Diferència entre les revisions de "Institut Francesc Ribalta de Castelló"
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
== Història == | == Història == | ||
| − | En un principi, l'Institut estigué situat en l'antic convent de les clarises lo que hui és la plaça Santa Clara, a càrrec de la Diputació Provincial de Castelló, baix el nom d'Institut Provincial | + | En un principi, l'Institut estigué situat en l'antic convent de les clarises lo que hui és la plaça Santa Clara, a càrrec de la [[Diputació de Castelló|Diputació Provincial de Castelló]], baix el nom d'Institut Provincial de Segona Ensenyança en l'any [[1846]], el primer director fon Fermín Gil Gómez, catedràtic de Llatinitat i de Retòrica i Poètica. Fins a l'any [[1857]] que passà a denominar-se Institut General i Tècnic, com en la resta d'[[Espanya]]. |
| + | |||
| + | L'any [[1848]] se creà en l'institut la Biblioteca Provincial en fondos del Convent dels Capuchins de Castelló, de Sant Pasqual de Vilarreal i de la Cartoixa de Val de Crist de Sogorp que es pogueren salvar despuix d'estar almagasenats sense cap tipo de control en el Convent Sant Agustí de Castelló. El primer encarregat fon el catedràtic de Geografia i Història, Antonio Fornés Bou pero a partir de [[1862]] es feu càrrec el Cos d'Archivers, Bibliotecaris i Antiquaris, personages molt coneguts com [[Juan Antonio Balbás]] o [[Lluís Revest]]. | ||
| + | |||
| + | Durant l'étapa isabelina fins a l'inici de la Restauració el directors de l'institut foren Domingo Herrero i Francesc Llorca, el primer d'ells d'ideologia lliberal i el segon conservador. Domingo Herrero seria alcalde de Castelló. Durant els anys [[1879]-[[1880]] es feu la primera instalació de l'Observatori meteorològic, sent l'ìmpulsor i l'encarregat el catedràtic de Física i Química, Francesc Llorca. En el nou edifici de l'avinguda del Rei en Jaume continuà dit servici a partir de l'any [[1921]] i fins a [[1975]]. | ||
| + | |||
| + | Aplegat el [[sigle XX]] i davant el deteriorament de l'edifici de l'antic convent es va pensar en proyectar un nou edifici. Les opcions educatives s'ampliaren en l'incorporació de les escoles normals, l'ensenyança tècnica d'agricultura, indústria i comerç i les belles arts, ademés dels estudis nocturns per als obrers. El [[22 de juliol]] de l'any [[1910]] s'aprovà el proyecte presentat per l'arquitecte castellonenc [[Francisco Tomás Traver]], començant les obres del nou edifici el [[22 de febrer]] de [[1912]], inaugurant-se l'edifici el 14 de giner de 1917. L'edifici fon emplaçat en el solar que ocupava l'antiga plaça de bous (Plaça de Vilarroig), en l'actual Avinguda del Rei En Jaume. En l'any [[1924]], ya en l'actual ubicació, es denominà Institut Nacional d'Ensenyança Mija. En l'actualitat el seu nom és Institut d'Ensenyança Secundària (IES). | ||
En plena [[Guerra civil espanyola|guerra civil]], el [[12 de maig]] de [[1937]], l'Institut passà a denominar-se Institut Nacional de Segona Ensenyança Juan Marco, en memòria d'un antic alumne de l'Institut de Castelló, mort al front de [[Terol]] els primers dies de la guerra. Fins al [[16 de giner]] de [[1943]], que es canviarà per l'actual de Francesc Ribalta. El centre es va batejar en el nom i homenage a l'extraordinari pintor [[Francesc Ribalta]], seguix sent un far que guia les ensenyances miges, com a centre bàsic fonamental dels coleges lliures adoptats de varis enclavaments de la província. | En plena [[Guerra civil espanyola|guerra civil]], el [[12 de maig]] de [[1937]], l'Institut passà a denominar-se Institut Nacional de Segona Ensenyança Juan Marco, en memòria d'un antic alumne de l'Institut de Castelló, mort al front de [[Terol]] els primers dies de la guerra. Fins al [[16 de giner]] de [[1943]], que es canviarà per l'actual de Francesc Ribalta. El centre es va batejar en el nom i homenage a l'extraordinari pintor [[Francesc Ribalta]], seguix sent un far que guia les ensenyances miges, com a centre bàsic fonamental dels coleges lliures adoptats de varis enclavaments de la província. | ||
Revisió de 12:40 4 març 2020
L'Institut Francesc Ribalta (IES Francesc Ribalta) està situat en l'Avinguda del Rei En Jaume de la ciutat de Castelló. És un institut centenari (1917-2017). L'actual edifici fon inaugurat el 14 de giner de l'any 1917. Per l'institut han passat alumnes ilustres.
Història
En un principi, l'Institut estigué situat en l'antic convent de les clarises lo que hui és la plaça Santa Clara, a càrrec de la Diputació Provincial de Castelló, baix el nom d'Institut Provincial de Segona Ensenyança en l'any 1846, el primer director fon Fermín Gil Gómez, catedràtic de Llatinitat i de Retòrica i Poètica. Fins a l'any 1857 que passà a denominar-se Institut General i Tècnic, com en la resta d'Espanya.
