Rafael Martí de Viciana (Burriana, Castelló; 1502 - † Burriana, Castelló; 1582). Fon un historiador, croniste i notari valencià.
Biografia
Sent jove, va participar en la guerra de les Germanies pel bando imperial, fent de correu entre el seu tio, el governador de la Plana Rampston de Viciana i el virrei Diego Hurtado de Mendoza. En l'any 1522 presenciarà la mort de son pare a mans dels agermanats.
Una volta finalisada la guerra, començarà a eixercir de notari, sent ademés escrivà de l'administrador de Burriana, a on s'establirà definitivament.
Entre els anys 1542 i 1547, serà membre de les Corts del regne, a on participarà activament: Va participar en les Corts de Monsó de 1542 com a Síndic de Burriana, Vilarreal i Ademús, sent elegit "tachador" pel braç real i "rebedor degá lo riu de Xúquer compresa la vila de Algezira" en orden al pago del servicio ofrecido.
El 13 de maig de l'any 1559 consta en el Llibre d'Avehinaments de la ciutat de Valéncia la seua acta d'avehinament.
L'orige noble de Martí de Viciana li va permetre accedir als archius de viles i monasteris. Degué de ser un home observador, curiós i metòdic. Llegí els clàssics grecs i llatins i conegué als cronistes medievals de l'época, tant espanyols com europeus. És l'historiador més valiós del sigle XVI valencià.
Participà en gran part dels episodis que relata en les seues cròniques, com la Guerra de les Germanies, la represió de l'alçament musulmà en la Serra d'Espadà i la responsabilitat en la defensa de la costa per l'atac dels corsaris i berberiscs.
El final dels seus dies foren en la seua vila natal de Burriana en el més de maig de l'any 1582, provablement el dia 21.
Cites
Es en fin la Lengua Valenciana de condición de doncellas virtuosas, que aunque sean vistas no se dexan tocar: pues no es poca esta excelencia que pueda entrar á doquiera, y que defienda la fortaleza de su Lengua.Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana
Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana
La noble ciutat de Valéncia a 28 de septembre, any de 1238, va ser presa i entrada pel venturós rei el senyor Jaume i poblada de nova gent cristiana ab diverses i no ben enteses llengües per que hi havia italians, francesos, alemanys, catalans, aragonesos, navarresos, biscaïns i castellans i perqué cada u parlava la seua llengua, hi havia en la ciutat una atra confusió que en Babel. Enpero com el rei i els dels seus casa, i tall, i molts dels seus vassalls parlaven llengua de Provença, i aquella com més comú prevalesció, pero no sense gran mixtura d'atres llengües i tota en conjunt va ser nomenada llengua llemosina ab la qual tenim escripto el llibre de les lleis forals del regne i les obres d'Ausias March i molts atres llibres que nos han donat testimoni d'aquella primera llengua. I com el sòl d'esta ciutat ora siga pel clima, planeta, signe, vents, aigües, manteniments o alguna secreta influència, té gràcia incògnita i sobrenatural, tant que totes les coses humanes i plantes produïx ab gran perfecció, mirament i delicadesa. I més ha concedit Déu en Valéncia una llengua polida, dolç, i molt bonica, que ab brevetat moderada esprem els secrets i profunds conceptes de l'ànima i desperta l'enginy a vius miraments on li resulta molt aclarit llustreLibro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana
Van passar alguns anys i ya els habitants de la ciutat varen ser naturals, naixcuts, i criats en este sòl que deiximos i ab el seu juí molt clar i de gran vivacitat, ab discreta correcció varen borrar i varen apartar de la seua llengua tots aquells vocables bàrbars, toscos, impertinents i grossers, i parlen del present. Esta llengua varen formar del millor que hi havia en la llemosina i pel que els faltava varen recórrer a les tres llengües més excelents de totes les del món segons abans hem provat. De l'hebrea varen prendre... de la grega... de la llatina varen prendre tots els atres vocables per a fer que la llengua valenciana fóra molt copiosa i tinguera propi nom a cada cosa per rara que fóra
Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana
Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma y despierta el ingenio a vivos primores donde le resulta un muy esclarecido lustre. Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fueseLibro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana
Se puede afirmar sin ninguna duda que pocas figuras de la erudición del siglo XVIII consiguieron el valor polifacético de Francisco Pérez Bayer (1711-1794), y no muchas como él, la calificación de verdadero polígrafo. En sus estudios no olvida a los antiguos literatos de la lengua valenciana.
