Fonètica del valencià

La fonètica del valencià és el conjunt de sons, nomenats fonemes pels llingüistes, que posseïx la pròpia llengua en els quals forma totes les seues paraules. La fonètica valenciana és molt semblant a la de les llengües del seu entorn, sent especialment pareguda a la fonètica de l'italià estàndart i a la del català parlat en Andorra i les zones orientals de Catalunya. Presenta certa variació geogràfica, pero és mínima si la comparem en la variació que poden tindre unes atres llengües com l'anglés, el castellà o, en casos més extrems, l'àrap o l'alemà, que presenten una alta variació geogràfica fins al punt de que, en el cas de l'àrap, podem afirmar que les diferents modalitats se tracten, en realitat, de diferents llengües.

En est artícul s'usarà l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) per a representar els sons.

Sistema consonàntic

		Labials	Dentals/Alveolars	Palatals	Velars
Nassals		m (ma)	n (no)	ɲ (any)
Oclusives	Sordes	p (pa)	t (tu)		k (cap)
	Sonores	b (embut)	d (endur)		ɡ (sangós)
Africades	Sordes		ts (potser)	tʃ (chiquet)
	Sonores		dz (dotze)	dʒ (gir)
Fricatives	Sordes	f (fi)	s (sò)	ʃ (peix)
	Sonores	v (vi)	z (casa)
Aproximants	Centrals			j (yo)	w (hui)
	Laterals		l (la)	ʎ (lloc)
Vibrant múltiple			r (carro)
Vibrant simple			ɾ (cara)

Nassals

La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sanc, angul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la majoria de vegades, sense donar-se conte.

Oclusives

En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien sonores quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], tamé despuix de [ɫ]): baló [ba'lo], ambició [am.bi.si'o], condena [kon'de.na], soldat [sol'dat], angul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): roba ['rɔ.βa], roda ['rɔ.ða], argument [aɾ.ɣu'ment]...

A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que únicament apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les úniques excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].

Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].

Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: fada ['fa.ða] (i no ['fa]), cada ['ka.ða] (i no ['ka]), grada ['gɾa.ða] (i no ['gɾa])... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament [a.ko.mo'ða.ða'ment] (i no [a.ko.mo'ða'ment]), abandonadament [a.βan.do'na.ða'ment] (i no [a.βan.do'na'ment]); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada [a.ko.mo'ða], abandonada [a.βan.do'na]. Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" [a'ma.ða] i "notes de nostra albada" [aɫ'βa.ða].

Coloquialment en algunes zones, especialment del sur, sol emmudir-se la [ð] entre vocals en atres terminacions: roa ['rɔ.a] (roda), Naal [na'aɫ] (Nadal), mocaor [mo.ka'oɾ] (mocador)... Això no és acceptable en el valencià estàndart, puix no és una característica general del valencià, encara que està molt estesa, especialment en la terminació -ador i derivats.

També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.

Africades i fricatives

En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.za] (casa) dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.

En el nort valencià, és comú pronunciar el so [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'dej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava entre vocals les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'fɔɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a liaison.

Sistema vocàlic

Vocalisme tònic

En valencià existixen sèt vocals diferents en sílaba tònica (és dir, la sílaba que pronunciem en més intensitat), que són estes:

Vocal	Anteriors	Central	Posteriors
Tancada	i (cinc)		u (cuc)
Semitancada	e (més)		o (món)
Semioberta	ɛ (pèl)		ɔ (sò)
Oberta		ä (mà)

Vocalisme àton

En sílaba àtona (la que pronunciem en manco intensitat), les vocals semiobertes [ɛ] i [ɔ], nomenades popularment e i o obertes, se pronuncien com les semitancades [e] i [o], popularment conegudes com a e i o tancades. Aixina tenim paraules com "home", que du o semioberta tònica ['ɔ.me], pero "homenet", que té una o àtona i, per tant, semitancada [o.me'net]. Com a excepció tenim només els números dèsset, dèneu i dènou (variant de "dèneu"), a on la vocal àtona es pronuncia semioberta: ['dɛ.sɛt], ['dɛ.nɛw] i ['dɛ.nɔw]. Com que les vocals [ɛ] i [ɔ] només apareixen en sílaba àtona en tres paraules, se sol considerar que no formen part del vocalisme àton valencià, pero en est artícul les inclurem. Per tant, en posició àtona tenim estes vocals:

Vocal	Anteriors	Central	Posteriors
Tancada	i (chiquet)		u (nugar)
Semitancada	e (quatre)		o (homenet)
Semioberta	ɛ (a soles en dèsset i deneu)		ɔ (a soles en denou)
Oberta		ä (roca)

Pronunciacions coloquials de les vocals

En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].

És molt comú en la majoria del domini llingüístic pronunciar la vocal [e] inicial com si fora una [a], especialment en les paraules escomençades per les combinacions eix-, em-, en-, es-: eixut, embrutar, entendre, escrit, pronunciats [aj'ʃut], [am.bɾu'taɾ], [an'ten.dɾe], [as'kɾit]. També, en certs contexts, la vocal [o] sol pronunciar-se [u]: poal, cosir, Josep, Joan, pronunciats [pu'aɫ], [ku'ziɾ], [d͡ʒu'zɛp], [d͡ʒu'an].

Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.

Harmonia vocàlica

L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Hi han zones que pronuncien totes les [a] finals àtones com a [ɛ]: casa, dona i terra, pronunciades ['ka.zɛ], ['dɔ.nɛ] i ['tɛ.rɛ]. En atres zones se pronuncien totes les [a] finals àtones com a [ɔ]: casa, dona i terrra, pronunciades ['ka.zɔ], ['dɔ.nɔ] i ['tɛ.rɔ]. Finalment, en molts llocs la [a] final àtona es pronuncia [ɛ] o [ɔ] si en la sílaba anterior està eixa vocal: casa, dona i terra, pronunciades ['ka.za], ['dɔ.nɔ] i ['tɛ.rɛ].

Si bé és un fenomen molt estés i és difícil d'evitar per als parlants que el tenen, convé evitar-lo en valencià estàndart, que sempre pronuncia la [a] final com s'escriu.

Bibliografia

• Boronat i Gisbert, J. Fono (2000) Introducció a la fonologia valenciana, Valencia: Lo Rat Penat.
• Fullana Mira, Lluis (1915) La Palatalisació Valenciana
• Fullana Mira, Lluis (1915) Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català
• Fullana Mira, Lluis (1916) Diferencies dialectals en la llengua valenciana
• Fullana Mira, Lluis (1925) Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana

Vínculs externs

• Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen