Diferència entre les revisions de "Juan Manuel de Prada"

Última revisió del 18:07 24 set 2023

Juan Manuel de Prada Blanco

Juan Manuel de Prada en l'any 2007
Nacionalitat:	Espanyola.
Ocupació:	Periodiste i escritor.
Naiximent:	8 de decembre de 1970
Lloc de naiximent:	Baracaldo, Viscaya, País Vasc, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

Juan Manuel de Prada Blanco (Baracaldo, Viscaya, 8 de decembre de 1970) és un periodiste, escritor, crític lliterari i articuliste espanyol.

Biografia[editar | editar còdic]

Batejat en la localitat viscaïna de Baracaldo com Juan Manuel de Prada Blanco, passà la seua infància i joventut en Zamora, la terra d'orige dels seus pares, a on estos varen tornar quan el futur escritor era molt chiquet. Els seus pares són Pedro de Prada Casas (Arquillinos, 20 d'agost de 1946) i María del Tránsito Blanco Casado.

Als setze anys escriu el seu primer relat, El diablo de los destellos de nácar. En eixe periodo va completar la traducció d'algunes noveles d'estètica pulp. Estudià Dret en l'Universitat de Salamanca pero mai ha eixercit com a advocat.

Com a escritor[editar | editar còdic]

La seua primera obra rellevant fon Coños (1994), seguint el model de Senos, de Gómez de la Serna.

A l'any següent, De Prada va publicar El silencio del patinador, colecció de dotze relats breus coincidents en l'us de la primera persona narrativa; l'últim d'ells seria el germen de la seua primera novela, Las máscaras del héroe (1996), que recrea la bohemia espanyola des de començaments del sigle XX fins a la guerra civil, i pren com a referents documentals obres com La novela de un literato, de Rafael Cansinos Assens, i la Automoribundia de Ramón Gómez de la Serna. Desfila per les seues pàgines la nòmina casi completa dels escritors espanyols del periodo anterior a la guerra civil. En ella Juan Manuel de Prada va obtindre gran acolliment crític en França: «Un nou Gran d'Espanya» (Frédéric Vitoux, Li Nouvel Observateur). La seua segona novela, La tempestad (1997), de trama detectivesca, fon guardonada en el Premi Planeta, que va aplegar a ser adaptada al cine en una versió rebujada per l'autor.

En l'any 1998, la revista The New Yorker el va seleccionar com un dels sis escritors menors de trentacinc anys més importants d'Europa, junt als alemans Marcel Beyer i Ingo Schulze, la francesa Marie Darrieussecq, el britànic Lawrence Norfolk i el rus Víktor Pelevin.

Escriu despuix la novela Las esquinas del aire, sobre la figura d'Ana María Martínez Sagi, i la colecció d'ensajos Desgarrados i excèntrics que junt en Las máscaras del héroe forma la seua «trilogia del fracàs». De l'any 2003 és La vida invisible, que va obtindre el Premi Primavera de Novela i el Nacional de Narrativa; i de 2007 El séptimo velo, Premi Biblioteca Breu.

En l'any 2009 publicà La nueva tiranía, colecció d'artículs contra el ‘Matrix progre’, i un any despuix Nadando contra corriente, recopilació d'artículs sobre la lliteratura i cine. En 2012 va aparéixer Me hallará la muerte, finalista del Premi de la Crítica de Castella i Lleó a l'any següent. En l'any 2014 va publicar Morir bajo tu cielo, a partir d'un guió per a cine malograt, que anava a dirigir José Luis Garci. De 2015 és Dinero, demogresca y otros podemonios. En els anys 2016 i 2019 publica Mirlo blanco, cisne negro i Lucía en la noche respectivament, abdós publicats en l'Editorial Espasa.

En autumne de l'any 2020 publica una recopilació de les columnes que realisa eixe any en el diari ABC relacionades en la crisis del coronavirus: Cartas del sobrino a su diablo, publicada en "Homo Legens", en les que establix una clara referència en l'obra Cartas del diablo a su sobrino de C. S. Lewis.

Com a periodiste[editar | editar còdic]

En "Penúltimas resistencias" es varen publicar les entrevistes que va realisar durant els anys 1996 i 1999 a varis escritors espanyols: Camilo José Cela, Buero Vallejo, Fernando Fernán Gómez, Francisco Ynduráin, Adares, Pérez-Reverte, Ana María Matute, Francisco Rico, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Muñoz Molina, Francisco Nieva, Luis María Anson i Pere Gimferrer, i al portugués José Saramago.

Ha colaborat o colabora en els periòdics El Mundo, ABC i la revista XLSemanal en la secció titulada "Animales de compañía".