L'any 1848 se creà en l'institut la Biblioteca Provincial en fondos del Convent dels Capuchins de Castelló, de Sant Pasqual de Vilarreal i de la Cartoixa de Val de Crist de Sogorp que es pogueren salvar despuix d'estar almagasenats sense cap tipo de control en el Convent Sant Agustí de Castelló. El primer encarregat fon el catedràtic de Geografia i Història, Antonio Fornés Bou pero a partir de 1862 es feu càrrec el Cos d'Archivers, Bibliotecaris i Antiquaris, personages molt coneguts com Juan Antonio Balbás o Lluís Revest.
Durant l'étapa isabelina fins a l'inici de la Restauració el directors de l'institut foren Domingo Herrero i Francesc Llorca, el primer d'ells d'ideologia lliberal i el segon conservador. Domingo Herrero seria alcalde de Castelló. Durant els anys [[1879]-1880 es feu la primera instalació de l'Observatori meteorològic, sent l'ìmpulsor i l'encarregat el catedràtic de Física i Química, Francesc Llorca. En el nou edifici de l'avinguda del Rei en Jaume continuà dit servici a partir de l'any 1921 i fins a 1975.
Aplegat el sigle XX i davant el deteriorament de l'edifici de l'antic convent es va pensar en proyectar un nou edifici. Les opcions educatives s'ampliaren en l'incorporació de les escoles normals, l'ensenyança tècnica d'agricultura, indústria i comerç i les belles arts, ademés dels estudis nocturns per als obrers. El 22 de juliol de l'any 1910 s'aprovà el proyecte presentat per l'arquitecte castellonenc Francisco Tomás Traver, començant les obres del nou edifici el 22 de febrer de 1912, inaugurant-se l'edifici el 14 de giner de 1917. L'edifici fon emplaçat en el solar que ocupava l'antiga plaça de bous (Plaça de Vilarroig), en l'actual Avinguda del Rei En Jaume. En l'any 1924, ya en l'actual ubicació, es denominà Institut Nacional d'Ensenyança Mija. En l'actualitat el seu nom és Institut d'Ensenyança Secundària (IES).
En plena guerra civil, el 12 de maig de 1937, l'Institut passà a denominar-se Institut Nacional de Segona Ensenyança Juan Marco, en memòria d'un antic alumne de l'Institut de Castelló, mort al front de Terol els primers dies de la guerra. Fins al 16 de giner de 1943, que es canviarà per l'actual de Francesc Ribalta. El centre es va batejar en el nom i homenage a l'extraordinari pintor Francesc Ribalta, seguix sent un far que guia les ensenyances miges, com a centre bàsic fonamental dels coleges lliures adoptats de varis enclavaments de la província.
En l'entrada de l'eixèrcit franquiste a Castelló en l'any 1938, l'edifici es va convertir en Hospital Militar de l'eixèrcit de Llevant fins al mes de decembre de 1939 en que va tornar al seu edifici.
Entre les reformes més significatives de l'edifici en els primers anys de l'etapa franquista trobem la construcció d'una capella, inaugurada en l'any 1946, per lo que es van ocupar dos aules de l'ala nort en el primer pis.
En els anys xixanta i setanta es varen produir canvis importants en el desenroll socio-econòmic del país que tingueren una forta incidència en l'evolució de l'Institut: la creació de l'Institut femení en el mateix edifici i la posterior marcha en 1968 a un centre propi (l'actual Institut Penyagolosa); la marcha de la Biblioteca Pública i de l'Escola de Maestria Industrial també en els anys xixanta i finalment en els setanta la desaparició de l'antic Bachillerat en implantar-se el BUP.
Durant el temps, l'edifici ha tingut diferents usos simultàneus, biblioteca provincial, museu de belles arts, una estació meteorològica i inclús en el curs 1938/1939, coincidint en la Guerra Civil espanyola, un hospital militar.
L'edifici
La zona central de l'edifici, en una superfície total de 7.125 m2, en l'interior hi havia tres patis, un per cada centre docent (Institut, Escola Normal i Escola de Treball); en la part posterior hi havia un jardí botànic que, en les reformes posteriors a la guerra civil, es va convertir en pati de deports; al primer pis, un grandiós saló d'actes en pintures alegòriques de Vicent Castell Doménech datades en l'any 1915.
L'edifici s'articula al voltant dels seus tres grans patis, de la mateixa manera que la tercera zona, que rodeja la pista deportiva, que consta de dos plantes. Un atri claustral, una escala monumental, vàries accesories, laboratoris, museus, seminaris, aules, bell saló d'actes, biblioteca, vivenda del conserge, despachos, torre de l'observatori meteorològic, capella, archius, sala de professors, constituïxen les distintes dependències.
Personages ilustres
Durant els cent anys de la seua existència per l'institut han passat molts personages ilustres del món cultural, social i polític de la ciutat de Castelló, com Eduardo Fernández Marqués, Bernat Artola, Salvador Guinot, Lluís Revest, Francesc Esteve Gàlvez, Joan Batiste Porcar, César Marín, José de la Torre Rebullida, Carlos Alonso Armiño, Ramón Catalán, Vicent Sos Baynat, Mossén Andrés i Mossén Amorós, José Trullén, Ismael Sanjuan Monzonís... també polítics com Marcelino Domingo que fon ministre durant la II República o els ministres franquistes, Serrano Suñer o Herrero Tejedor. Diversos rectors de l'Universitat Jaume I, un president de la Generalitat Valenciana i l'alcaldesa de Castelló, Amparo Marco.
Per la seua banda, el guardonat en el Premi Príncip d'Astúries d'Investigació En Federico García Moliner, repetia que els alumnes varen ser molt afortunats.