Diferència entre les revisions de "Classe Pizarro"
m (Text reemplaça - 'Historia' a 'Història') |
(Text reemplaça - 'aèrea' a 'aérea') |
||
| (No es mostren 3 edicions intermiges d'un usuari) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | Els canoners (despuix fragates) de la '''classe Pizarro''' | + | Els canoners (despuix fragates) de la '''classe Pizarro''' varen ser els primers barcos importants a entrar en servici en la [[Armada Espanyola]] despuix de la [[Guerra Civil espanyola|Guerra civil]]. |
==Història== | ==Història== | ||
| − | + | Varen ser encarregats en dos séries de quatre, una en l'any [[1941]] i una atra en [[1943]], en l'idea de dispondre d'uns barcos en potent armament antiaèreu. No obstant, les vicissituts patides pels diversos proyectes de canons de doble propòsit (antiaèreus i antisuperfície) de 90, 105 i 120 mm que es varen desenrollar a lo llarc dels anys 40 i 50 en [[Espanya]] varen obligar a adoptar unes peces de 120/50 mm en montages dobles que, si be sobre el paper pareixien ser un bon armament, en realitat no servien per al tir antiaèreu. Les raons varen ser fonamentalment dos: | |
*Problemes d'amunicionament en un país aïllat internacionalment. | *Problemes d'amunicionament en un país aïllat internacionalment. | ||
| Llínea 10: | Llínea 10: | ||
Des del punt de vista de la plataforma, eren uns barcos senzills, de tecnologia molt coneguda en Espanya, turbines [[Parsons]] i calderes [[Yarrow]] del tipo de les utilisades pels [[Classe Churruca]], encara que més chicotet i de menys potència, i per tant, fiables. Ademés, la senzillea de la plataforma va fer que es construïren en relativament poc de temps, almenys en comparació en els [[destructor]]és de Classe [[Classe Audaç|Audaç]] i [[Classe Oquendo|Oquendo]]. | Des del punt de vista de la plataforma, eren uns barcos senzills, de tecnologia molt coneguda en Espanya, turbines [[Parsons]] i calderes [[Yarrow]] del tipo de les utilisades pels [[Classe Churruca]], encara que més chicotet i de menys potència, i per tant, fiables. Ademés, la senzillea de la plataforma va fer que es construïren en relativament poc de temps, almenys en comparació en els [[destructor]]és de Classe [[Classe Audaç|Audaç]] i [[Classe Oquendo|Oquendo]]. | ||
| − | Per esta raó, la majoria | + | Per esta raó, la majoria varen entrar en servici en armament provisional (canons de 105 o 120 mm en montages simples), a l'espera de rebre les torres dobles de 120 mm a mesura que estigueren disponibles. |
| − | Ademés, la fiabilitat i l'us de tecnologies dominades per la indústria nacional | + | Ademés, la fiabilitat i l'us de tecnologies dominades per la indústria nacional varen contribuir que foren unitats de bon rendiment, com les [[Classe Descoberta F-50/F-60|Descoberta]] (no confondre en les [[Classe Descoberta|Descoberta]] dels anys huitanta F-30) o els [[Classe Liniers|Liniers]], en els que compartien tecnologia de màquines, en una vida operativa prou llarga: fins a 28 anys. |
| − | Tenim que dir, no obstant, que tant el ''[[Vasco Núñez de Balboa]] '' com el ''[[Martín Alonso Pinzón]] '' | + | Tenim que dir, no obstant, que tant el ''[[Vasco Núñez de Balboa]] '' com el ''[[Martín Alonso Pinzón]] '' varen tindre problemes en la planta motriu degut a la mala calitat dels acers amprats en les seues calderes, que varen portar com a conseqüència la prematura retirada de servici d'estos dos barcos. |
==Modernisacions== | ==Modernisacions== | ||
| − | Dos unitats de la classe, el ''[[Vicente Yáñez Pinzón]] '' i el ''[[Legazpi]] '', | + | Dos unitats de la classe, el ''[[Vicente Yáñez Pinzón]] '' i el ''[[Legazpi]] '', varen ser incloses en el Programa de Modernisació de 1955, rebent equips i armament que els capacitaven com a barcos antisubmarins, en una digna capacitat antiaérea, gràcies a canons i direccions de tir d'orige nort-americà. Per mig d'esta modernisació, varen continuar operant des de [[Ferrol]] fins a l'entrada en servici de les fragates de [[Classe Balears]], encara que la seua reduïda velocitat els relegava a un paper més aïna d'entrenament que de combat. |
| − | De fet, el ''Vicente Yáñez Pinzón'' va estar dedicat els últims anys de la seua vida a funcions d'entrenament de guardamarines. | + | De fet, el ''Vicente Yáñez Pinzón'' va estar dedicat els últims anys de la seua vida a funcions d'entrenament de guardamarines. Els demés barcos de la classe varen complir funcions de patrulla costera i colonial lo llarc de tota la seua vida. |
== Vore també == | == Vore també == | ||
Última revisió del 21:09 13 jun 2022
Els canoners (despuix fragates) de la classe Pizarro varen ser els primers barcos importants a entrar en servici en la Armada Espanyola despuix de la Guerra civil.
