Diferència entre les revisions de "Antònia Vila"
| Llínea 68: | Llínea 68: | ||
En els anys de la "[[Batalla de Valéncia]]" Antonia acodí varies vegades a les processons i manifestacions del [[9 d'octubre]] davant de la [[Real Senyera]] a defendre la valenciania, per lo que va patir insults i atacs dels [[Pancatalanisme|pancatalanistes]] als que ella s'encarava intentant fer-los entrar en raó de que estaven traïcionant a l'identitat valenciana. | En els anys de la "[[Batalla de Valéncia]]" Antonia acodí varies vegades a les processons i manifestacions del [[9 d'octubre]] davant de la [[Real Senyera]] a defendre la valenciania, per lo que va patir insults i atacs dels [[Pancatalanisme|pancatalanistes]] als que ella s'encarava intentant fer-los entrar en raó de que estaven traïcionant a l'identitat valenciana. | ||
| + | |||
| + | En la tristament famosa sessió plenària de l'ajuntament d'Elig a primers del anys 80 en que s'aprovà el nom en català "Elx", N'Antonia Vila i Ferri se va vore atacada i insultada per un grup de pantalanistes que [[Quatribarrada|quatribarrada]] en ma feyen consignes a crit pelat a favor dels "[[Països Catalans]]", per lo que es va queixar a l'alcalde i fon desallojada de la sala. | ||
Ella sempre comentava que el seu cor patia molt per les injustícies, per les agressions contra l'identitat, per les traïcions d'alguns que renegaren de la seua mare (la terra valenciana) i pel passotisme o meninfotisme de la majoria del poble valencià. N'Antonia, els últims anys abans de morir reconeixia que tenia el cor débil, sofria de síntomes cardiacs, estava molt fatigada i varies vegades va estar ingressada en l'hospital. Finalment, el seu cor s'apagà despuix de casi un sigle de vida de lluita i dedicació a la terra valenciana. | Ella sempre comentava que el seu cor patia molt per les injustícies, per les agressions contra l'identitat, per les traïcions d'alguns que renegaren de la seua mare (la terra valenciana) i pel passotisme o meninfotisme de la majoria del poble valencià. N'Antonia, els últims anys abans de morir reconeixia que tenia el cor débil, sofria de síntomes cardiacs, estava molt fatigada i varies vegades va estar ingressada en l'hospital. Finalment, el seu cor s'apagà despuix de casi un sigle de vida de lluita i dedicació a la terra valenciana. | ||
Revisió de 12:25 16 gin 2020
 | |
| Naiximent | 14 de novembre de 1921 Onil, (Alacant) |
| Activitat | Escritora i intelectual |
| Nacionalitat | Espanya |
| Periodo | Sigle XX |
| Obres principals | Fabules Curtes |
| Antonia Vila, intelectual valencianista | |
Antònia Vila i Ferri (Onil, 14 de novembre de 1921 - Alacant, 28 de febrer de 2018), fon una escritora, professora de Llengua Valenciana i intelectual valenciana.
Biografia
N'Antonia Vila naixqué en una llar humil. Filla d'un obrer republicà, progressiste i valencianiste pero cultivat, deprén de son pare la Llengua valenciana, que li donava la lliçó assentant-la damunt dels genolls quan apenes tenia 3 anys, en la gramàtica i el vocabulari del filòlec alacantí el Pare Lluís Fullana. És per açò que ha segut sempre fullanista, partidària de la normativa i de la gramàtica de l'ilustre filòlec de Benimarfull (Alacant), llingüiste, acadèmic de la Real Acadèmia de la Llengua (o RAE) i catedràtic de llengua valenciana i filologia valenciana de l'Universitat de Valéncia el Pare Lluís Fullana i Mira
Usuària de l'idioma valencià tant parlat com escrit, sent la seua llengua materna i que dominà abans que el castellà, fins al punt que des de jove ha estat escrivint poemes, contes, fàbules, relats, artículs periodístics.
Fon una de les personalitats intelectuals valencianistes que rubricaren l'adhesió a les popularment nomenades Normes d'El Puig (o de la Secció de Llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o RACV el dia 7 de març de 1981 en el Monasteri de Santa Maria d'El Puig en representació de les entitats culturals valencianistes del sur, concretament en nom del Grup Cultural Ilicità "Regne de Valéncia" (GCI).
Estudià els cursos de valencià de l'entitat cultural Lo Rat Penat del que arriba a ser professora titulada diplomada superior i membre del seu Claustre de Mestres. Es trasllada a Elig per motius laborals, a on entra en contacte en atres persones sensibles en la problemàtica de l'identitat valenciana com Josep Payà, Tonico Sansano, Vicent Pastor Chilar i Josep Marin Morell.
Fruït d'estos contactes es la seua colaboració i intervenció en la creació de les entitats culturals Grup Cultural Ilicità "Regne de Valéncia" i el Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig (PHACE), en els que entra com a membre i dirigent arribant a ostentar càrrecs en les seues juntes directives.
