que: ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa... i resulta, pués, casi inverosímil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista, tocaren a arrebat.

Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, fins arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atra cosa que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem valencià; quan es ben sabut que l'autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.

1932 - Les bases d'ortografia valenciana

La desorientació ortogràfica encara durava en Valéncia a principis de la tercera década d'este sigle. Dels escritors valencians, uns seguien l´ortografia espanyola, com els discípuls de Nebot Pérez; atres, com el P. Fullana, preferien la propia valenciana, que reflectia la tradició i s'adequava a la fonètica pròpia; i atres, cregueren que l'ortografia catalana podria servir també per a la valenciana.

Certa discrepància en l'utilisacio de l'ortografia, duya al món lliterari valencià a incòrrer en divergències. La gran majoria d'escritors estaven d'acort en que s'havia de trobar solucions al problema i unificar l'escritura per a que la lliteratura valenciana adquirira el prestigi que mereixia.

Llavors, se va creure que "un acort transaccional" entre tots serviria per a millorar la situació. Pero el resultat de l'acort fon molt diferent de l'imaginat.

Esta falta d'unanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig d'optar per un sistema ortogràfic únic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta aspiració fon arreplegada per uns quants dels nostres escritors agrupats al'entorn de la revista Taula de les Lletres valencianes d'inspiracio catalanista. Llançaren estos l'idea d'arribar a un acort ortogràfic a base de les normes adoptades per l'Institut d'Estudis Catalans, i d´organisar una reunió, que fon facilitada per la Societat Castellonenca de Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, en la ciutat de Castelló.

Aixina que lo que s'inicià de bona fe, va acabar politisat, mangonejat i malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable per a la Llengua Valenciana. ¿Per qué? Molt senzill, perque Catalunya va avistar la porta oberta per a on colar-se i per la que podia impondre, en el Regne de Valéncia, les més greus intencions absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançada del catalanisme, va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els seus adictes, especialment els castellonencs, quedaren convençuts de que lo millor no era calfar-se el cap discorrent una normativa per a la Llengua Valenciana, ya que els catalans ya la tenien en circulació.

Dites normes foren establides, en caràcter purament ortogràfic, i mai va estar en l'intenció dels firmants (2 entitats culturals, 1 corporació, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels quals sols una quinzena eren de Castelló i província), que la seua adopció suponguera que els firmants havien d'abandonar les peculiaritats morfològiques, sintàctiques i lèxiques de la llengua valenciana, per a substituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preambul ("Declaració") de les mateixes s'utilisen moltes paraules i girs valencians, molt alluntats del català o inclús prohibides per la Gramàtica catalana.

En primer lloc se diu que no hi ha cap vençut lo que ve a significar que les discrepàncies eren fondes. S'atribuixen, ells mateixa la nominació d'autoritats filològiques que mantenen punts de vista científics, quan d'autoritat no ne tenien cap perque ningú els havia revestit d'eixa distinció per a negociar en nom de ningú i, per supost en nom del poble valencià; de científics, menys encara perque de tots els firmants, només hi havia un filòlec de prestigi que era el pare Fullana, els demés, si exceptuem a Revest que era filòsof, eren tots o erudits, o socis de la Societat Castellonenca de Cultura o arquitectes, pintors, o músics que no sabien res de filologia, gent sense esment com anys més tart diria Germà Colón.

Les normes de Castelló establixen que per a modificar-les se necessitarà amples acords i maximes adhesions. I això és cert, pero lo cert és també que les normes de Castelló no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que tindrien més avant les de l'Academia de Cultura Valenciana, conegudes com Normes d'El Puig o Normes de la RACV.

Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allò poc madurat s'ha revisat a base d'amples acorts. ¿Perqué? senzillament perque eixes normes no les seguix ningú i perque els encabotats en fer desaparéixer la Llengua Valenciana, s'han preocupat ben seriament d'ometre tota referència i han traçat el camí seguint les pautes, tan sintàctiques, com morfològiques o ortogràfiques que se dicten des de l'Institut d'Estudis Catalans, que no deixa de ser, per a tots els valencians, un agravi. La sola intervenció d'eixa entitat en els assunts de la nostra comunitat, delit arreplegat en la Constitucio espanyola, deuria de ser prou per a que als defensors del català s'els caiguera la cara de vergonya.