Història[editar | editar còdic]
Varen ser encarregats en dos séries de quatre, una en l'any 1941 i una atra en 1943, en l'idea de dispondre d'uns barcos en potent armament antiaèreu. No obstant, les vicissituts patides pels diversos proyectes de canons de doble propòsit (antiaèreus i antisuperfície) de 90, 105 i 120 mm que es varen desenrollar a lo llarc dels anys 40 i 50 en Espanya varen obligar a adoptar unes peces de 120/50 mm en montages dobles que, si be sobre el paper pareixien ser un bon armament, en realitat no servien per al tir antiaèreu. Les raons varen ser fonamentalment dos:
- Problemes d'amunicionament en un país aïllat internacionalment.
- Carència absoluta d'una direcció de tir eficaç.
Des del punt de vista de la plataforma, eren uns barcos senzills, de tecnologia molt coneguda en Espanya, turbines Parsons i calderes Yarrow del tipo de les utilisades pels Classe Churruca, encara que més chicotet i de menys potència, i per tant, fiables. Ademés, la senzillea de la plataforma va fer que es construïren en relativament poc de temps, almenys en comparació en els destructorés de Classe Audaç i Oquendo.
Per esta raó, la majoria varen entrar en servici en armament provisional (canons de 105 o 120 mm en montages simples), a l'espera de rebre les torres dobles de 120 mm a mesura que estigueren disponibles.
Ademés, la fiabilitat i l'us de tecnologies dominades per la indústria nacional varen contribuir que foren unitats de bon rendiment, com les Descoberta (no confondre en les Descoberta dels anys huitanta F-30) o els Liniers, en els que compartien tecnologia de màquines, en una vida operativa prou llarga: fins a 28 anys.
Tenim que dir, no obstant, que tant el Vasco Núñez de Balboa com el Martín Alonso Pinzón varen tindre problemes en la planta motriu degut a la mala calitat dels acers amprats en les seues calderes, que varen portar com a conseqüència la prematura retirada de servici d'estos dos barcos.
Modernisacions[editar | editar còdic]
Dos unitats de la classe, el Vicente Yáñez Pinzón i el Legazpi , varen ser incloses en el Programa de Modernisació de 1955, rebent equips i armament que els capacitaven com a barcos antisubmarins, en una digna capacitat antiaérea, gràcies a canons i direccions de tir d'orige nort-americà. Per mig d'esta modernisació, varen continuar operant des de Ferrol fins a l'entrada en servici de les fragates de Classe Balears, encara que la seua reduïda velocitat els relegava a un paper més aïna d'entrenament que de combat.
De fet, el Vicente Yáñez Pinzón va estar dedicat els últims anys de la seua vida a funcions d'entrenament de guardamarines. Els demés barcos de la classe varen complir funcions de patrulla costera i colonial lo llarc de tota la seua vida.
Vore també[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Clase_Pizarro de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.