Reacció àcit-base

Una reacció àcit-base o reacció de neutralisació és una reacció química que ocorre entre un àcit i una base produint una sal i aigua. La paraula "sal" descriu qualsevol compost iònic el catió del qual provinga d'una base (Na⁺ del NaOH) i l'anió del qual provinga d'un àcit (Cl^- del HCl). Les reaccions de neutralisació són generalment exotèrmiques, lo que significa que desprenen energia en forma de calor. Se'ls sol cridar de neutralisació perque en reaccionar un àcit en una base, estos neutralisen les seues propietats mútuament.

Existixen varis conceptes que proporcionen definicions alternatives per als mecanismes de reacció involucrats en estes reaccions, i la seua aplicació en problemes en dissolució relacionats en elles. La paraula Neutralisació es pot interpretar com a aniquilació o com a eliminació, lo que no està molt lluntà a la realitat. Quan un àcit es mescla en una base abdós espècies reaccionen en diferents graus que depenen en gran mesura de les concentracions i volums de l'àcit i la base a modo ilustratiu es pot considerar la reacció d'un àcit fort que es mescla en una base dèbil, esta última serà neutralisada completament, mentres que permaneixerà en dissolució una porció de l'àcit fort, depenent de les mols que varen reaccionar en la base.Poden considerar-se 3 alternatives adicionals que sorgixen de la mescla d'un àcit en una base:

1. Es mescla un àcit Fort en una base forta: Quan açò succeïx, l'espècie que quedarà en dissolució serà la que estiga en major cantitat respecte de l'atra.
2. Es mescla un àcit dèbil en una base forta: La dissolució serà bàsica, ya que serà la base la que permaneixca en la mescla.
3. Es mescla un àcit dèbil en una base dèbil: Si açò succeïx, l'acidea d'una dissolució dependrà de la constant d'acidea de l'àcit dèbil i de les concentracions tant de la base com de l'àcit.

A pesar de les diferències en les definicions, la seua importància es posa de manifest en els diferents métodos d'anàlisis, quan s'aplica a reaccions àcit-base d'espècies gaseoses o líquides, o quan el caràcter àcit o bàsic pot ser una miqueta menys evident. El primer d'estos conceptes científics de àcits i bases va ser proporcionat pel químic francés Antoine Lavoisier, al voltant de 1776.

Definició de Lavoisier

Ya que el coneiximent de Lavoisier dels àcits forts estava restringit principalment als oxàcits, que tendixen a contindre àtoms centrals en un alt estat d'oxidació rodejats d'àtoms d'oxigen, tals com el HNO₃ i el H₂BAIX₄, i lloc que no era conscient de la verdadera composició dels àcits hidràcits (HF, HCl, HBr, HI i uns atres), va definir els àcits en térmens del “oxigen” contingut, que ell va cridar d'esta forma a partir de les paraules gregues que signifiquen "formador d'àcit" (del grec οξυς (oxys) que significa "àcit" o "sostengut" i γεινομαι (*geinomai) que significa "engendrar").

La definició de Lavoisier es va celebrar com una veritat absoluta durant més de 30 anys, fins a l'artícul de l'any 1810 i posteriors conferències a càrrec de Sir Humphry Davy en les que va demostrar la carència d'oxigen en el H₂S, H₂Te i els hidràcits.

Definició de Liebig

Esta definició va ser proposta per Liebig, aproximadament en l'any 1838, sobre la base de la seua extensa obra sobre la composició química dels àcits orgànics. Açò va acabar en la distinció doctrinal entre àcits basats en l'oxigen i àcits basats en hidrogen, iniciada per Davy. Segons Liebig, un àcit és una substància que conté hidrogen que pot ser reemplaçat per un metal. La definició de Liebig, inclús sent completament empírica, es va mantindre en us durant casi 50 anys, fins a l'adopció de la definició de Arrhenius