Afluent

Confluència del riu Werra en el riu Fulda: abdós formen el riu Weser a partir de dita confluència.

En hidrologia, un afluent correspon a un curs d'aigua, també nomenat tributari, que no desemboca en la mar, sino en un atre riu més important en el qual s'unix en un lloc nomenat confluència.

Característiques generals

En principi, dels dos rius que s'unixen és considerat com afluent el de menor importància (pel seu cabal, la seua llongitut, o la superfície de la seua conca). Existixen, no obstant, moltes excepcions: el riu Misisipi, l'afluent del qual (el riu Misuri) és, aigües amunt de la confluència, 600 km més llarc i té una conca tres voltes més extensa, per eixemple.

Aixina mateix, els casos del Miño i Narcea, més curts i menys cabalosos que els seus afluents, el Sil i Nalón respectivament. I en la confluència de l'Orinoco en el Guaviare, este últim és més llarc (casi 1600 km) que el propi Orinoco (940 km fins a dita confluència), encara que no és més cabalós. Estes excepcions nos fan vore que el nom dels rius és casi sempre, una qüestió de toponímia, en la qual moltes voltes no existix una llògica inequívoca sobre quin és el riu principal i el seu afluent.

«Afluent dret» o «afluent esquerre»; o «afluent per la marge dreta» o «afluent per la marge esquerra», són térmens que indiquen la situació de l'afluent en relació al fluix del riu principal. Estos térmens es definixen des de la perspectiva de les aigües d'este últim en busca de la seua pendent inferior, és dir, en relació a la direcció en que està corrent el curs fluvial.

Modos d'ordenar-los

En geografia, la disposició dels afluents a voltes s'ordenen a partir dels més propencs a la font del riu fins als més propencs a la desembocadura del riu. Es poden ordenar formant una jerarquia: els de primer orde, segon, i tercer el més important. L'afluent de primer orde és en general el més menut en tamany. Un tributari de segon orde es compon de dos o més afluents de primer orde, els que es combinen per a formar l'afluent de segon orde.

Un atre método és organisar els afluents des de la boca cap a la font, en forma d'una estructura déndrica.

Finalment, una manera aplicable a abdós métodos és també dividir-los per costat: esquerre o dret, sempre des del seu capçal o font cap a la boca.

Efluent

Lo contrari d'un afluent és un efluent o distributari, és dir, una derivació (natural o artificial) que es desprén fòra de la corrent principal d'un riu major a través d'un atre menor. Els d'orige natural es troben en la seua majoria en els deltes fluvials; encara que hi ha casos en que ocorre en atres trams dels rius, com succeïx en el Casiquiare sobre l'Orinoco. Són més freqüents els efluents d'orige artificial, és dir, d'una derivació, séquia o canal que s'utilisa en fins de regadiu o d'abastiment d'aigua en regions relativament alluntades del caixer del riu principal.

Enllaços externs

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Afluente de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.