L'any 1932 era la gran ocasió per a l'estudi de l'ortografia valenciana, per a que no fora ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasió llastimosament es va perdre.

1964

Tingué que transcórrer tota la llamentable creuada del 36, per a que se donara un atre fet que encara afonara més a la Llengua Valenciana i obrira una nova brecha en el valencianisme. Estem parlant de l'invasió premeditada i alevosa de l'Universitat, per catedràtics venguts de Catalunya, delliberadament. No venien més que a fer proselitisme a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien que d'arqueologia n'havien ensenyat poca, "pero hem fet país". Ad estos els seguirien més tart els natius, com Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sánchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total catalanisació de l'Universitat.

Mentrestant nos seguiem preguntant els valencians, qué s'ha fet de la primera Càtedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademés, va ser Acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola en representació, precisament de la Llengua Valenciana (1927-1930).

En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasió destructora, i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que "l'enemic el tenim dins de casa" i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els propis valencians.

1979-82 - Les Normes d'El Puig

En l'any 1979, ans de la promulgació de l'Estatut d'Autonomia, un Real Decret (2003/79) regulava l'incorporació de l'idioma valencià en el sistema educatiu de la Comunitat Valenciana.

La confecció i estudi de l'ortografia de la RACV, que durant més de cinc anys dugueren a terme un equip de filòlecs, pintorescament, llicenciats en filologia catalana, per l'Universitat Lliterària de Valéncia, se va presentar en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el més de març de 1981 i, el notari de Massamagrell donà fe del plec de firmes de més de mil intelectuals i associacions valencianes, com aixina també, de cent deu mil firmes més, cotejades pel mateix notari, i depositades en el Banc de Santander, recolzant ad esta obra valiosa i extraordinàriament minuciosa, per mig de la qual la RACV, dotà a la llengua dels valencians d'un instrument valiosíssim, perfectament adaptat a la sintàxis, la fonètica i la morfologia del nostre parlar que, ademés, l'avalà per mig d'una Documentació formal, més tart publicada, en la qual se fa afermament del minuciós estudi que s'hagué de dur a terme, per a completar esta magnífica obra.

Les normes de l'Academia o Normes d'El Puig, estudiades exhaustivament per la Secció de filologia de l'Academia, publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament científic, titulat Documentacio formal de l'ortografia de la llengua valenciana publicat en 1981, varen rebre l'adhesió d'un miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Març de 1981.

En el protocol del notari de Massamagrell Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedràtics, professors, meges, farmacèutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Acadèmia per haver establit les normes ortogràfiques. El número i la calitat dels firmants supera extraordinàriament al número dels firmants de les normes de Castelló.

En l'any 1982, ya promulgat l'Estatut, l'Orde del 28 de juliol de la Conselleria d'Educació regulava l'incorporació de l'ensenyança del valencià als plans d'estudi d'Educació Preescolar, General Bàsica, Formació Professional i Bachillerat. I en el curs 1982-83 es donaven les primeres classes de valencià de la democràcia.

S'ha de dir que tot això, tant el Bolletí Oficial, com el Diari Oficial, com els llibres de text, com la documentació oficial, s'escrivia en valencià, és dir, en la normativa emesa per la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Se convoquen eleccions i triumfa el PSPV. La nova Conselleria d'Educació invalida els contractes dels professors de valencià aprovats per l'anterior Conselleria d'Educació. Se produïx un greu conflicte social i laboral. Sense més, se canvia la normativa del valencià per la del català que en aquell moment no estava regulada per ningún ent valencià. Primer atac polític al valencià, a nostra llengua valenciana.

1996 - L'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Anys més tart, governa el PP en Valéncia. Jordi Pujol amenaça a José María Aznar i l'obliga a que en la Comunitat Valenciana s'accepte l'unitat del valencià i el català -unitat que en realitat és una suplantació d'u per l'atre- per a deixar-lo governar en tranquilitat sense l'opressió dels partits catalans.

Aixina, des de Madrit se li obliga a Eduardo Zaplana, llavors president de la Comunitat Valenciana, a crear un ent, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per tal de tindre un ent valencià que sostinguera i regulara la normativa del català.