Co-creadora dels guardons “Palmes Dorades” al Valencianisme del Grup Cultural Ilicità. Fon la professora dels primers cursos de valencià de Lo Rat Penat organisats per esta entitat en Elig i dirigits per Josep Boronat.
Al mateix temps i quan encara no era obligatòria l'ensenyança en valencià, donà els primers cursets d'iniciació-preparació a mestres en l'Institut de La Torreta en Elig.
Participà com a ponent en el I Congrés de la Llengua Valenciana organisat pel Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig en maig de l'any 1985. Donà classes de valencià per a majors i menuts en la seu social de la Penya Ilicitana El Raval. Despuix va seguir donant classes de valencià en sa casa.
Colaborà i escrigué en diverses publicacions i revistes com les de Moros i Cristians, Pobladors d'Elig, de comissions de festes com Fogueres, Falles, etc.
Escrigué també en el diari Canfali d'Elig en un espai dedicat a la llengua valenciana nomenat “Raconet de la llengua” en el que defenia l'autoctonia de l'idioma i explicava la normativa, gramàtica, lèxic, ortografia, etc.
Junt en el poeta i periodiste ilicità Tonico Sansano tingué una série de programes els dissabtes sobre cultura valenciana, llengua, cultura en general, folclor valencià i local en l'emissora decana Ràdio Elig EAJ 45 AM.
S'enfrontà públicament al poder municipal quan catalanisà oficialment el topònim de la ciutat aprovant el terme “Elx” en lloc del tradicional, valencianíssim, autòcton i històric de “Elig”.
Guanyadora de certàmens lliteraris i històrics, en el primer i segon premi sobre tradicions populars organisats pel Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig. Posteriorment fon membre del jurat d'eixos premis “Història d'Elig”. Més tart passà a ser traductora i correctora de texts.
Co-fundadora d'Unió Valenciana en el sur del Regne de Valéncia. Membre de facto i d'honor de diverses entitats culturals valencianes.
Ha publicat els seus treballs guardonats a banda dels llibres Fàbules Curtes en l'any 2001 i Rondalles i Endevinalles en l'any 2010. Fon membre de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).
Com a una de les poques persones supervivents, fon l'elegida per a descobrir en nom de tots els valencianistes i especialment en nom del sur recentment la placa commemorativa del XXX Aniversari de les Normes d'El Puig en solemne acte homenage i de recort celebrat el dumenge 6 de març de l'any 2011 en l'històric salò de senyeres del Real Monasteri de Santa Maria d'El Puig que organisà la Plataforma Acció Social, Cultural i Ecònomica del Regne de Valéncia (ARV)
Personalitat
N'Antonia Vila i Ferri fon un personage destacat, influyent i important en el Valencianisme; encara que ella, tan humil, senzilla i modesta, sempre assegurava que a soles era una simple mestra de valencià i una dòna treballadora i lluitadora entregada al servici de la causa valencianista-autoctonista des del cor, la passió i l'ànima... i sempre altruistament.
En els anys de la "Batalla de Valéncia" Antonia acodí varies vegades a les processons i manifestacions del 9 d'octubre davant de la Real Senyera a defendre la valenciania, per lo que va patir insults i atacs dels pancatalanistes als que ella s'encarava intentant fer-los entrar en raó de que estaven traïcionant a l'identitat valenciana.
En la tristament famosa sessió plenària de l'ajuntament d'Elig a primers del anys 80 en que s'aprovà el nom en català "Elx", N'Antonia Vila i Ferri se va vore atacada i insultada per un grup de pantalanistes que quatribarrada en ma feyen consignes a crit pelat a favor dels "Països Catalans", per lo que es va queixar a l'alcalde i fon desallojada de la sala.
Ella sempre comentava que el seu cor patia molt per les injustícies, per les agressions contra l'identitat, per les traïcions d'alguns que renegaren de la seua mare (la terra valenciana) i pel passotisme o meninfotisme de la majoria del poble valencià. N'Antonia, els últims anys abans de morir reconeixia que tenia el cor débil, sofria de síntomes cardiacs, estava molt fatigada i varies vegades va estar ingressada en l'hospital. Finalment, el seu cor s'apagà despuix de casi un sigle de vida de lluita i dedicació a la terra valenciana.
Últimament, Antònia Vila, vivia en la ciutat d'Alacant dedicant-se a la seua salut i al seu cor que tants esglais li ha donat pel seu amor i passió cap a Valéncia. Un cor fatigat pels anys i pels patiments per la seua Pàtria. Un cor que li reglotà valenciania.
Sense cap dubte se pot afirmar que N'Antònia Vila Ferri ha segut una dirigent històrica del valencianisme en les nostres comarques. Faltà el 28 de febrer de l'any 2018.
Obra
- Fàbules Curtes (2001)
- Rondalles i Endevinalles (2010)