En ràdio, actualment colabora semanalment en el programa "Julia en la Onda", de Julia Otero, en Onda Cero en el "gabinet", a on debat en atres intelectuals sobre temes d'actualitat.

En setembre de 2009 es va incorporar a la cadena COPE com a colaborador en "La mañana", de Nacho Villa, "La tarde con Cristina", de Cristina López Schlichting, en calitat de tertulià, i "La Linterna", de Juan Pablo Colmenarejo.

Des de setembre de 2010 fins a juny de 2013 va dirigir i va presentar en Intereconomía Televisió el programa de debat cultural "Lágrimas en la lluvia".

Ha participat a sovint com a tertulià en el programa televisiu "¡Qué grande es el cine!", dirigit per José Luis Garci, en qui va realisar un cameig en la película Historia de un beso interpretant a un periodiste pedant, i ha arreplegat en el llibre "Lágrimas en la lluvia" algunes de les seues opinions sobre lliteratura i cine. També ha participat en el programa radiofònic "Campoy en su punto", de Punto Radio, i ha colaborat en els programes "La actualitat en 2D", de la Sexta; "Espejo público", de Antena 3; "Madrid opina", de Telemadrid i en el programa de Intereconomía TV "El gato al agua", dirigit per Antonio Jiménez.

Obra[editar | editar còdic]

Relat breu[editar | editar còdic]

Un mundo especular y otros relatos. Valencia, 1991. Conté 4 relats: Un mundo especular, Elogio de la quietud, Ojos de gacela, i Pecados íntimos
Una temporada en Melchinar, Agrupación Madrileña de Arte, 1994
Coños. Ediciones Virtuales, 1994, en edició no venal; reeditat: Valdemar, 1995
El silencio del patinador. Valdemar, 1995. Conté 12 relats: Las manos de Orlac, Señoritas en sepia, Sangre azul, Las noches galantes, Las noches heroicas, Vísperas de la revolución, Hombres sin alma, El silencio del patinador, Concierto para masonas, La epidemia, El gallito ciego i Gálvez

Novela[editar | editar còdic]

Las máscaras del héroe. Valdemar, 1996; Premi Ojo Crítico de Narrativa de RNE (1997)
La tempestad. Planeta, 1997; Premi Planeta
Las esquinas del aire: en busca de Ana María Martínez Sagi. Planeta, 2000
La vida invisible. Espasa-Calpe, 2003; Premi Primavera, Premi Nacional de Narrativa
El séptimo velo. Seix-Barral, 2007; Premi Biblioteca Breu
Me hallará la muerte. Destino, 2012
Morir bajo tu cielo. Espasa, 2014
El castillo de diamante. Espasa, 2015. Premi de la Crítica de Castella i Lleó en 2016.
Mirlo blanco, cisne negro. Espasa, 2016
Lucía en la noche. Espasa, 2019

Novela gràfica[editar | editar còdic]

Penúltima sangre. Acción Press, S.A., 2006.

Ensajos i artículs periodístics[editar | editar còdic]

Publicats en el suplement XL Semanal (ABC i 22 diaris regionals):

- Reserva natural. Llibros del Pexe, 1998
- Animales de compañía. SIAL, 2000
- La nueva tiranía. Libros Libres, 2009
- Nadando contra corriente. Buenas Letras, 2010
Desgarrados y excéntricos. Seix Barral, 2001
Lágrimas en la lluvia. Sial, 2010
Dinero, demogresca y otros podemonios. Temas de hoy, 2015
Los tesoros de la cripta. Renacimiento, 2018
Cartas del sobrino a su diablo. Homo Legens, 2020
Una biblioteca en el oasis. Magnificat, 2021

Entrevistes[editar | editar còdic]

Penúltimas resistencias. Xordica, 2009

Edicions[editar | editar còdic]

1994 — Cancionero del arroyo. Govern de La Rioja.
1996 — Armando Buscarini o el arte de pasar hambre. AMG Editor. Premi Café Bretón de los Herreros.
1996 — Mis memorias. AMG Editor.
2018 — Sinfonía en rojo, antologia en texts d'Elisabeth Mulder. Fundació Santander.

Premis i distincions[editar | editar còdic]

Juan Manuel de Prada ha obtingut diversos premis i distincions, com el Premi Planeta (1997) o el Premi Nacional de Narrativa (2004), entre atres.