Zaplana, per a contentar encara més als amos, introduïx a la AVL, que ya s'havia creat, en el nou Estatut de l'any 2006. Tot això baix el nom de valencià per a no despertar massa sospites i enganyar a la gent i deixant a la RACV a un costat, com si fora un oixós empestat. En l'administració, l'ensenyança, els mijos de comunicació, etc. ya no se parla ni s'escriu en valencià.

Oficialment se fa en català, si be, la seua covardia els impedix dir-ho clarament per por a que el poble reaccione en contra d'ells. El segon atac greu a la llengua dels valencians és oficial.

Supervivència del valencià

El valencià sobreviu com pot gràcies a moltes entitats culturals que seguixen escrivint en valencià, a un bon grapat d'escritors que tenen l'orgull i la valentia d'escriure en valencià encara que estiga prohibit i perseguit com en temps totalitaris i gens democràtics. Pero sobretot sobreviu perque la gent del carrer el parla, en abundància de castellanismes perque no ha tengut l'oportunitat de deprendre'l, pero el parla i el manté viu.

Destaquen dos institucions centenàries, per una banda Lo Rat Penat, que oferix els seus cursos de valencià. Per l'atra, la RACV, que seguix treballant pel valencià en valentia i pocs recursos econòmics. Edita diccionaris i gramàtiques de valencià. El seu treball és encomiable.

La AVL, que rep subvencions millonàries enveja son treball i és incapaç de crear una producció normativa per a la llengua dels valencians, i en tanta calitat científica, com ho fa la Secció de llengua i lliteratura de la RACV.

2016

El 30 de maig de 2016, la RACV celebra una Junta per a decidir si s'establix un acort de colaboració en la AVL. L'acort, promogut pel decà, deixa a la RACV sense ninguna possibilitat de participar en una possible adaptació de la normativa de la AVL al valencià. La secció de llengua i lliteratura, l'única que té competència i capacitat llingüística, s'opon a l'acort. També molts dels acadèmics de número. El decà, Federico Martínez Roda, que havia vist que la seua proposta d'acostament a la AVL estava en perill, recorre a la política i demana l'auxili dels representants polítics del moment, que per estatuts, corresponen a la Diputació i a l'Ajuntament de Valéncia. Aixina que, en aplegar l'hora de la votació, se presenten a la Junta 3 polítics que mai havien posat un peu en la Sèu de la RACV i que sempre s'han mostrat en contra de l'existència de l'institució i de la normativa del valencià de la mateixa: Maria Oliver, regidora de Podem-Podemos, i Glòria Tello, tinent d'Alcalde de Compromís, per part de l'Ajuntament de Valéncia i Xavier Rius, també de Compromís, per part la Diputació de Valéncia.

És mamprén la votació. No s'admet el vot que u dels acadèmics, que s'havia mostrat en contra de l'acort, havia enviat per correu en motiu de trobar-se hospitalisat, impedint la seua presència en la Junta. Cosa ya de per sí estranya, ya que en els estatuts no s'impedix el vot per correu. Un atre dels acadèmics emet un vot que es considera nul. Se produïx un empat en la votació: dèsset dels acadèmics voten en contra de l'acort. Els restants catorze voten a favor. També ho fan aixina els tres polítics. En total dèsset a favor. El vot de calitat del decà aprova l'acort. Un acort que no haguera segut possible sense els vots dels que mai s'han mostrat a favor de la RACV. Un fals acort. Pero un atac molt greu a la llengua dels valencians i a la seua normativa. Un atac als propis valencians. Al poble que la parla i que té dret a escriure-la i a ser reconeguda oficialment.

Jose Sanahuja com a President de Círcul Cívic Valencià en data 01/06/2016, ratifique que se li ha donat permís a Xavier per a utilisar el nostre artícul per a ficar-ho en la Uiquipèdia, i que puga estar a l'alcanç de tots.

Bibliografia

CARDONA I VIVES, Associació Cultural. Informe sobre la Llengua Valenciana enviat al Consell Valencià de Cultura (CVC).
GUINOT I GALÁN, Josep Mª. Les normes de Castelló de 1932.

Vore també

Enllaços externs