Como corroboración de esto, transcribo del discurso de ingreso de Felip Mateu i Llopis en el Centre de Cultura Valenciana [ara, Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV)], presentado el 30 de Noviembre de 1950, las líneas siguientes: 'Parece que Pérez Bayer había de encarnar el elogio de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana que escribiera el insigne Martín de Viciana, pues que en aquel se dieron el magisterio de la primera, el dominio de la segunda, el ejercicio cotidiano de la tercera en los escritos, y de la cuarta en el profesorado de príncipes e infantes y, por último, el uso de la quinta, la vernácula, en sus andanzas por el Reino y en su vida privada, interés por ella manifiesto en los comentarios puestos a NICOLAS ANTONIO cuando de ilustrar pasajes de la literatura clásica valenciana se trataba'.
'Breu historia de la Llengua Valenciana', recopilació feta per Francesc Moreno, 1995
En qualsevol llengua, com era la castellana, aragonesa, valenciana o unes atres, hi ha tres maneres de parlar. La primera més important es la que parlen els hòmens de ciencia i de lletres, perque guarda la propietat del terme, seguint la verdadera significacio, pronunciacio, ortografia i accent; i en cas que estos no troben o tinguen algun bon terme, acodixen a prendre'l del grec o del llati, que son les dos primeres en ben parlar, i en aço tenen la seua llengua molt corregida i copiosa. La segona manera es la que parlen els cavallers i gent principal cortesana, i ciudadana, que parlen molt cortes, polit i gracios; i es bona llengua, i ben parlada, pero si no hi ha en els tals lletres, aprimen tant la seua polidea, que van confonent-se, acurtant-la com els vestits que usem, els quals han vingut a dir la vostra senyoria, o mercet, i per acurtar, es traguen la diccio de la vostra, i expremen la senyoria o mercet. Uns atres n'hi ha que del vici fan gala en duplicar la esse, que per dir casa o cosa, dicen cassa o cossa. Unes atres expremen la haig, dient: Chuan, chente, etc… Uns atres pronuncien templum, dominum, mudant la final de eme en ene, sent tot lo contrari a la verdadera ortografia i bon accent. Des d'aci pense que algu no estava advertit d'estos defectes, llegint est avis m'ho agrairà i s'esmerarà. La tercera i ultima manera de parlar es la que parlens els vilans i gent comuna, que estos apliquen a cada pas termens contraris i impropis; i quant més va, tant corrompen la seua llengua, dels quals no s'ha de prendre cap d'eixemple sino de la més esmerada i preciada llengua que usen els hòmens de lletres, puix aquells quan més anem sempre milloren la seua llengua.
Traducció a la llengua valenciana, de la castellana, del llibre ‘Alabances de les llengües hebrea, greca, llatina, castellana i valenciana’ de Martí de Viciana. Traduït per Vicent M. Rozalén i Garcia (Facsímil IX de la RACV, 2001). Raconet de la Cultura.
Revista El Guarda (nº 117, giner 2014). Editada per l'
Associació Cultural Castell dels SorellsObres
Crónica de la Ínclita y Coronada Ciudad de Valencia y de su Reyno
- Crónica de la Ínclita y Coronada Ciudad de Valencia y de su Reyno (1566). Publicat en el sigle XVI. Imprés l'any 1574 per Joan Navarro i reeditat en 1765 per Salvador Faulí i en 1877 per Francisco Aguilar.
Fon la seua obra principal, en la que invertí quarantahuit anys de la seua vida en una història general de la Ciutat i el Regne de Valéncia, dividida en quatre llibres:
- Libro primero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, a on descriu l'història de la ciutat de Valéncia.
- Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, a on fa referència als antecedents de la noblea valenciana, ordenada per orde alfabètic, fet que supoongué la destrucció de molts eixemplars, ya que molts nobles se sentiren ofesos i menyspreats.
- Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, a on fa una descripció curta de la noblea espanyola i europea, del patrimoni real i de les órdens militars i els monasteris del Regne de Valéncia.
- Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, a on descriu la Guerra de les germanies.
Tota l'obra fon primerament escrita en llengua valenciana, pero en el context de castellanisació de les classes dirigents del Regne de Valéncia del sigle XVI, va decidir publicar-la finalment en castellà, seguint l'eixemple d'atres cronistes valencians coetàneus, com Beuter, que també canviaren el valencià pel castellà.
Curiositats
La seua figura apareix en els billets d'1 pesseta, 50 i 25 cèntims del Consell Municipal de Burriana d'emissió 1 de decembre de 1937 que a soles varen circular localment. Es faria un resposteig d'este billet en 2002, commemorant el V Centenari del naiximent de Martí de Viciana.
Referències
- Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005), vol. XVII, Veu "Viciana, Rafael Martí de". Editorial Prensa Valenciana.
- Martí de Viciana, Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, Valéncia: Librería de Francisco Aguilar, 1877. Ed. facsímil de Valéncia: Librerías París-Valencia, 1979.
Enllaços externs