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Juan Manuel de Prada en Wikipedia

@@ Llínea 22: / Llínea 22: @@
 La seua primera obra rellevant fon ''Coños'' ([[1994]]), seguint el model de ''Senos'', de [[Ramón Gómez de la Serna|Gómez de la Serna]].
-A l'any següent, De Prada va publicar ''El silencio del patinador'', colecció de dotze relats breus coincidents en l'us de la primera persona narrativa; l'últim d'ells seria el germen de la seua primera novela, ''Las máscaras del héroe'' ([[1996]]), que recrea la bohemia espanyola des de començos del [[sigle XX]] fins a la [[Guerra Civil espanyola|guerra civil]], i pren com a referents documentals obres com ''La novela de un literato'', de Rafael Cansinos Assens, i la ''Automoribundia'' de Ramón Gómez de la Serna. Desfila per les seues pàgines la nòmina casi completa dels escritors espanyols del periodo anterior a la guerra civil. En ella Juan Manuel de Prada va obtindre gran acolliment crític en [[França]]: «Un nou Gran d'Espanya» (Frédéric Vitoux, Li Nouvel Observateur). La seua segona novela, ''La tempestad'' ([[1997]]), de trama detectivesca, fon guardonada en el [[Premis Planeta|Premi Planeta]], que va aplegar a ser adaptada al cine en una versió rebujada per l'autor.
+A l'any següent, De Prada va publicar ''El silencio del patinador'', colecció de dotze relats breus coincidents en l'us de la primera persona narrativa; l'últim d'ells seria el germen de la seua primera novela, ''Las máscaras del héroe'' ([[1996]]), que recrea la bohemia espanyola des de començaments del [[sigle XX]] fins a la [[Guerra Civil espanyola|guerra civil]], i pren com a referents documentals obres com ''La novela de un literato'', de Rafael Cansinos Assens, i la ''Automoribundia'' de Ramón Gómez de la Serna. Desfila per les seues pàgines la nòmina casi completa dels escritors espanyols del periodo anterior a la guerra civil. En ella Juan Manuel de Prada va obtindre gran acolliment crític en [[França]]: «Un nou Gran d'Espanya» (Frédéric Vitoux, Li Nouvel Observateur). La seua segona novela, ''La tempestad'' ([[1997]]), de trama detectivesca, fon guardonada en el [[Premis Planeta|Premi Planeta]], que va aplegar a ser adaptada al cine en una versió rebujada per l'autor.
 En l'any [[1998]], la revista ''The New Yorker'' el va seleccionar com un dels sis escritors menors de trentacinc anys més importants d'[[Europa]], junt als alemans Marcel Beyer i Ingo Schulze, la francesa Marie Darrieussecq, el britànic Lawrence Norfolk i el rus Víktor Pelevin.
@@ Llínea 40: / Llínea 40: @@
 En ràdio, actualment colabora semanalment en el programa "Julia en la Onda", de [[Julia Otero]], en ''[[Onda Cero]]'' en el "gabinet", a on debat en atres intelectuals sobre temes d'actualitat.
-En setembre de [[2009]] es va incorporar a la [[cadena COPE]] com a colaborador en "La mañana", de [[Nacho Villa]], "La tarde con Cristina", de [[Cristina López Schlichting]], en calitat de tertulià, i "La Linterna", de [[Juan Pablo Colmenarejo]].
+En [[setembre]] de [[2009]] es va incorporar a la [[cadena COPE]] com a colaborador en "La mañana", de [[Nacho Villa]], "La tarde con Cristina", de [[Cristina López Schlichting]], en calitat de tertulià, i "La Linterna", de [[Juan Pablo Colmenarejo]].
-Des de setembre de [[2010]] fins a juny de [[2013]] va dirigir i va presentar en [[Intereconomía Televisió]] el programa de debat cultural "Lágrimas en la lluvia".
+Des de setembre de [[2010]] fins a [[juny]] de [[2013]] va dirigir i va presentar en [[Intereconomía Televisió]] el programa de debat cultural "Lágrimas en la lluvia".
 Ha participat a sovint com a tertulià en el programa televisiu "¡Qué grande es el cine!", dirigit per [[José Luis Garci]], en qui va realisar un cameig en la película ''Historia de un beso'' interpretant a un periodiste pedant, i ha arreplegat en el llibre "Lágrimas en la lluvia" algunes de les seues opinions sobre lliteratura i cine. També ha participat en el programa radiofònic "Campoy en su punto", de ''[[Punto Radio]]'', i ha colaborat en els programes "La actualitat en 2D", de ''[[la Sexta]]''; "Espejo público", de ''[[Antena 3]]''; "Madrid opina", de ''[[Telemadrid]]'' i en el programa de [[Intereconomía TV]] "El gato al agua", dirigit per [[Antonio Jiménez]].